Hemeroteca
Les columnes de la discòrdia
El 16 de desembre del 1928, es van enderrocar les quatre columnes de Josep Puig i Cadafalch. Segons alguna publicació, perquè “tapaven la perspectiva que ha d’oferir la gran cascada”
El recinte de Montjuïc es va convertir en un escenari habitual en les visites de Miguel Primo de Rivera a Barcelona. De fet, el seu primer acte com a dictador, la mateixa tarda del cop d’estat, va ser la inauguració d’una exposició dedicada al moble que es va celebrar en aquell indret. Dos dies després, Primo de Rivera va rebre la visita del president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch. Si ens atenem a les cròniques que van aparèixer a la premsa, la trobada va ser “cordial” i, poques hores després, la Mancomunitat va difondre una nota de premsa en què proclamava la seva adhesió al dictador. Es tractava d’una immensa ingenuïtat. Aquell mateix dia, el règim ja havia començat a ensenyar les urpes i havia aprovat un decret contra el separatisme que castigava amb multes de 500 a 5.000 pessetes “l’ostentació de banderes que no siguin la nacional”; una sanció que podia recaure en “el portador de la bandera o en el propietari de la finca”.
El dictador, en aquest cas acompanyat del seu avalador, el rei Alfons XIII, va tornar a visitar el recinte de Montjuïc el 2 de desembre, en aquesta ocasió per presidir una desfilada de més de 30.000 membres del sometent. La tribuna estava situada a l’escala principal i, a sota, “al costat de les columnes monumentals d’entrada a l’exposició, es va aixecar un altar, des del qual es va oficiar una missa de campanya”. La visita va permetre constatar el distanciament que s’havia produït entre la Lliga Regionalista i la dictadura. L’endemà, en una conversa que van mantenir el president de la Mancomunitat i el dictador a l’hotel Ritz, el primer va admetre que “el general li va parlar d’una manera contradictòria” i es va sincerar dient: “Aquesta conversa i les declaracions del general Primo de Rivera m’han produït una impressió d’una mica de desengany, d’una mica de desil·lusió.” Vint dies després, Puig i Cadafalch abandonava el país, i algunes setmanes més tard, el directori el substituïa al capdavant de la Mancomunitat per Alfons Sala, que va assumir l’encàrrec de desballestar la institució.
El projecte de l’exposició va restar aturat durant alguns anys. I, quan es va reprendre, es va replantejar de dalt a baix. A mesura que s’acostava la data de la inauguració, Primo de Rivera va intensificar el ritme de visites, conscient que es tractava d’un aparador en què es jugava la imatge d’Espanya. En la darrera, pocs dies abans de la inauguració, el dictador i el seu seguici es van dirigir directament a l’entrada de l’exposició “on es duen a terme les obres per a la instal·lació d’una font lluminosa monumental”. Les columnes s’havien enderrocat alguns dies abans, concretament el 16 de desembre del 1928. L’endemà, alguns diaris, com ara La Veu de Catalunya, informaven de la notícia de manera telegràfica, sense donar compte dels motius de la decisió. Altres, com La Publicitat, remarcaven que “amb la reforma que sofrí el projecte, les quatre columnes tapaven la perspectiva que ha d’oferir la gran cascada de la plaça d’Espanya” i, tot seguit, afegien que “també hom havia comprovat que les columnes posades a primer terme feien d’escala de proporció que enxiquia el palau situat al seu darrere”. La justificació que va circular públicament era, doncs, de caire estrictament estètic, sense entrar en consideracions sobre una motivació política, altrament poc probable de publicar-se en un escenari dominat per la censura. De fet, en alguns cartells que es van editar per tal de promoure l’Exposició Internacional de Barcelona apareixien en un lloc destacat les quatre columnes, que seguien sent un element icònic del recinte. Sembla evident, doncs, que la decisió de destruir-les, fos pel motiu que fos, es va prendre en un darrer moment.
El 19 de maig del 1929, el rei Alfons XIII, acompanyat del dictador, va venir a inaugurar l’Exposició Universal. En aquell moment, les columnes ja eren un record del passat; un record que s’esvairia amb el pas dels anys, si bé durant algun temps la plaça va seguir mantenint el nom de les columnes. En aquells moments, ja s’havia començat a difondre la idea que “significaven les quatre barres de la bandera”, tal com explicava el mateix Puig i Cadafalch en una carta dirigida a Miquel Massot. Sigui com sigui, no va ser fins al 27 de febrer del 2011, després d’un llarg procés de reivindicació ciutadana, que aquelles columnes que havien estat aixecades el 1920 van tornar a emergir molt a prop del lloc on havien estat enderrocades gairebé cent anys enrere.
Element icònic
El règim de Primo de Rivera va canviar de dalt a baix la filosofia de la mostra, que s’havia enllaçat amb la de Sevilla i s’havia convertit en l’Exposició General Espanyola. La gran plaça que donava accés a l’exposició va passar a dir-se “d’Espanya”, els pavellons van ser batejats amb noms de reis espanyols i el palau del Saber Antic es va convertir en el palau Nacional. Malgrat tot, fins al darrer moment, les columnes es van mantenir com un element icònic del recinte, tal com es pot comprovar en aquests cartells de promoció, en què apareixen de forma recurrent.
La fòbia del dictador
Primo de Rivera va posar de manifest, des de l’endemà mateix del cop d’estat, la seva fòbia anticatalana. Cinc dies després, va aprovar un reial decret contra el “separatisme” que prohibia la senyera, feia obligatori l’ús del castellà en actes i en documents oficials i deixava en mans de la jurisdicció militar els delictes contra “la unitat de la pàtria”.
