L’estelada del ministre

El 4 de febrer del 1919, en ple debat auto­no­mista, el dipu­tat Pere Rahola va defen­sar una inter­pel·lació al Congrés sobre la sus­pensió de les garan­ties cons­ti­tu­ci­o­nals i els inci­dents que s’havien produït als car­rers de Bar­ce­lona. El fracàs de la cam­pa­nya auto­no­mista havia donat peu a “tres mesos de rebel·lió naci­o­na­lista”, entre el novem­bre del 1918 i el febrer del 1919, quan va escla­tar la vaga de la Cana­denca. Durant aquells mesos, el cen­tre de Bar­ce­lona es va con­ver­tir en l’esce­nari de mani­fes­ta­ci­ons cata­la­nis­tes més o menys espontànies que eren dura­ment repri­mi­des per la poli­cia. A la bru­ta­li­tat poli­cial s’hi afe­gia l’actu­ació de la Lliga Patriòtica Espa­nyola, en què van con­fluir, segons l’his­to­ri­a­dor Xavier Casals: “Ele­ments ultra­es­pa­nyo­lis­tes que, amb la com­pli­ci­tat de poli­cies i mili­tars, s’enfron­ta­ven als sepa­ra­tis­tes a la Ram­bla amb bas­tons i pis­to­les. Va cris­tal·lit­zar així un nucli ultra­no­drit amb ofi­ci­als de paisà, fun­ci­o­na­ris de baix rang, poli­cies fora de ser­vei i afec­ci­o­nats Real Club Depor­tivo Español.” En la seva inter­venció, que es va haver de pos­po­sar diver­ses vega­des per la indis­po­sició del minis­tre de la Gover­nació, el dipu­tat va expres­sar la seva queixa per la repressió poli­cial i la impu­ni­tat amb què actu­ava la Lliga Patriòtica.

El dipu­tat cata­la­nista va tras­lla­dar aquesta pro­blemàtica a un Congrés sac­se­jat pel debat auto­no­mista i la ines­ta­bi­li­tat política. De fet, el des­ti­na­tari de la inter­pel·lació, Ama­lio Gimeno, havia estat nome­nat dos mesos abans i va ser des­tituït dos mesos després. Pere Rahola va començar la seva inter­venció afir­mant que “els governs havien de res­pec­tar, per molt que els dolgués, l’expressió de la volun­tat d’un poble”, una decla­ració ple­na­ment vigent. I va afe­gir: “Els agents del poder cen­tral estan duent a terme a Bar­ce­lona una con­ducta sem­blant a la que segueix a l’Àfrica la poli­cia indígena.” A mesura que avançava el seu dis­curs, alguns dipu­tats van començar a expres­sar mos­tres de des­a­pro­vació, però aques­tes van deri­var en un escàndol monu­men­tal quan va recor­dar que la Lliga Patriòtica Espa­nyola “havia reco­llit tota la patri­o­tera cami­nant, i a imatge i sem­blança del que havia succeït amb la Revo­lució Fran­cesa, que va per­so­ni­fi­car en una donota la deessa de la raó, així els patri­o­tes de Bar­ce­lona van per­so­ni­fi­car la pàtria en una cuple­tista de quarta cate­go­ria, la Mary Focela”. La can­tant, que actu­ava al Tea­tre Apolo, havia aixe­cat una enorme pol­se­guera amb una cone­guda cobla que aca­bava amb un “visca Espa­nya!” i que des­fer­mava les bai­xes pas­si­ons de cata­la­nis­tes i espa­nyo­lis­tes.

Les parau­les de Rahola van pro­vo­car “una pro­testa des de tots els racons de la Cam­bra, com no recor­da­ven els més antics par­la­men­ta­ris”, tal com expli­cava l’endemà un cro­nista par­la­men­tari. Des dels bancs dels libe­rals i els con­ser­va­dors es van pro­fe­rir insults de tota mena. Un dels més exal­tats va ser Luis Armiñán, un polític d’ori­gen cubà que es va man­te­nir com a dipu­tat en onze con­te­ses elec­to­rals i en cinc dis­tric­tes dife­rents, un rècord difícil de superar. Armiñán, que ocu­pava un escó pro­per al de Rahola, va enlai­rar el seu bastó i es va abra­o­nar cap al dipu­tat català en acti­tud amenaçadora. Alguns dipu­tats van inten­tar con­te­nir-lo, però Rahola, com si es tractés d’un duel de cava­llers, també va aixe­car el seu bastó i es va enca­rar al dipu­tat de Gaucín. Altres dipu­tats es van voler afe­gir a la gresca i van enlai­rar els seus bas­tons en acti­tud amenaçadora. La pica­ba­ra­lla, doncs, va deri­var en un ball de bas­tons, en un sen­tit lite­ral. Els crits no s’atu­ra­ven i des de tots els racons de l’hemi­ci­cle es van escol­tar insults i víctors. Un altre dipu­tat, Ricardo Gas­set, va inten­tar diri­gir-se als escons ocu­pats pels cata­la­nis­tes, però va ser atu­rat a mig camí. Pere Rahola va inten­tar repren­dre el seu dis­curs, però no ho va acon­se­guir. En aquell moment, el líder dels cata­la­nis­tes, Fran­cesc Cambó, es va aixe­car de l’escó per tal d’aju­dar-lo, però “la cam­bra sen­cera se li va llançar al damunt”. L’escàndol es va per­llon­gar mitja hora, i el pre­si­dent de la cam­bra es va veure incapaç d’atu­rar-lo, mal­grat des­tros­sar fins a qua­tre cam­pa­ne­tes. Quan Rahola li va recla­mar que es llegís la seva inter­venció per tal d’inten­tar tan­car el debat, el pre­si­dent s’hi va negar i li va recla­mar que “pro­nunciés parau­les de des­greuge al sant con­cepte del patri­o­tisme”, una forma ben par­ti­cu­lar d’exer­cir de mode­ra­dor.