L’adeu a l’Avi

El 28 de desembre del 1933 Barcelona i el país sencer es van tenyir de dol. Dos dies abans havia mort el president de la Generalitat, Francesc Macià, i el seu enterrament es va convertir en una expressió de dolor sense precedents. Tal com expressava l’endemà el periodista Antoni Rovira i Virgili des de les pàgines de La Humanitat, “tota la Catalunya territorial i espiritual va fer ahir, a la memòria de Francesc Macià, la més grandiosa manifestació d’homenatge fúnebre que mai s’hagi vist. Es buidaren les comarques catalanes damunt Barcelona per omplir les places i els carrers i les més amples avingudes de la capital”.

Malgrat el fred glacial i la pluja, milers de persones van sortir al carrer per tributar el darrer adeu a l’Avi. Quan el rellotge de l’ajuntament assenyalava dos quarts d’onze menys un minut, el fèretre del president va travessar la portalada del Palau de la Generalitat per emprendre el seu darrer trajecte. Una quantitat interminable d’entitats i centenars d’ajuntaments van enviar delegacions i milers de ciutadans van seguir en silenci tot el recorregut, que es va iniciar al so d’una corneta estrident i el redreçament dels fusells dels soldats. Una banda va interpretar l’himne de la República. Els actes van congregar una nodrida representació de polítics catalans i espanyols, amb el president de la República al capdavant. Mentre s’adreçava als periodistes, Niceto Alcalá-Zamora no deixava de repetir: “Pobre senyor Francesc!” I, en la seva glossa, recordava l’amistat que l’unia amb l’Avi i que els havia permès resoldre, segons les seves paraules, “qüestions de gran transcendència”. La comitiva fúnebre estava encapçalada pel govern de la República i, just al darrere, hi havia el de la Generalitat, amb el president del Parlament, Joan Casanovas, que exercia de president interí.

Arreu del trajecte, l’enllumenat estava encès i envoltat amb gasses negres. La gent s’amuntegava arreu: als fanals, als arbres, als balcons o a les teulades. I ho feia amb un silenci sepulcral, només trencat pel soroll dels cavalls i el carruatge fúnebre. Arreu del trajecte, que va seguir Rambla avall, es van multiplicar les mostres d’homenatge. Al davant del Liceu, la comitiva es va aturar i l’orquestra va cantar Els segadors mentre es llançaven flors al fèretre. En pocs minuts, la pluja de flors va donar pas a la d’aigua i, malgrat tot, la gent va aguantar estoicament al carrer. Cap al migdia, un avió de la companyia Air France va sobrevolar el cel de la ciutat i va escampar milers de flors que van caure damunt del fèretre. Malgrat que es va especular sobre la possibilitat que la tomba s’instal·lés a l’església de la Ciutadella, reconvertida en panteó dels catalans il·lustres, finalment es va bastir un mausoleu al Cementiri Nou. La tomba havia estat construïda a correcuita, en només trenta-vuit hores. El fèretre hi va arribar a les cinc i pocs minuts de la tarda i va ser el president del Parlament, Joan Casanovas, l’encarregat de dedicar-li el seu darrer comiat amb un crit amb què desitjava “gloriosa pau al restaurador de les llibertats de Catalunya!”.