Abans es va perdre Cuba

A prin­ci­pis del 1895, el procés d’inde­pendència de Cuba va pren­dre un camí sense retorn. La guerra havia asso­lit una nota­ble mag­ni­tud, i els governs espa­nyols de torn eren incapaços de redreçar la situ­ació, sense solu­ci­ons polítiques i amb l’únic recurs d’una sag­nia ina­tu­ra­ble de sol­dats. Es fa espe­ci­al­ment interes­sant, en aquest esce­nari, res­se­guir les valo­ra­ci­ons que va fer el gene­ral Arse­nio Martínez Cam­pos, un mili­tar que va aca­bar esde­ve­nint el gover­na­dor gene­ral de l’illa en el moment més intens del con­flicte, i que ja havia expres­sat –abans del seu nome­na­ment com a gover­na­dor gene­ral– la seva incom­prensió pel que succeïa a l’illa. El 2 de març, poc després d’arri­bar d’un viatge pro­to­col·lari a Viena, va decla­rar que les cam­pa­nyes inde­pen­den­tis­tes que s’esta­ven pro­duint a Cuba eren una “espurna sepa­ra­tista” sense importància. Martínez Cam­pos les asso­ci­ava a una qüestió d’ordre públic més que no pas a un pro­blema polític, i asse­gu­rava: “El ban­do­le­risme s’ha man­tin­gut a Cuba gràcies a les con­di­ci­ons topogràfiques de la gran Anti­lla, per l’escassa den­si­tat de la població i les faci­li­tats que hi ha per viure a cel ras”. El gene­ral, obse­dit amb l’únic recurs de la força, vati­ci­nava que el sim­ple anunci de l’envi­a­ment de més tro­pes “con­tri­buirà de forma pode­rosa a refre­dar l’entu­si­asme dels rebels, a qui necessària­ment els fal­tarà el suport de les pobla­ci­ons de l’illa, gens dis­po­sa­des a reno­var desen­ra­o­na­des aven­tu­res”.

Pocs dies després, en una com­pa­rei­xença al Senat, Martínez Cam­pos es va tor­nar a refe­rir a la qüestió cubana, amb algu­nes opi­ni­ons ben reve­la­do­res del seu tarannà intran­si­gent, com ara quan va afir­mar que no ente­nia “com l’admi­nis­tració de justícia, que con­demna a mort una dona adúltera que indu­eix el seu amant a l’assas­si­nat, no dicta una pena igual per als autors de fulls periòdics que indu­ei­xen a la guerra con­tra la pàtria”. Aquesta visió no era exclu­siva dels mili­tars. En la mateixa sessió, el pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, Práxedes Mateo Sagasta, va arri­bar a afir­mar: “Espa­nya ha demos­trat en aquesta ocasió que per defen­sar els seus drets i el seu ter­ri­tori està dis­po­sada a gas­tar la dar­rera pes­seta i a donar la dar­rera gota de sang dels seus fills.”

Mal­grat les ges­ti­cu­la­ci­ons dels man­da­ta­ris espa­nyols, la situ­ació a l’illa, com ens podem ima­gi­nar, no es va cal­mar. I les auto­ri­tats es van veure forçades a pren­dre noves mesu­res, com ara la desig­nació del mateix Martínez Cam­pos com a gover­na­dor gene­ral de l’illa i l’envi­a­ment de 17.000 sol­dats més. Quan va mar­xar del port de Cadis, el nou gover­na­dor gene­ral es va atre­vir a afir­mar que el mes de novem­bre tor­na­ria amb l’illa com­ple­ta­ment paci­fi­cada. Però van pas­sar els mesos i el mili­tar no acon­se­guia apai­va­gar la revolta. El 14 de juny, poques set­ma­nes després d’arri­bar a Cuba, fins i tot es va veure obli­gat a pre­sen­tar la dimissió perquè els inde­pen­den­tis­tes cubans havien envaït Camagüey, motiu pel qual con­si­de­rava que “la seva política i la seva missió havien fra­cas­sat”. Martínez Cam­pos no va dimi­tir. Contrària­ment, va endu­rir la seva posició i, pocs dies després, va apro­var un ban a través de qual manava afu­se­llar “tots els insur­rec­tes que fos­sin sor­pre­sos amb armes a la mà”.

Tot i que amb retard, a finals d’aquell any algu­nes veus van començar a recla­mar una solució política al con­flicte. En una entre­vista a El Libe­ral, el pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, el con­ser­va­dor Anto­nio Cánovas, afir­mava: “Cuba neces­sita una àmplia des­cen­tra­lit­zació.” En aquells moments, els rebels s’havien apo­de­rat de bona part de la província de Matan­zas. Mal­grat el fracàs de la via mili­tar, des de l’altre cos­tat de l’Atlàntic el gover­na­dor gene­ral es mos­trava radi­cal­ment con­trari a qual­se­vol con­cessió. En l’entre­vista al diari Times, Martínez Cam­pos afir­mava que l’auto­no­mia era “una amenaça a la inte­gri­tat d’Espa­nya”. Les decla­ra­ci­ons del mili­tar van gene­rar un ter­ra­bas­tall polític con­si­de­ra­ble. Un dels mem­bres del gabi­net, Romero Robledo, afir­mava dies després: “El govern no es posa cap limi­tació a les refor­mes.” Poques set­ma­nes després, però, Romero Robledo va dimi­tir, i Martínez Cam­pos va ser relle­vat. El seu suc­ces­sor, el gene­ral Wey­ler, es va mos­trar dis­po­sat que s’envi­es­sin “tots els sol­dats neces­sa­ris per tal de domi­nar la insur­recció”. Al final, doncs, es va optar per la defensa de la colònia a sang i foc. L’auto­no­mia no va arri­bar fins al 25 de novem­bre del 1897. Però en aquell moment ja era massa tard.