El retorn de l’incendiari

A finals del 1909, el país vivia tras­bal­sat pels efec­tes de l’ano­me­nada Set­mana Tràgica. Un dels prin­ci­pals diri­gents polítics, Ale­jan­dro Ler­roux, havia vis­cut la revolta des de l’exili a l’Argen­tina i, per tant, no havia par­ti­ci­pat per­so­nal­ment en aque­lles jor­na­des. No obs­tant això, les seves pro­cla­mes anti­cle­ri­cals i les dels seus fidels, expres­sa­des a través de la premsa radi­cal, van cir­cu­lar pro­fu­sa­ment abans i després de la Set­mana Tràgica. I no poques per­so­nes, entre les quals hi havia el gover­na­dor civil de Bar­ce­lona, Ángel Osso­rio y Gallardo, les van recor­dar com un ele­ment indis­pen­sa­ble per expli­car els atacs con­tra els edi­fi­cis reli­gi­o­sos que es van pro­duir aque­lla set­mana. El gover­na­dor, en un opus­cle que va escriure mesos després, citava expres­sa­ment un arti­cle publi­cat el dia abans de l’esclat de la revolta al diari ler­rou­xista El Pro­greso, diri­git per Emi­li­ano Igle­sias. En l’escrit, titu­lat “!Remem­ber!”, es recor­da­ven amb enyo­rança els incen­dis de con­vents del 1835 i inci­tava la ciu­ta­da­nia a repro­duir-los.

Va ser en aquest ambi­ent que es va pro­duir el retorn d’Ale­jan­dro Ler­roux després de dos anys d’ostra­cisme. El Cau­di­llo, tal com era ano­me­nat pels seus fidels, va fer parada pri­me­ra­ment a Madrid l’1 de novem­bre, on va ser rebut amb crits de “visca l’home hon­rat” i “visca la República”. Els con­cen­trats també van tenir un recor­da­tori espe­cial per a Anto­nio Maura, que havia dimi­tit com a pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres com a con­seqüència de la Set­mana Tràgica.

El tra­jecte fins a Bar­ce­lona, el seu feu elec­to­ral i el lloc on s’havia for­mat com a polític, es va pre­pa­rar de forma acu­rada. En cada estació de fer­ro­car­ril, els fidels segui­dors l’espe­ra­ven amb ban­des de música, cors i esten­dards i, com si es tractés del Mes­sies, li feien arri­bar peti­ci­ons de tota mena men­tre El Cau­di­llo, com a res­posta, enar­dia la gent amb abran­dats dis­cur­sos. A Bar­ce­lona, la rebuda va ser apoteòsica. Ler­roux va arri­bar poc després de les nou del matí i només posar el peu al bai­xa­dor del pas­seig de Gràcia, el van rebre la junta muni­ci­pal i pro­vin­cial del par­tit, men­tre les dones li llançaven flors i es dei­xa­ven anar glo­bus i coloms al cel. En el tra­jecte fins a la Casa del Pue­blo, que va fer enfi­lat dalt d’un vehi­cle, el va acom­pa­nyar una pro­cessó cívica. Quan hi van arri­bar, res­so­nava una vegada rere l’altra La mar­se­llesa, però també es van inter­pre­tar algu­nes com­po­si­ci­ons inèdites. Alguns cors fins i tot van estre­nar una par­ti­tura titu­lada El retorno del Cau­di­llo i una orques­tra va exe­cu­tar un himne ano­me­nat Ler­roux.

Des del ter­rat estant de la Casa del Pue­blo, Ler­roux va adreçar les seves pri­me­res parau­les després del tras­bals pro­vo­cat per la Set­mana Tràgica i el seu exili forçat. Al car­rer, s’hi van aple­gar més de 25.000 per­so­nes, segons les dades faci­li­ta­des pel gover­na­dor civil, tot i que la premsa afí inflava aquesta xifra fins a les 100.000; una xifra poc ver­sem­blant si tenim en compte que Bar­ce­lona tenia, ales­ho­res, poc menys de 600.000 habi­tants. En el seu dis­curs, Ler­roux, que acos­tu­mava a dedi­car força estona a par­lar de si mateix, va asse­gu­rar que havia pas­sat per “mol­tes dures pro­ves” sense haver per­dut cap de les seves vir­tuts i es va mos­trar dis­po­sat a seguir la lluita política sense pene­dir-se de cap dels seus actes.

Tan­ma­teix, hi havia interès a conèixer les seves valo­ra­ci­ons sobre la pas­sada revolta, i El Cau­di­llo no va evi­tar refe­rir-s’hi. En aquest sen­tit, va voler home­nat­jar els homes “que han il·lumi­nat l’abisme amb les tor­xes dels con­vents incen­di­ats”. I es va refe­rir a la manera com havia tin­gut conei­xe­ment de la revolta: “Quan vaig rebre notícies del que pas­sava aquí, vaig sen­tir aque­lla satis­facció inte­rior que sent el mes­tre en veure que els seus dei­xe­bles duen a terme la seva obra.” Ler­roux també va dedi­car unes parau­les als que con­dem­na­ven la violència con­tra l’Església i va pro­cla­mar que “aquells que lamen­ten la crema de con­vents són fills d’aquells que un segle enrere els van cre­mar amb els fra­res i les mon­ges a dins”. Una com­pa­ració poc afor­tu­nada.