Hemeroteca
Les columnes de la discòrdia
Les quatre columnes dissenyades per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch es van convertir en un element de controvèrsia des del primer moment. A través de dos articles resseguim el procés de construcció i enderrocament
-
Les columnes de la discòrdia Arxiu. -
Portada de la revista "Vell i Nou” LRP. -
Procés de construcció de les columnes LRP. -
Procés de construcció de les columnes LRP. -
El projecte original de Josep Puig i Cadafalch LRP. -
Imatge de les columnes just després d'haver estat construïdes LRP. -
Il·lustració apareguda en una postal LRP.
L’11 de novembre del 1905, el diari La Veu de Catalunya va publicar un article en què es feia referència a “la gran obra de l’Ajuntament que avui s’escollirà”. Aquell mateix dia hi havia convocades eleccions municipals, i l’arquitecte i membre de la Lliga Regionalista, Josep Puig i Cadafalch, proposava la celebració d’una exposició universal a Barcelona com la del 1888, que permetés “portar Catalunya al mercat del món i son pensament, a la corrent de les idees modernes”. I, al mateix temps, que contribuís a “fer la gran Barcelona, la París del Migdia [...] traient-li per sempre més aquest aire d’Amèrica cursi de la quadrícula que s’estén a l’infinit com una erupció geomètrica”. En el mateix article, l’arquitecte mataroní concretava alguns detalls urbanístics d’aquella idea. Proposava, per exemple, que el nucli de l’exposició se situés a la plaça de les Glòries projectada per Ildefons Cerdà, i que, a partir d’aquesta plaça emergís una gran avinguda que conduís fins a la Sagrada Família.
L’emplaçament, com és prou sabut, es va situar alguns quilòmetres més enllà, a la muntanya de Montjuïc, però aquella primera idea es va acabar convertint en l’embrió d’un projecte àmpliament debatut i que no es va concretar fins al 1929. La proposta va rebre, des de bon començament, el suport de les principals societats econòmiques de la ciutat. I es va començar a fer realitat quan l’Ajuntament va proposar reconvertir una modesta exposició de les aplicacions de l’electricitat en una Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques. El projecte, però, no va començar a posar-se en marxa fins al 1914, quan una comissió, encapçalada pel diputat Francesc Cambó, va aconseguir la implicació del govern espanyol, que va declarar d’utilitat pública una part de la muntanya de Montjuïc i va concedir una subvenció de 10 milions de pessetes, la mateixa quantitat que aportava l’Ajuntament. En un primer moment, el projecte va agafar embranzida. Aquell mateix any es van començar les obres i es va obrir l’avinguda central, des de la plaça d’Espanya fins a Miramar. I l’any següent, el mateix Puig i Cadafalch va presentar un primer avantprojecte, en què intentava “sintetitzar els estils plateresc, renaixentista i barroc de la Península des d’una mirada barcelonina”, segons la historiadora Lucila Mallart, que ha analitzat a fons el projecte. A partir d’una porta semicircular amb columnata a l’estil d’un hemicicle grec, diferents terrasses permetien superar el desnivell del terreny a través d’escalinates fins a arribar a un edifici amb una immensa cúpula.
La proposta de Puig i Cadafalch, que va servir de base per a la urbanització de la muntanya i la concepció general de l’espai, també preveia incorporar jocs d’aigua amb cascades i fonts. En aquells moments, era habitual que les exposicions incorporessin castells d’aigua que, il·luminats amb la llum elèctrica, fascinaven els nostres avantpassats. Va ser precisament aquell element el que es va acabar convertint en l’embrió de les quatre columnes. Es tractava d’un recurs estètic, que també es va utilitzar en l’Exposició Universal de Torí del 1911, en la qual es va bastir un pont sobre el riu Po franquejat per fileres de columnes.
Només quatre columnes
En tot cas, tal com defensa l’enginyer Xavier Nubiola en un documentat estudi, en el projecte inicial, “la cascada anava flanquejada amb nombroses columnes jòniques de 20 m d’altura coronades per victòries alades, però només es van construir les quatre columnes de la primera alçada”. En alguns documents posteriors, l’arquitecte mataroní va descriure amb detall aquell element arquitectònic i es va referir a “les quatre grans columnes que havien de sostenir victòries alades”, però sense fer una referència explícita al seu simbolisme. Una altra cosa ben diferent, però, és que l’acabés tenint o que el dictador Primo de Rivera li acabés donant, obsedit com estava a descobrir i suprimir qualsevol deix de catalanitat. De fet, en una carta tramesa des del seu exili a París, quan ja havien estat enderrocades, Puig i Cadafalch recordava que arran del cop d’estat del 13 de setembre del 1923 “tot el que és català ha estat metòdicament prohibit: la llengua, la literatura, el teatre, la música catalana [...]”, i es referia explícitament al fet, que “les quatre columnes que assumien el paper de primer terme de la perspectiva han estat brutalment destruïdes d’un dia per l’altre amb el pretext que representaven les quatre barres de la bandera catalana”. En tot cas, per a l’arquitecte que les va crear i per a la immensa majoria dels barcelonins va quedar clar que, fos quina fos la seva simbologia, el dictador les havia fet enderrocar perquè hi va veure un símbol que detestava.
el referent clàssic
El noucentisme, tal com el va descriure Eugeni d’Ors, propugnava el retorn al model clàssic, d’inspiració grecollatina, davant la rauxa del romanticisme i, al mateix temps, prenia el mar Mediterrani com a marc cultural de referència. Les columnes jòniques són un dels emblemes de l’arquitectura grega, amb un capitell característic compost per dues volutes, coixinet i àbac ornamentat.
un recurs icònic
Les columnes es van convertir, des del primer moment, en una silueta inconfusible, sobretot tenint en compte que es van erigir en un espai poc urbanitzat on, durant alguns anys, només es podien percebre les escalinates de l’avinguda central. Al mateix temps, també van ser l’element més emblemàtic del recinte. No deixa de ser simptomàtic que apareguessin com un reclam en el cartell de la tercera Exposició de l’Automòbil, que es va celebrar a Montjuïc el 1924, i també que donessin nom a una plaça que es va convertir en un dels escenaris de les festes de Montjuïc.
arquitecte i impulsor
Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) no només va llançar la proposta d’una exposició universal, sinó que també es va acabar convertint en un protagonista destacat de la iniciativa. El projecte urbanístic que es va dur a terme, tot i que de manera parcial, va ser el seu. Poc després del cop d’estat de Primo de Rivera, però, va abandonar el país, decebut pel tarannà del dictador.
