Les columnes de la discòrdia

L’11 de novembre del 1905, el diari La Veu de Catalunya va publicar un article en què es feia referència a “la gran obra de l’Ajuntament que avui s’escollirà”. Aquell mateix dia hi havia convocades eleccions municipals, i l’arquitecte i membre de la Lliga Regionalista, Josep Puig i Cadafalch, proposava la celebració d’una exposició universal a Barcelona com la del 1888, que permetés “portar Catalunya al mercat del món i son pensament, a la corrent de les idees modernes”. I, al mateix temps, que contribuís a “fer la gran Barcelona, la París del Migdia [...] traient-li per sempre més aquest aire d’Amèrica cursi de la quadrícula que s’estén a l’infinit com una erupció geomètrica”. En el mateix article, l’arquitecte mataroní concretava alguns detalls urbanístics d’aquella idea. Proposava, per exemple, que el nucli de l’exposició se situés a la plaça de les Glòries projectada per Ildefons Cerdà, i que, a partir d’aquesta plaça emergís una gran avinguda que conduís fins a la Sagrada Família.

L’emplaçament, com és prou sabut, es va situar alguns quilòmetres més enllà, a la muntanya de Montjuïc, però aquella primera idea es va acabar convertint en l’embrió d’un projecte àmpliament debatut i que no es va concretar fins al 1929. La proposta va rebre, des de bon començament, el suport de les principals societats econòmiques de la ciutat. I es va començar a fer realitat quan l’Ajuntament va proposar reconvertir una modesta exposició de les aplicacions de l’electricitat en una Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques. El projecte, però, no va començar a posar-se en marxa fins al 1914, quan una comissió, encapçalada pel diputat Francesc Cambó, va aconseguir la implicació del govern espanyol, que va declarar d’utilitat pública una part de la muntanya de Montjuïc i va concedir una subvenció de 10 milions de pessetes, la mateixa quantitat que aportava l’Ajuntament. En un primer moment, el projecte va agafar embranzida. Aquell mateix any es van començar les obres i es va obrir l’avinguda central, des de la plaça d’Espanya fins a Miramar. I l’any següent, el mateix Puig i Cadafalch va presentar un primer avantprojecte, en què intentava “sintetitzar els estils plateresc, renaixentista i barroc de la Península des d’una mirada barcelonina”, segons la historiadora Lucila Mallart, que ha analitzat a fons el projecte. A partir d’una porta semicircular amb columnata a l’estil d’un hemicicle grec, diferents terrasses permetien superar el desnivell del terreny a través d’escalinates fins a arribar a un edifici amb una immensa cúpula.

La proposta de Puig i Cadafalch, que va servir de base per a la urbanització de la muntanya i la concepció general de l’espai, també preveia incorporar jocs d’aigua amb cascades i fonts. En aquells moments, era habitual que les exposicions incorporessin castells d’aigua que, il·luminats amb la llum elèctrica, fascinaven els nostres avantpassats. Va ser precisament aquell element el que es va acabar convertint en l’embrió de les quatre columnes. Es tractava d’un recurs estètic, que també es va utilitzar en l’Exposició Universal de Torí del 1911, en la qual es va bastir un pont sobre el riu Po franquejat per fileres de columnes.