L’amnistia desitjada

Des del mateix dia que es va conèixer la victòria del Front d’Esquer­res, la gent va començar a recla­mar amb insistència l’amnis­tia. Arreu del país, la cele­bració pel tri­omf elec­to­ral es bar­re­java amb l’exigència d’alli­be­rar els 30.000 pre­sos polítics. En poques hores, la pressió de la ciu­ta­da­nia es va tras­lla­dar dels col·legis elec­to­rals als cen­tres peni­ten­ci­a­ris. A les por­tes de les pre­sons s’amun­te­ga­ven els fami­li­ars i els amics dels pre­sos polítics, que no es mos­tra­ven dis­po­sats a accep­tar ni un minut més de cap­ti­veri, i en alguns cen­tres es van pro­duir amo­ti­na­ments sag­nants. El duel per recla­mar l’amnis­tia també es va viure amb inten­si­tat als car­rers. El 20 de febrer, per donar-ne exem­ple, Bar­ce­lona va viure una mani­fes­tació mul­ti­tu­dinària per exi­gir l’amnis­tia que va pro­vo­car diver­sos ferits, un dels quals va morir l’endemà.

Tan­ma­teix, mal­grat la pressió de la gent i el desig de donar com­pli­ment a un com­promís elec­to­ral, la solució no era gens sen­zi­lla. La cons­ti­tució de les noves corts, que havien de donar el vis­ti­plau a la mesura, encara es podia per­llon­gar algu­nes set­ma­nes i la pressió popu­lar no aflui­xava. Era impres­cin­di­ble, doncs, recórrer a la dipu­tació per­ma­nent, l’orga­nisme que manté el pols del Congrés entre la con­vo­catòria elec­to­ral i la for­mació de la nova cam­bra. El pro­blema es tro­bava en el fet que aquest orga­nisme estava con­tro­lat per les dre­tes, que havien gua­nyat les elec­ci­ons del novem­bre del 1933. Des del mateix moment d’assu­mir el càrrec de pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, Azaña va inten­si­fi­car els con­tac­tes. Pri­me­ra­ment, per tro­bar el meca­nisme ade­quat i, tot seguit, per asso­lir un acord polític ben ampli.

La dipu­tació per­ma­nent es va con­vo­car d’urgència aque­lla mateixa tarda. La con­vo­catòria va aple­gar vuit dipu­tats. Molts no van tenir temps d’arri­bar-hi, però alguns van avançar la seva adhesió a tots aquells acords que s’adop­tes­sin. La prin­ci­pal sor­presa es va pro­duir just a l’entrada de la Dipu­tació, quan el repre­sen­tant de la CEDA, el par­tit que havia par­ti­ci­pat en la repressió poste­rior als fets d’octu­bre, va decla­rar als peri­o­dis­tes que el seu par­tit estava dis­po­sat a votar a favor de l’amnis­tia. El seu por­ta­veu, Manuel Jiménez Fernández, ho va jus­ti­fi­car dient que l’amnis­tia era “necessària per paci­fi­car els espe­rits i una con­seqüència de la volun­tat elec­to­ral del país”. Jiménez era un per­so­natge sin­gu­lar, cone­gut com “el bol­xe­vic blanc” pel seu tarannà huma­ni­tari i el cos­tum d’invo­car les encícli­ques papals per defen­sar els seus posi­ci­o­na­ments. Mal­grat tot, no es trac­tava d’una sor­tida per­so­nal, sinó que tenia el suport de bona part del seu par­tit. Les decla­ra­ci­ons del repre­sen­tant de la CEDA van pro­vo­car una sor­presa gene­ra­lit­zada entre els peri­o­dis­tes que s’amun­te­ga­ven a l’exte­rior del Congrés. I, de fet, encara ens sor­pre­nen avui, cap­tius com som de la nar­ració impo­sada pels ven­ce­dors de la guerra, en què les set­ma­nes prèvies a l’aixe­ca­ment mili­tar ens apa­rei­xen des­cri­tes amb un ambi­ent asfi­xi­ant, inequívoca­ment abo­cat a un enfron­ta­ment armat.

El docu­ment que va donar a conèixer el minis­tre de Justícia era extre­ma­da­ment sen­zill. De fet, reproduïa fil per randa els argu­ments expres­sats pels repre­sen­tants polítics davant dels peri­o­dis­tes; una bona prova que no només exis­tia un acord previ sobre el que calia fer, sinó també sobre el que calia dir. En el preàmbul, es recor­dava la “inequívoca sig­ni­fi­cació del resul­tat de les elec­ci­ons [...] en allò que fa referència a la con­cessió d’una amnis­tia per delic­tes polítics i soci­als” i, tot seguit, es remar­cava que es trac­tava d’una mesura “de paci­fi­cació con­ve­ni­ent per al bé públic i la tran­quil·litat de la vida naci­o­nal en què estan interes­sats tots els sec­tors polítics”. El decret tenia un únic punt, en què s’ins­tava el govern a “con­ce­dir amnis­tia als penats i encau­sats per delic­tes polítics i soci­als”. La reunió de la dipu­tació va transcórrer amb cor­di­a­li­tat. La majo­ria de cròniques par­len d’un sim­ple “canvi d’impres­si­ons”. Els únics temes de debat es van cen­trar al vol­tant de la volun­tat de res­trin­gir l’amnis­tia als pre­sos ante­ri­ors al 16 de febrer, un aspecte que va posar damunt la taula la CEDA. La reunió va fina­lit­zar a dos quarts de nou del ves­pre. Quinze minuts després, Diego Martínez Bar­rio, que havia estat desig­nat per pre­si­dir les noves corts, va arri­bar a la seu de la pre­sidència per tal d’infor­mar Manuel Azaña dels resul­tats de la reunió. El pre­si­dent va sig­nar el decret d’amnis­tia i, poques hores després, just a la mati­nada, es van començar a obrir les pre­sons.