Una pau en fals

El 29 de juny del 1919, la premsa d’arreu del món donava compte de la sig­na­tura del Trac­tat de Ver­sa­lles, un acord històric que posava punt final a la Pri­mera Guerra Mun­dial. La sig­na­tura havia estat el resul­tat d’un llarg i com­pli­cat procés de nego­ci­ació. L’endemà mateix, el diari La Publi­ci­dad recor­dava en una extensa cro­no­lo­gia a pri­mera pàgina les prin­ci­pals fites que havien conduït a aque­lla jor­nada, des de la sig­na­tura de l’armis­tici fins a l’acord de l’assem­blea ale­ma­nya, que havia obert la porta a la sig­na­tura del trac­tat. El punt de par­tença havien estat els catorze punts del pre­si­dent dels Estats Units, Tho­mas Woo­drow Wil­son, que pre­te­nien fixar les bases per a una pau per­du­ra­ble. Entre aques­tes bases, hi havia l’abo­lició de la diplomàcia secreta, l’eli­mi­nació de bar­re­res en el comerç inter­na­ci­o­nal, la lli­ber­tat per nave­gar per tots els mars, la reducció dràstica de l’arma­ment i la cre­ació de la Soci­e­tat de Naci­ons com a ins­tru­ment de la diplomàcia inter­na­ci­o­nal; també s’esta­blien alguns cri­te­ris de devo­lució o inde­pendència de deter­mi­nats ter­ri­to­ris. Ara bé, una cosa era l’esta­bli­ment d’unes bases i una altra, ben dife­rent, la sig­na­tura d’una pau per­du­ra­ble entre ven­ce­dors i vençuts. A l’hora de la veri­tat, hom va topar amb el desig irre­pri­mi­ble de ven­jança de les potències gua­nya­do­res i l’escassa visió de futur.

Les nego­ci­a­ci­ons es van per­llon­gar durant mesos i el comú deno­mi­na­dor va ser el paper sub­si­di­ari que van tenir els països vençuts, que van ser obli­gats a assu­mir unes con­di­ci­ons humi­li­ants amb l’amenaça de repren­dre les hos­ti­li­tats en cas de no accep­tar-les. De fet, poques set­ma­nes abans de l’acord, els ale­manys es van negar a sig­nar el docu­ment. Final­ment, però, van haver de clau­di­car davant l’amenaça d’una represa de les hos­ti­li­tats. El govern, sen­si­ble­ment tocat per aquesta qüestió, va ser bate­jat com “el govern de la sig­na­tura” o, de manera més des­pec­tiva, com el de la “traïció”. Val a dir que l’acord tam­poc va satis­fer alguna de les potències ali­a­des, com ara els EUA, el Senat del qual el va rebut­jar. Una de les grans bene­ficiàries de l’acord, la Gran Bre­ta­nya, el va apro­var, però no pas sense que alguns polítics adver­tis­sin que el trac­tat encara incre­men­ta­ria més les ten­si­ons amb Ale­ma­nya.

Una de les clàusu­les que més va indig­nar els ale­manys va ser la 231, en la qual es remar­cava: “Els governs ali­ats i asso­ci­ats decla­ren, i Ale­ma­nya reco­neix, que Ale­ma­nya i els seus asso­ci­ats són res­pon­sa­bles, per haver-les pro­vo­cat, de totes les pèrdues i de tots els danys patits pels governs ali­ats i asso­ci­ats i les seves naci­ons com a con­seqüència de la guerra.” El reco­nei­xe­ment de qual­se­vol cul­pa­bi­li­tat es va tra­duir en unes con­di­ci­ons humi­li­ants, com ara la pèrdua del 13% del ter­ri­tori i d’una desena part de la població. A més, la regió de la Renània va ser ocu­pada i des­mi­li­ta­rit­zada i la nova Soci­e­tat de Naci­ons es va apro­piar de totes les colònies ale­ma­nyes. A banda de l’ampu­tació ter­ri­to­rial, el govern ale­many va haver d’assu­mir unes indem­nit­za­ci­ons milionàries, de 269.000 mili­ons de marcs d’or, uns 33.000 mili­ons d’euros.

Les con­di­ci­ons van tenir un efecte devas­ta­dor per a un país ter­ri­ble­ment esgo­tat per la guerra, amb una dava­llada bru­tal de la pro­ducció indus­trial i una hiperin­flació que va difi­cul­tar la recu­pe­ració del país. I, en l’àmbit polític, el dur dik­tat (una pau impo­sada) va ero­si­o­nar greu­ment la legi­ti­mi­tat de la nova República de Wei­mar i es van con­ver­tir en un punt de tro­bada del naci­o­na­lisme con­ser­va­dor. Setze anys després d’aque­lla pau tan­cada en fals, con­cre­ta­ment el 16 de març del 1935, Hit­ler anun­ci­ava l’incom­pli­ment del trac­tat i la cre­ació de la Wehr­macht, les for­ces arma­des ale­ma­nyes. Es trac­tava del prin­cipi de la fi.