Abans es va perdre Cuba

A principis del 1895, el procés d’independència de Cuba va prendre un camí sense retorn. La guerra havia assolit una notable magnitud, i els governs espanyols de torn eren incapaços de redreçar la situació, sense solucions polítiques i amb l’únic recurs d’una sagnia inaturable de soldats. Es fa especialment interessant, en aquest escenari, resseguir les valoracions que va fer el general Arsenio Martínez Campos, un militar que va acabar esdevenint el governador general de l’illa en el moment més intens del conflicte, i que ja havia expressat –abans del seu nomenament com a governador general– la seva incomprensió pel que succeïa a l’illa. El 2 de març, poc després d’arribar d’un viatge protocol·lari a Viena, va declarar que les campanyes independentistes que s’estaven produint a Cuba eren una “espurna separatista” sense importància. Martínez Campos les associava a una qüestió d’ordre públic més que no pas a un problema polític, i assegurava: “El bandolerisme s’ha mantingut a Cuba gràcies a les condicions topogràfiques de la gran Antilla, per l’escassa densitat de la població i les facilitats que hi ha per viure a cel ras”. El general, obsedit amb l’únic recurs de la força, vaticinava que el simple anunci de l’enviament de més tropes “contribuirà de forma poderosa a refredar l’entusiasme dels rebels, a qui necessàriament els faltarà el suport de les poblacions de l’illa, gens disposades a renovar desenraonades aventures”.

Pocs dies després, en una compareixença al Senat, Martínez Campos es va tornar a referir a la qüestió cubana, amb algunes opinions ben reveladores del seu tarannà intransigent, com ara quan va afirmar que no entenia “com l’administració de justícia, que condemna a mort una dona adúltera que indueix el seu amant a l’assassinat, no dicta una pena igual per als autors de fulls periòdics que indueixen a la guerra contra la pàtria”. Aquesta visió no era exclusiva dels militars. En la mateixa sessió, el president del Consell de Ministres, Práxedes Mateo Sagasta, va arribar a afirmar: “Espanya ha demostrat en aquesta ocasió que per defensar els seus drets i el seu territori està disposada a gastar la darrera pesseta i a donar la darrera gota de sang dels seus fills.”

Malgrat les gesticulacions dels mandataris espanyols, la situació a l’illa, com ens podem imaginar, no es va calmar. I les autoritats es van veure forçades a prendre noves mesures, com ara la designació del mateix Martínez Campos com a governador general de l’illa i l’enviament de 17.000 soldats més. Quan va marxar del port de Cadis, el nou governador general es va atrevir a afirmar que el mes de novembre tornaria amb l’illa completament pacificada. Però van passar els mesos i el militar no aconseguia apaivagar la revolta. El 14 de juny, poques setmanes després d’arribar a Cuba, fins i tot es va veure obligat a presentar la dimissió perquè els independentistes cubans havien envaït Camagüey, motiu pel qual considerava que “la seva política i la seva missió havien fracassat”. Martínez Campos no va dimitir. Contràriament, va endurir la seva posició i, pocs dies després, va aprovar un ban a través de qual manava afusellar “tots els insurrectes que fossin sorpresos amb armes a la mà”.

Tot i que amb retard, a finals d’aquell any algunes veus van començar a reclamar una solució política al conflicte. En una entrevista a El Liberal, el president del Consell de Ministres, el conservador Antonio Cánovas, afirmava: “Cuba necessita una àmplia descentralització.” En aquells moments, els rebels s’havien apoderat de bona part de la província de Matanzas. Malgrat el fracàs de la via militar, des de l’altre costat de l’Atlàntic el governador general es mostrava radicalment contrari a qualsevol concessió. En l’entrevista al diari Times, Martínez Campos afirmava que l’autonomia era “una amenaça a la integritat d’Espanya”. Les declaracions del militar van generar un terrabastall polític considerable. Un dels membres del gabinet, Romero Robledo, afirmava dies després: “El govern no es posa cap limitació a les reformes.” Poques setmanes després, però, Romero Robledo va dimitir, i Martínez Campos va ser rellevat. El seu successor, el general Weyler, es va mostrar disposat que s’enviessin “tots els soldats necessaris per tal de dominar la insurrecció”. Al final, doncs, es va optar per la defensa de la colònia a sang i foc. L’autonomia no va arribar fins al 25 de novembre del 1897. Però en aquell moment ja era massa tard.