La temuda sentència

Trenta anys de presó per a cadas­cun dels acu­sats, la mateixa pena que dema­nava el fis­cal. Aquesta és la con­demna que es va impo­sar al govern de la Gene­ra­li­tat per la seva par­ti­ci­pació en la revolta del 6 d’octu­bre del 1934. La notícia va arri­bar a la presó aquell mateix dia a les 2 i 5 minuts de la tarda. En aquell moment, els dar­rers visi­tants es dis­po­sa­ven a aban­do­nar el cen­tre, però el peri­o­dista Fran­cisco Gómez Hidalgo, l’autor de la bio­gra­fia de Lluís Com­panys, va acon­se­guir l’auto­rit­zació del direc­tor per tor­nar al locu­tori. Quan van aparèixer el pre­si­dent i els con­se­llers, els va anun­ciar la mala nova: “Ja esteu con­dem­nats. Trenta anys per a cada un.” Segons la crònica que va aparèixer l’endemà al diari La Liber­tad, els polítics cata­lans van rebre la notícia “amb la fer­mesa d’ànim que han demos­trat durant els vuit mesos que por­ten a la presó”.

La sentència era rela­ti­va­ment breu; sobre­tot si la com­pa­rem amb la docu­men­tació gene­rada en la fase d’ins­trucció. En la votació van par­ti­ci­par vint-i-un mem­bres del tri­bu­nal, dels quals tres van ser recu­sats pels advo­cats defen­sors, deu van votar a favor i vuit es van mos­trar en des­a­cord, una dis­crepància que es va cana­lit­zar a través de tres vots par­ti­cu­lars. Segons l’opinió majo­ritària del tri­bu­nal, el delicte res­po­nia per­fec­ta­ment a allò que des­cri­via l’arti­cle 237.4 del Codi de Justícia Mili­tar, segons el qual havien de ser acu­sats de rebel·lió mili­tar “els que s’alcin en armes con­tra la Cons­ti­tució de l’Estat, con­tra el rei, els cos­sos col·legis­la­dors o el govern legítim”. Mal­grat la pro­cla­mació de la República, val la pena remar­car que, en aquell moment, se seguia apli­cant un codi apro­vat en plena monar­quia i que, para­do­xal­ment, tipi­fi­cava com a delicte l’alçament d’armes con­tra el règim ante­rior. Per tal de fer encai­xar l’acte de la Gene­ra­li­tat en aquest marc legal, el Tri­bu­nal esta­blia una equi­pa­ració entre un atac al con­junt de la Cons­ti­tució i un atac a la forma de l’Estat. La sentència con­si­de­rava que els acu­sats havien inten­tat “impo­sar per la violència el règim fede­ral que la sobi­ra­nia cons­ti­tu­ent va rebut­jar”, sense fer cap referència a un mòbil sepa­ra­tista.

Un dels aspec­tes fona­men­tals de la sentència se cen­trava en la neces­si­tat de demos­trar que des del govern de la Gene­ra­li­tat es van “hos­ti­lit­zar les for­ces de l’exèrcit abans o després d’haver-se decla­rat l’estat de guerra”, d’acord amb allò que esta­blia el supòsit quart del delicte de rebel·lió mili­tar. O, dit en altres parau­les, que l’acció del govern de la Gene­ra­li­tat va ser un alçament en armes; una con­dició impres­cin­di­ble per sos­te­nir l’existència d’un delicte de rebel·lió mili­tar. En aquest sen­tit, l’escrit des­cri­via amb un cert detall els epi­so­dis de violència que es van pro­duir el 6 d’octu­bre i con­cloïa que “els pro­ces­sats es van alçar en armes con­tra la Cons­ti­tució, pro­cla­mant l’Estat Català de la República Fede­ral Espa­nyola i donant ordres de defen­sar-lo per la força, la qual cosa no només sig­ni­fi­cava reem­plaçar un govern per un altre –ni que­da­ven limi­tats els efec­tes d’aquell acte a arra­bas­sar, en tot o en part, les facul­tats de les corts o del cap de l’estat–, sinó també sub­ver­tir el règim cons­ti­tu­ci­o­nal en allò que feia referència a l’orga­nit­zació naci­o­nal i trans­for­mar les regi­ons autònomes en estats mem­bres i la república inte­gral en fede­ra­tiva […]”. El jurat reco­nei­xia que ni Lluís Com­panys ni la resta de con­se­llers havien aga­fat les armes, però con­si­de­rava que el delicte de rebel·lió mili­tar “s’estava con­su­mant des del mateix moment que s’ini­cia fins que acaba la per­sistència de l’estat anti­jurídic; i, per tant, qual­se­vol per­sona que portés a terme un acte d’aquesta natu­ra­lesa durant el període de con­su­mació era res­pon­sa­ble d’aquest tipus de delicte com a autor de l’exe­cució”. I afe­gia: “La natu­ra­lesa i l’ampli­tud de l’ordre de defensa donada al cap de les for­ces arma­des de la Gene­ra­li­tat incloïa [...] la pos­si­bi­li­tat de dur a terme un atac a les for­ces de l’exèrcit, tal com en rea­li­tat va suc­ceir.” Després d’aquests equi­li­bris argu­men­tals, el tri­bu­nal con­dem­nava els diri­gents cata­lans a una pena de trenta anys de presó.