Un judici mediàtic

Fa 84 anys, la mateixa sala en què es va cele­brar el judici con­tra els diri­gents inde­pen­den­tis­tes va ser l’esce­nari d’un altre esde­ve­ni­ment que va mar­car la història del nos­tre país. Es tracta del procés con­tra el govern de la Gene­ra­li­tat per la revolta del 6 d’octu­bre de 1934. Al banc dels acu­sats, s’hi asse­ien Lluís Com­panys i la resta de con­se­llers, a excepció del de Gover­nació, Josep Dencàs, que s’havia exi­liat l’endemà mateix. En aque­lla ocasió, l’encar­re­gat de jut­jar-los era el Tri­bu­nal de Garan­ties, un orga­nisme con­ce­but per fis­ca­lit­zar el com­pli­ment de la Cons­ti­tució i també per jut­jar els alts càrrecs. Mal­grat tot, la manca d’un local ade­quat va fer que el judici se celebrés a la sala del Suprem, un edi­fici majestuós, con­ce­but a mit­jan segle XVIII com a mones­tir de la Visi­tació de la Bena­ven­tu­rada Verge Maria i recon­ver­tit, a par­tir de 1875, en Palau de la Justícia.

El judici va durar escas­sa­ment cinc ses­si­ons, des del 27 fins al 31 de maig. Des del pri­mer dia, la vigilància a l’exte­rior de l’edi­fici no era exces­si­va­ment osten­tosa. Unes quan­tes pare­lles de cava­lle­ria i algu­nes d’infan­te­ria, però poca cosa més. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i els con­se­llers eren tras­lla­dats diària­ment, sense emma­ni­llar, en un auto­car nou cobert amb una lona des de la presó cel·lular de Madrid. A l’exte­rior de l’edi­fici, les cues eren con­si­de­ra­bles, en bona part nodri­des de peri­o­dis­tes i fami­li­ars.

La pri­mera sessió va començar a dos quarts de dotze del mig­dia, quan es va sen­tir el crit d’“audiència pública!”. Pocs segons després, la sala d’actes va omplir-se de gom a gom. A l’inte­rior, els acu­sats ocu­pa­ven dos bancs just al cen­tre de l’estrada. Dar­rere d’ells, s’hi situ­ava una pare­lla de la Guàrdia Civil i, a la seva dreta, els advo­cats defen­sors. Els fami­li­ars dels pre­sos tenia reser­vat el pri­mer banc del públic i, dar­rere seu, s’hi situ­a­ven algu­nes auto­ri­tats, com ara l’alcalde de Bar­ce­lona, Car­les Pi i Sunyer. Durant alguns minuts, els fotògrafs van dis­pa­rar els seus objec­tius sense atu­ra­dor.

Durant la segona jor­nada es van pro­duir els inter­ro­ga­to­ris als mem­bres del govern, que van res­pon­dre de manera solidària i sense esclet­xes. De fet, tant les decla­ra­ci­ons com les estratègies de defensa van posar de mani­fest una coor­di­nació nota­ble; molt pro­ba­ble­ment, afa­vo­rida per l’absència del con­se­ller de Gover­nació, Josep Dencàs. Un dels moments més espe­rats va ser l’inter­ro­ga­tori al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Lluís Com­panys tenia clar el guió i va con­tes­tar amb segu­re­tat les pre­gun­tes més punyents, com ara la pos­si­ble pro­moció de la vaga gene­ral per part de la Gene­ra­li­tat, a la qual cosa va con­tes­tar que “es va decla­rar per sen­ti­ment espon­tani de quasi tot Cata­lu­nya”. Com­panys va reconèixer que repre­sen­tava l’Estat espa­nyol com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i que va pro­cla­mar la República Fede­ral perquè “vingués qui volgués cons­ti­tuir el govern pro­vi­si­o­nal, donat que el con­tin­gut del que hi havia estava tren­cat per la intro­missió en el govern d’ele­ments no repu­bli­cans”, amb referència a l’entrada de tres minis­tres de la CEDA. El pre­si­dent també es va per­me­tre alguna iro­nia, com ara quan va ser pre­gun­tat sobre si tenia pen­sat Azaña com a pre­si­dent de la República Fede­ral i va con­tes­tar: “Jo no repar­teixo pre­sidències, senyor fis­cal!”

El pre­si­dent també va haver de fer front a altres temes espi­no­sos, com ara l’ús de la violència i el conei­xe­ment de la decla­ració de l’estat de guerra. En aquest dar­rer cas, Com-panys va con­fes­sar: “No vam tenir-ne conei­xe­ment i no crèiem que s’hagués decla­rat perquè, donada la meva posició i el meu caràcter en aquell moment, m’ho havien d’haver dit a mi.” I fins i tot va esforçar-se per reforçar aquesta idea amb un inter­ro­gant: “O és que els que s’han situat fora de la llei han estat els altres?” Una pre­gunta que pre­te­nia des­di­bui­xar la línia de la lega­li­tat el 6 d’octu­bre de 1935 i, al mateix temps, vin­cu­lar-lo amb la situ­ació d’aquell mateix ins­tant, quan el govern espa­nyol s’havia situat clara­ment en la il·lega­li­tat a l’hora de sus­pen­dre l’auto­go­vern i alte­rar el mapa muni­ci­pal, per posar només dos exem­ples. En l’inter­ro­ga­tori davant del fis­cal Víctor Pra­dera, un dels mem­bres del tri­bu­nal que l’advo­cat de Com­panys va inten­tar recu­sar, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va ser pre­gun­tat sobre una qüestió subs­tan­cial, el des­co­nei­xe­ment o no de si les tro­pes envi­a­des per Batet eren “lle­ials” a la República. Lluís Com­panys, però, va res­pon­dre amb segu­re­tat i va afir­mar: “Nosal­tres ens ren­dim a un senyor que tenia for­ces supe­ri­ors a les nos­tres. La supe­ri­o­ri­tat no implica que fos­sin legals ni que fos­sin fac­ci­o­ses.”

El judici va transcórrer en un ambi­ent tran­quil. I, només en algun moment molt pun­tual, es va arri­bar a un nivell de tensió con­si­de­ra­ble, com ara amb el duel de mili­tars que es va viure durant la segona jor­nada, pro­ta­go­nit­zat pels coman­dants que havien repri­mit la revolta i el cap dels Mos­sos, Enric Pérez Farràs. En aque­lla mateixa jor­nada, dedi­cada a les pro­ves tes­ti­fi­cals, també es va pro­duir la decla­ració de Rafael Sánchez Guerra, secre­tari gene­ral de la pre­sidència de la República, qui es va dedi­car a con­tes­tar amb breus fra­ses d’assen­ti­ment les pre­gun­tes tele­di­ri­gi­des de la fis­ca­lia, i la de tres dipu­tats naci­o­na­lis­tes bas­cos, les decla­ra­ci­ons dels quals van aca­bar deri­vant en una tertúlia sobre la situ­ació política del seu país, fins que el pre­si­dent els va atu­rar en sec dient: “No es tracta d’obrir ara un procés con­tra el País Basc.”

Durant la ter­cera sessió, que es va limi­tar a la tarda, el pro­ta­go­nisme va tenir-lo el fis­cal de la República, que va pre­sen­tar l’informe final d’acu­sació. En la seva inter­venció, Lorenzo Gallardo va reconèixer: “Els fets que es tro­ben en els fons d’aquest procés, que l’han ori­gi­nat [...], tenen un mar­cat caire polític.” I va con­cre­tar que el debat se situ­ava al vol­tant del “sig­ni­fi­cat, de l’abast, del con­tin­gut del movi­ment que va donar lloc a la ins­tau­ració de la República del 14 d’abril de 1931”. En altres parau­les, sobre els pro­jec­tes polítics en joc. Però, tot seguit, va pun­tu­a­lit­zar: “No és menys cert que aquests fets polítics a nosal­tres no ens interes­sen més que en l’aspecte de la valo­ració jurídica, i valo­ració jurídica vol dir absència de passió, presència d’impar­ci­a­li­tat i de sere­ni­tat, i això només s’acon­se­gueix fixant aquells prin­ci­pis legals sobre els quals es farà la valo­ració.” D’acord amb aquesta pre­missa, el fis­cal va sos­te­nir que la República és un sis­tema ple­na­ment democràtic en què la lli­ber­tat d’expressió i l’opo­sició política estan garan­ti­des, però en què la sub­versió no és un meca­nisme accep­ta­ble. En tot cas, Lorenzo Gallardo va entrar de ple en el debat polític, com ara quan va reba­tre les referències de Com­panys al fede­ra­lisme de Pi i Mar­gall a par­tir de la idea que el seu fede­ra­lisme par­tia d’un acord previ dels ens a l’hora de fede­rar-se. El fis­cal també va ana­lit­zar amb detall els ante­ce­dents de la revolta, des del rebuig del govern de Com­panys a la sentència con­tra la llei de con­trac­tes de con­reu fins a la reacció per l’entrada de la CEDA anti­re­pu­bli­cana en el govern de l’Estat. Segons el seu argu­men­tari, la vaga gene­ral que havia pre­ce­dit la revolta del 6 d’octu­bre havia estat pro­mo­guda direc­ta­ment per alguns con­se­llers del govern, mal­grat la manca de pro­ves en aquest sen­tit, i el govern de la Gene­ra­li­tat, amb el con­se­ller de Gover­nació al cap­da­vant, no havia actuat amb la volun­tat de resol­dre la crisi, sinó més aviat al con­trari.

Més enllà d’aquest epi­sodi, el moment cul­mi­nant del judici es va viure durant la dar­rera sessió. En la seva decla­ració, Lluís Com­panys tenia ben pre­sent el ressò mediàtic que tro­ba­rien les seves parau­les. Tan­ma­teix, l’argu­men­tari que va des­til·lar davant del Tri­bu­nal Suprem no va variar en res del que va expres­sar el 7 d’octu­bre, davant de l’auto­ri­tat mili­tar, i el que va anar per­fi­lant a través de la cor­res­pondència i les tro­ba­des amb el seu advo­cat. Es trac­tava de cons­truir una imatge del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat com una per­sona seri­osa i res­pon­sa­ble, que s’havia sacri­fi­cat pels ide­als de tota la seva vida. Aquest es va con­ver­tir, també, en el fil argu­men­tal de l’advo­cat de Com­panys, Ángel Osso­rio, que va cons­truir una defensa sòlida. El punt més espinós era el que feia referència als enfron­ta­ments. En aquest sen­tit, Com­panys i la resta dels mem­bres del govern van apel·lar a una reacció defen­siva. Va recor­dar que va donar una hora al gene­ral Batet per deci­dir si es posava a les seves ordres; i, quan va sen­tir les cano­na­des, va deduir que es trac­tava d’un cop d’estat. No va esmen­tar les ges­ti­ons ni els adver­ti­ments de Batet per evi­tar un bany de sang. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va recor­dar que els mòbils de la revolta van ser “la defensa de la República democràtica i par­la­mentària i de les lli­ber­tats que la Cons­ti­tució de l’Estat té reco­ne­gu­des a Cata­lu­nya”; i que, en el moment d’empren­dre-la, tenien el con­ven­ci­ment que aques­tes es tro­ba­ven greu­ment amenaçades. Per donar con­sistència a aquesta idea, el pre­si­dent va recor­dar l’ante­ce­dent de la Man­co­mu­ni­tat: “Després d’un fet de força ens fou arra­bas­sada sense pro­testa.” I, quan va res­se­guir els esde­ve­ni­ments del 6 d’octu­bre, va emfa­sit­zar: “No hi ha més cul­pa­bles que nosal­tres, i jo, sin­gu­lar­ment.” Però imme­di­a­ta­ment es va pre­gun­tar: “Per què s’ha posat Cata­lu­nya fora de la llei i de la Cons­ti­tució?” L’evo­lució política després de la revolta, amb la sus­pensió de l’auto­go­vern, va demos­trar, segons la versió de Com­panys, que “els nos­tres temors eren jus­ti­fi­cats”.