Hemeroteca
L’alcalde indignat
L’11 d’octubre del 1899, l’alcalde de Barcelona, el doctor Robert, va dimitir després de negar-se a signar els embargaments decretats pel govern espanyol
A finals del 1899, els empresaris catalans es van revoltar contra el govern presidit per Francisco Silvela i, més concretament, contra els increments tributaris imposats pel ministre de finances. Fernández Villaverde intentava treure la hisenda espanyola del col·lapse en què l’havia situat la pèrdua de les darreres colònies espanyoles. Segons l’historiador Jordi Maluquer, entre el 1895 i el 1898 l’endeutament públic va passar de 7.284 a 10.596 milions de pessetes i, en comptes d’emprendre una reforma radical, el ministre va plantejar una pujada d’impostos que va generar una reacció unànime de la societat catalana.
La revolta fiscal es va començar a covar el 21 de gener, en un míting multitudinari que es va celebrar al Teatre de Novetats. En acabar l’acte, es va formar una manifestació de més de 6.000 persones que van desfilar per la Rambla. Es tractava d’una primera prova de força, perquè el tret de sortida de la campanya no es va produir fins al 5 d’agost, quan l’executiva de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial va decidir procedir al tancament de caixes o, dit d’una altra manera, no pagar els rebuts de la contribució. Una vegada esgotats els terminis de pagament i les respectives pròrrogues, encara restaven 7.000 contribucions per pagar, i la delegació de finances va exigir a l’alcalde de Barcelona que autoritzés l’entrada dels agents als domicilis dels morosos. L’alcalde va fer mans i mànigues per entorpir l’acció del govern. Primerament, va qüestionar la validesa de la llista de morosos del govern espanyol.
Tanmateix, la situació va esdevenir insostenible el 10 d’octubre, quan 140 advocats van signar un manifest en què sostenien que l’actuació de l’alcalde era perfectament legal. Mentrestant, el govern espanyol augmentava la pressió. En un telegrama adreçat aquell mateix dia, Silvela li exigia que es posés al costat del govern i permetés fer efectius els embargaments. L’endemà, els rumors sobre la dimissió de l’alcalde van circular sense aturador. Des del diari La Publicidad, per exemple, es vaticinava: “Si per la qüestió dels embargaments surt de l’alcaldia, no serà petita l’ovació que li farem tots [...].” Bartomeu Robert, doncs, va aconseguir arribar a un nivell de popularitat notable. En la carta de dimissió que va fer arribar el dia 12 al ministre de la Governació, el doctor Robert es mostrava convençut que “entre els governs i els alcaldes de Reial Ordre [el batlle de Barcelona era escollit pel govern espanyol] ha d’existir mancomunitat de criteri”. I s’entretenia en les motivacions ideològiques que l’havien impulsar a abandonar el càrrec: “Quan vaig assumir l’alcaldia ho vaig fer amb l’esperança que només una àmplia descentralització administrativa podria posar remei als mals de la pàtria i desenvolupar, millorar i enfortir la vida municipal.”
Després de la dimissió
El gest de l’alcalde no va apaivagar la crisi, ans al contrari. Dos dies després, els comerços van tancar en senyal de solidaritat amb Bartomeu Robert i en contra del delegat d’Hisenda. Des de la premsa espanyola es destacava: “Poques vegades s’ha vist tanta unanimitat.” La tensió també es va viure al ple, quan la gent va reclamar la dimissió de tots els regidors i es va formar un batibull considerable. A l’exterior de l’ajuntament, el governador va concentrar les forces de la Guàrdia Civil.
Malgrat la situació de tensió, el govern espanyol, en comptes d’optar pel diàleg, va optar per la repressió, i el dia 24 va suspendre les garanties constitucionals. Tres dies després, el capità general de Catalunya, Eulogi Despujol, va declarar l’estat de guerra amb un ban en què es tipificava com a delicte de sedició “la resistència material o passiva al pagament de les contribucions o impostos”. L’increment de la repressió va provocar la dimissió del català Manuel Duran i Bas com a ministre de Justícia i, d’aquesta manera, va esvair del tot les esperances catalanes pel regeneracionisme del govern. Unes expectatives que, de fet, havien tingut com un dels puntals la designació de Bartomeu Robert com a alcalde de Barcelona el 14 de març del 1899. La repressió governamental va provocar la presó d’alguns comerciants i la clausura de comerços. Però la petjada que va deixar va ser profunda i va permetre reforçar el moviment catalanista. De fet, el mateix Robert en va collir l’èxit quan va formar part de la candidatura dels quatre presidents, la primera gran victòria electoral del catalanisme polític.
El mite Robert
La gestió al voltant del tancament de caixes va convertir Bartomeu Robert en un personatge extraordinàriament popular. A les seves memòries, Claudi Ametlla recorda: “Per trobar una popularitat pariona caldria reportar-nos a Francesc Macià, vinguda la República. I encara aquesta no se li rendiren les classes dites altes, mentre que aquella les conquerí totes.” Robert, que era metge de professió, només va ocupar l’alcaldia durant set mesos, però va capgirar totalment el rumb polític i social de la ciutat. Després del seu pas per l’Ajuntament, va presidir la Lliga Regionalista des de la seva formació el 1901 i va ser escollit diputat a les corts generals en les eleccions parlamentàries d’aquell mateix any dins de la candidatura anomenada “quatre presidents”. Després de la seva mort, que es va produir el 10 d’abril del 1902, una gran quantitat de ciutats li van dedicar carrers i places i li van erigir monuments. La popularitat que tenia aquí contrastava amb l’aversió que li tenien a Madrid, on se’l titllava d’“alcalde facciós”.
L’amenaça separatista
Mentre la societat catalana es mobilitzava a favor del concert econòmic i en contra de l’increment fiscal del ministre Villaverde, des de Madrid es contemplava el moviment amb reticències. Inicialment, la premsa espanyola es va mostrar comprensiva. El diari El País, per donar-ne exemple, escrivia just als inicis de la protesta: “L’única cosa estranya és que siguin només els contribuents catalans els que es neguin a pagar.” A poc a poc, però, es va expressar amb més bel·ligerància. La possibilitat que el procés que s’havia produït a Cuba es repetís a la Península era ben present en els cercles de poder. Tal com proclamava el diari El Imparcial: “En allò que fa referència al separatisme, cal tallar de soca-rel per tal que no es repeteixi el cas de Cuba al mateix cor d’Espanya”.