Una conferència polèmica

El 3 d’octubre del 1919, el dirigent de la Confederació Regional del Treball, Salvador Seguí, va agafar l’exprés en direcció a Madrid. L’acompanyaven els representants del ram de la construcció i de la metal·lúrgia, Francesc Martínez i Simó Piera, i en el moment d’arribar a la capital de l’Estat, també es va afegir a la comitiva el director de Solidaridad Obrera, Ángel Pestaña. En aquells moments, la Confederació havia aconseguit una força extraordinària, amb “137.000 associats disposats a tot”, en paraules del mateix Seguí. I durant quaranta-quatre dies havien aconseguit paralitzar Barcelona i bona part del país amb l’anomenada vaga de la Canadenca. Des de la capital de l’Estat hi havia interès a conèixer de primera mà l’experiència catalana, i els dirigents sindicals també desitjaven ampliar el seu àmbit d’influència.

Poc abans de pujar al tren, el Noi del Sucre va atendre els periodistes i va dedicar algunes lloances al governador civil de Barcelona, Julio Amado, per la seva gestió de la vaga, i també al govern conservador, que estava canalitzant algunes reivindicacions històriques dels obrers, principalment la jornada de les vuit hores. De fet, aquella mateixa tarda, el dirigent sindical s’havia entrevistat amb el governador per tal de valorar l’aplicació de la nova mesura als centres de treball i la tasca de la comissió mixta de treballadors i empresaris. La bona sintonia entre els dirigents sindicals i les autoritats era tal que fins i tot va circular el rumor que les despeses d’aquell viatge a Madrid havien anat a càrrec del govern, una informació que els mateixos interessats van voler desmentir des de l’estació de ferrocarril.

En tot cas, la polèmica no es va desfermar per les declaracions de Salvador Seguí a l’andana de Barcelona, sinó per la conferència que va oferir el 4 d’octubre a la Casa del Pueblo de Madrid, un acte organitzat per Escuela Nueva en què també va intervenir Ángel Pestaña. El director de Solidaridad Obrera ja havia participat en una xerrada el dia anterior, en aquest cas al Teatro de la Comèdia. Tanmateix, la polèmica es va desfermar amb la de l’endemà, en què va compartir taula amb Seguí. En ambdós casos, l’expectació va ser enorme, amb els auditoris plens de gom a gom d’obrers i periodistes. Hi havia interès per conèixer què havia succeït a Catalunya durant la vaga de la Canadenca i, al mateix temps, saber quin era el posicionament dels dirigents sindicals respecte a les reivindicacions autonomistes, que havien condicionat l’agenda política espanyola els darrers mesos.

La xerrada es titulava Els obrers espanyols i els problemes internacionals i, per tant, es feia difícil pensar que se centraria en la qüestió nacional, però, només començar, el Noi del Sucre va etzibar: “Es parla massa sovint dels problemes de Catalunya”, però: “La qüestió catalana no existeix i l’únic problema que existeix és el que plantegem nosaltres, i aquest és universal.” A parer seu, doncs, quan la burgesia catalana havia anat a Madrid a “exposar els problemes de Catalunya, havien desviat la veritat”. Més enllà d’aquesta identificació entre els interessos d’un sector de la burgesia catalana i la reivindicació de l’autonomia, la reflexió de Seguí resultava, com a mínim, sorprenent, entre altres raons perquè la demanda, que havia rebut un sonor cop de porta per part del Congrés, disposava del suport de bona part de les institucions, les entitats i els partits polítics catalans. La seva capacitat mobilitzadora havia estat significativa i, valoracions al marge, es feia difícil afirmar que “la qüestió catalana no existeix”.

Seguí, igualment com havia fet Pestaña el dia anterior, va identificar la Lliga amb la burgesia catalana i va afirmar, respecte al partit: “Ha volgut demostrar que existia un problema regionalista i això és mentida. El que existeix és un problema de descentralització, no d’independència.” I, en referència al separatisme, va assegurar: “El problema de la independència no el sent l’obrer català, ni la vol en aquelles condicions. La primera a no acceptar la independència seria la burgesia catalana que està dins de la Lliga”. De fet, en aquells moments la reivindicació independentista era clarament minoritària, i les organitzacions que apostaven per aquesta via, molt embrionàries, però la identificació que es feia des de Madrid entre catalanisme i separatisme condicionava clarament el debat al voltant de la qüestió catalana. Seguí va dedicar la resta de la xerrada a explicar els objectius i els mitjans de la Confederació. I, en aquest sentit, va subratllar: “Nosaltres anem al comunisme i a la socialització de la terra, de les fàbriques i les indústries”, a banda d’afegir que tenien previst arribar-hi: “A través dels mitjans que les circumstàncies ens aconsellin.” L’endemà, Salvador Seguí i Ángel Pestaña van participar en un altre míting, en aquest cas al Saló Olímpia, tot i que no van incidir directament en la qüestió catalana.

La intervenció de Salvador Seguí va generar un intens debat. L’endemà, algunes publicacions conservadores van aplaudir les seves paraules. Des del diari La Época, per exemple, s’agraïa “la claredat amb què han parlat respecte al problema de l’autonomia de Catalunya” i es recordava: “Ens havia dit Francesc Cambó que el problema de l’autonomia era l’únic de Catalunya”, però “els atacs dels sindicalistes als homes de la Lliga Regionalista demostren que també el poder regional estaria en pitjors condicions que el central per buscar la solució dels problemes socials que es refereixen a Catalunya”. De fet, l’afirmació de Seguí coincidia fil per randa amb la tesi defensada sistemàticament des de bona part dels polítics i periodistes espanyols, que consideraven la reivindicació autonomista un invent de la Lliga i una demanada sense suport popular.

La conferència tampoc va agradar, lògicament, en les files de la Lliga Regionalista. Des de La Veu de Catalunya, el seu portaveu oficiós, es puntualitzava que “una cosa és conèixer per sentir a dir el sindicalisme i una altra, patir-lo”: “Aquí està la diferència entre Madrid i Barcelona.” No hi ha constància que el dirigent sindicalista rectifiqués o matisés les seves paraules, tal com li reclamava algun opinador. De fet, pocs dies després de retornar a Barcelona, Seguí tenia previst pronunciar una nova conferència, en aquest cas al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. La xerrada s’anunciava amb un títol prometedor, Consideracions d’un sindicalista sobre el problema català, però es va suspendre “en previsió de la concurrència estranya al centre que exigia assistir-hi”.