Una “rebel·lió militar”

El 13 d’octu­bre del 1934, pocs dies després de la revolta encapçalada per Lluís Com­panys, l’exe­cu­tiu d’Ale­jan­dro Ler­roux va pre­sen­tar una que­re­lla con­tra el govern de la Gene­ra­li­tat. Es trac­tava d’un moment clau. Aquell mateix dia, la premsa infor­mava de la cai­guda d’Ovi­edo i de la recu­pe­ració de la nor­ma­li­tat a Madrid. Al nos­tre país, per la seva banda, s’havia donat a conèixer la sentència que con­dem­nava a mort el cap dels Mos­sos d’Esqua­dra, Enric Pérez Farràs, i el comis­sari gene­ral d’ordre públic, Fre­de­ric Esco­fet; una sentència que va pro­vo­car una petició d’indult unànime per part de la soci­e­tat cata­lana i una crisi ins­ti­tu­ci­o­nal bru­tal en el govern espa­nyol, atra­pat per la volun­tat con­ci­li­a­dora del pre­si­dent de la República i el desig de ven­jança del cap de la CEDA, José María Gil Robles.

En el docu­ment, a banda de des­criure breu­ment la dinàmica dels esde­ve­ni­ments, es remar­cava que tenien el caràcter d’un “delicte de rebel·lió”, defi­nit en el número 4 de l’arti­cle 238 del Codi Penal. Tenint en compte que les for­ces de l’exèrcit havien estat “hos­ti­lit­za­des”, el delicte es va con­ver­tir en una “rebel·lió mili­tar”, com­presa en l’arti­cle 237 del Codi de Justícia Mili­tar. El govern va deci­dir apli­car-los el Codi de Justícia Mili­tar i, més con­cre­ta­ment, el capítol 237, que tipi­fi­cava el delicte de rebel·lió mili­tar a aque­lles per­so­nes que “s’alcin en armes con­tra la Cons­ti­tució de l’Estat, con­tra el rei, els cos­sos col·legis­la­dors o el govern legítim”. Mal­grat el canvi produït el 14 d’abril, el text encara feia referència a la ins­ti­tució monàrquica. Els par­ti­ci­pants en la revolta no encai­xa­ven en les tres pri­me­res cir­cumstàncies pre­vis­tes, que incloïen els revol­tats manats o auxi­li­ats per for­ces de l’exèrcit o els que for­mes­sin part d’una par­tida orga­nit­zada mili­tar­ment. El fis­cal, doncs, va optar per recórrer al quart supòsit, en què s’incloïa aquells que “hos­ti­lit­zin les for­ces de l’exèrcit abans o després d’haver-se decla­rat l’estat de guerra”.

L’escrit de con­clu­si­ons no es va donar a conèixer fins al 4 d’abril. El docu­ment va aparèixer publi­cat en un diari con­ser­va­dor aque­lla mateixa nit, però bona part dels mit­jans ja havien tan­cat les seves edi­ci­ons i es van veure obli­gats a fer-se’n ressò l’endemà, no pas sense que algun d’ells expressés el seu dis­gust per la fil­tració. El docu­ment ens per­met conèixer la versió ofi­cial de la revolta o, com a mínim, el relat que es va cons­truir per tal de jus­ti­fi­car la petició del fis­cal. En el text es començava inter­pre­tant que el pre­si­dent i els con­se­llers “van que­dar moles­tos perquè en for­mar part del nou govern de la República van entrar ele­ments per­ta­nyents al par­tit naci­o­nal ano­me­nat CEDA con­tra els desit­jos i indi­ca­ci­ons que els pro­ces­sats havien fet arri­bar a qui tenia ple­ni­tud de facul­tats cons­ti­tu­ci­o­nals per donar sor­tida a la crisi”. Hom reco­nei­xia ober­ta­ment, doncs, que el mòbil prin­ci­pal de la revolta no havia estat “sepa­ra­tista”, tal com pro­cla­mava bona part de la premsa con­ser­va­dora, sinó que més aviat apun­tava cap a una direcció contrària: allò que va moure el govern de la Gene­ra­li­tat va ser la volun­tat d’inci­dir en la con­fi­gu­ració del govern de l’Estat tot impe­dint l’entrada de la CEDA. El prin­ci­pal motiu, doncs, havia estat aquest “dis­gust” que, al mateix temps, havia estat “esti­mu­lat” per les “notícies que alguns caps de grups polítics naci­o­nals havien [...] tren­cat tota relació amb les ins­ti­tu­ci­ons del règim i que en algu­nes províncies de la República s’havia decla­rat la vaga gene­ral”. En el cas de Cata­lu­nya, el fis­cal inter­pre­tava que la vaga gene­ral havia estat decla­rada per “obrers per­ta­nyents als par­tits polítics repre­sen­tats en el govern regi­o­nal” i havia estat “esti­mu­lada, recol­zada i estesa per ele­ments del some­tent, esca­mots i Estat Català”. La res­pon­sa­bi­li­tat de la Gene­ra­li­tat con­sis­tia en el fet que “no es van pren­dre les mesu­res con­ve­ni­ents per impe­dir-la o resol­dre-la”.

A més, no n’hi havia prou amb la pas­si­vi­tat, sinó que s’inci­dia direc­ta­ment en la deso­bediència. En aquest sen­tit, el fis­cal recor­dava que el minis­tre de la Gover­nació havia reque­rit el con­se­ller Dencàs “que apliqués a Cata­lu­nya les mesu­res que el govern de la República adop­tava per a tot Espa­nya”, però que el con­se­ller li havia con­tes­tat que “res­po­nia de tot a Cata­lu­nya”. En con­tra­po­sició a aquesta acti­tud i per tal d’apro­fun­dir en la idea de l’alçament, el fis­cal reproduïa ínte­gra­ment la pro­clama que havia fet Com­panys des del balcó del Palau de la Gene­ra­li­tat en presència “de tots els con­se­llers fir­mants” i davant un “públic nombrós”, entre el qual hi havia per­so­nes “arma­des amb rifles”. L’escrit també feia referència a l’al·locució del con­se­ller de Cul­tura, Ven­tura Gas­sol, en què enco­rat­java la gent que s’havia aple­gat a la plaça de la República a “defen­sar amb parau­les i fets les lli­ber­tats con­tra qual­se­vol agressió, costi el que costi i vin­gui d’on vin­gui”. El docu­ment també recor­dava el reque­ri­ment de Com­panys al capità gene­ral de Cata­lu­nya, per tal que “amb totes les seves for­ces es posés a les seves ordres per haver pro­cla­mat l’Estat català de la República Fede­ral Espa­nyola” i dema­nava una pena de trenta anys (cadena perpètua) per a tots els encau­sats.