100 anys sobre rodes

El 2 de maig del 1919, fa poc més de cent anys, va començar a rodar el Saló de l’Automòbil. La pri­mera edició es va dur a terme en un esce­nari tras­bal­sat. La Gran Guerra havia dei­xat un ras­tre de devas­tació i mort i havia sac­se­jat de dalt a baix el mapa euro­peu. L’esce­nari polític del país també era extre­ma­da­ment com­plex. El debat auto­no­mista havia dei­xat un ras­tre de frus­tració en els sec­tors cata­la­nis­tes, i als car­rers de Bar­ce­lona sovin­te­ja­ven els enfron­ta­ments amb els espa­nyo­lis­tes, que comp­ta­ven amb la con­nivència de la poli­cia. Ben aviat, però, les rei­vin­di­ca­ci­ons auto­no­mis­tes es van veure eclip­sa­des per la vaga de la Cana­denca, que va para­lit­zar la capi­tal del país durant qua­ranta-qua­tre dies. A Bar­ce­lona, la crisi política també es dei­xava sen­tir amb inten­si­tat, i l’alcalde d’ales­ho­res, el radi­cal Manuel Mora­les, va anun­ciar la seva dimissió l’endemà de la inau­gu­ració del saló, can­sat, segons va decla­rar, perquè havia estat “setze mesos llui­tant con­tra vagues, epidèmies [...] i ara, a més a més, li por­ta­ven la guerra a l’Ajun­ta­ment”, en referència a l’actu­ació de l’exèrcit durant la vaga. A Madrid, la situ­ació era igual­ment caòtica, i el clima polític es tro­bava atra­pat en una ines­ta­bi­li­tat per­ma­nent. El dia de la inau­gu­ració del saló, per donar-ne exem­ple, el cap de l’exe­cu­tiu, Anto­nio Maura, havia pre­sen­tat la dimissió de tot el seu gabi­net i, mal­grat la con­fiança del rei, havien estat con­vo­ca­des noves elec­ci­ons. El con­text polític i social, doncs, no afa­vo­ria gens la cele­bració d’un esde­ve­ni­ment com aquell.

L’orga­nit­zació del saló no va resul­tar gens sen­zi­lla. A diferència dels salons que s’havien orga­nit­zat en altres països, el d’aquí va haver de fiar-ho gai­rebé tot a l’empenta de la soci­e­tat civil. Un dels obs­ta­cles que es va haver de superar va ser la falta d’ins­tal·laci­ons amb capa­ci­tat per aco­llir un esde­ve­ni­ment d’aque­lla mag­ni­tud. Final­ment, es va esco­llir el Palau de Belles Arts, al parc de la Ciu­ta­de­lla. Al pati cen­tral es van exhi­bir els automòbils, men­tre que als pas­sa­dis­sos late­rals del pis supe­rior s’hi van situar els estands dels acces­so­ris, des dels pneumàtics fins als radi­a­dors i com­bus­ti­bles. A més dels vehi­cles, també es van exhi­bir alguns aero­plans, entre els quals des­ta­cava un de l’esqua­dra ita­li­ana que havia volat pel cel de Viena i que encara man­te­nia els sig­nes de la metra­lla austríaca. El saló va aco­llir 58 expo­si­tors, entre els quals hi havia una nodrida repre­sen­tació de la inci­pi­ent indústria cata­lana. De fet, en un dels repor­tat­ges pre­vis que es van publi­car es des­ta­cava: “La indústria naci­o­nal té la seu quasi exclu­siva a la nos­tra ciu­tat.” A banda de les mar­ques cata­la­nes, hi havia una repre­sen­tació de les fran­ce­ses, ita­li­a­nes, angle­ses i nord-ame­ri­ca­nes, que ales­ho­res con­cen­tra­ven bona part de la pro­ducció mun­dial.