Una pau en fals

El 29 de juny del 1919, la premsa d’arreu del món donava compte de la signatura del Tractat de Versalles, un acord històric que posava punt final a la Primera Guerra Mundial. La signatura havia estat el resultat d’un llarg i complicat procés de negociació. L’endemà mateix, el diari La Publicidad recordava en una extensa cronologia a primera pàgina les principals fites que havien conduït a aquella jornada, des de la signatura de l’armistici fins a l’acord de l’assemblea alemanya, que havia obert la porta a la signatura del tractat. El punt de partença havien estat els catorze punts del president dels Estats Units, Thomas Woodrow Wilson, que pretenien fixar les bases per a una pau perdurable. Entre aquestes bases, hi havia l’abolició de la diplomàcia secreta, l’eliminació de barreres en el comerç internacional, la llibertat per navegar per tots els mars, la reducció dràstica de l’armament i la creació de la Societat de Nacions com a instrument de la diplomàcia internacional; també s’establien alguns criteris de devolució o independència de determinats territoris. Ara bé, una cosa era l’establiment d’unes bases i una altra, ben diferent, la signatura d’una pau perdurable entre vencedors i vençuts. A l’hora de la veritat, hom va topar amb el desig irreprimible de venjança de les potències guanyadores i l’escassa visió de futur.

Les negociacions es van perllongar durant mesos i el comú denominador va ser el paper subsidiari que van tenir els països vençuts, que van ser obligats a assumir unes condicions humiliants amb l’amenaça de reprendre les hostilitats en cas de no acceptar-les. De fet, poques setmanes abans de l’acord, els alemanys es van negar a signar el document. Finalment, però, van haver de claudicar davant l’amenaça d’una represa de les hostilitats. El govern, sensiblement tocat per aquesta qüestió, va ser batejat com “el govern de la signatura” o, de manera més despectiva, com el de la “traïció”. Val a dir que l’acord tampoc va satisfer alguna de les potències aliades, com ara els EUA, el Senat del qual el va rebutjar. Una de les grans beneficiàries de l’acord, la Gran Bretanya, el va aprovar, però no pas sense que alguns polítics advertissin que el tractat encara incrementaria més les tensions amb Alemanya.

Una de les clàusules que més va indignar els alemanys va ser la 231, en la qual es remarcava: “Els governs aliats i associats declaren, i Alemanya reconeix, que Alemanya i els seus associats són responsables, per haver-les provocat, de totes les pèrdues i de tots els danys patits pels governs aliats i associats i les seves nacions com a conseqüència de la guerra.” El reconeixement de qualsevol culpabilitat es va traduir en unes condicions humiliants, com ara la pèrdua del 13% del territori i d’una desena part de la població. A més, la regió de la Renània va ser ocupada i desmilitaritzada i la nova Societat de Nacions es va apropiar de totes les colònies alemanyes. A banda de l’amputació territorial, el govern alemany va haver d’assumir unes indemnitzacions milionàries, de 269.000 milions de marcs d’or, uns 33.000 milions d’euros.

Les condicions van tenir un efecte devastador per a un país terriblement esgotat per la guerra, amb una davallada brutal de la producció industrial i una hiperinflació que va dificultar la recuperació del país. I, en l’àmbit polític, el dur diktat (una pau imposada) va erosionar greument la legitimitat de la nova República de Weimar i es van convertir en un punt de trobada del nacionalisme conservador. Setze anys després d’aquella pau tancada en fals, concretament el 16 de març del 1935, Hitler anunciava l’incompliment del tractat i la creació de la Wehrmacht, les forces armades alemanyes. Es tractava del principi de la fi.