L’adeu a l’Avi

El 28 de desem­bre del 1933 Bar­ce­lona i el país sen­cer es van tenyir de dol. Dos dies abans havia mort el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Fran­cesc Macià, i el seu enter­ra­ment es va con­ver­tir en una expressió de dolor sense pre­ce­dents. Tal com expres­sava l’endemà el peri­o­dista Antoni Rovira i Vir­gili des de les pàgines de La Huma­ni­tat, “tota la Cata­lu­nya ter­ri­to­rial i espi­ri­tual va fer ahir, a la memòria de Fran­cesc Macià, la més gran­di­osa mani­fes­tació d’home­natge fúnebre que mai s’hagi vist. Es bui­da­ren les comar­ques cata­la­nes damunt Bar­ce­lona per omplir les pla­ces i els car­rers i les més amples avin­gu­des de la capi­tal”.

Mal­grat el fred gla­cial i la pluja, milers de per­so­nes van sor­tir al car­rer per tri­bu­tar el dar­rer adeu a l’Avi. Quan el rellotge de l’ajun­ta­ment asse­nya­lava dos quarts d’onze menys un minut, el fèretre del pre­si­dent va tra­ves­sar la por­ta­lada del Palau de la Gene­ra­li­tat per empren­dre el seu dar­rer tra­jecte. Una quan­ti­tat inter­mi­na­ble d’enti­tats i cen­te­nars d’ajun­ta­ments van enviar dele­ga­ci­ons i milers de ciu­ta­dans van seguir en silenci tot el recor­re­gut, que es va ini­ciar al so d’una cor­neta estri­dent i el redreçament dels fusells dels sol­dats. Una banda va inter­pre­tar l’himne de la República. Els actes van con­gre­gar una nodrida repre­sen­tació de polítics cata­lans i espa­nyols, amb el pre­si­dent de la República al cap­da­vant. Men­tre s’adreçava als peri­o­dis­tes, Niceto Alcalá-Zamora no dei­xava de repe­tir: “Pobre senyor Fran­cesc!” I, en la seva glossa, recor­dava l’amis­tat que l’unia amb l’Avi i que els havia permès resol­dre, segons les seves parau­les, “qüesti­ons de gran trans­cendència”. La comi­tiva fúnebre estava encapçalada pel govern de la República i, just al dar­rere, hi havia el de la Gene­ra­li­tat, amb el pre­si­dent del Par­la­ment, Joan Casa­no­vas, que exer­cia de pre­si­dent interí.

Arreu del tra­jecte, l’enllu­me­nat estava encès i envol­tat amb gas­ses negres. La gent s’amun­te­gava arreu: als fanals, als arbres, als bal­cons o a les teu­la­des. I ho feia amb un silenci sepul­cral, només tren­cat pel soroll dels cavalls i el car­ru­atge fúnebre. Arreu del tra­jecte, que va seguir Ram­bla avall, es van mul­ti­pli­car les mos­tres d’home­natge. Al davant del Liceu, la comi­tiva es va atu­rar i l’orques­tra va can­tar Els sega­dors men­tre es llançaven flors al fèretre. En pocs minuts, la pluja de flors va donar pas a la d’aigua i, mal­grat tot, la gent va aguan­tar estoi­ca­ment al car­rer. Cap al mig­dia, un avió de la com­pa­nyia Air France va sobre­vo­lar el cel de la ciu­tat i va escam­par milers de flors que van caure damunt del fèretre. Mal­grat que es va espe­cu­lar sobre la pos­si­bi­li­tat que la tomba s’ins­tal·lés a l’església de la Ciu­ta­de­lla, recon­ver­tida en panteó dels cata­lans il·lus­tres, final­ment es va bas­tir un mau­so­leu al Cemen­tiri Nou. La tomba havia estat cons­truïda a cor­re­cuita, en només trenta-vuit hores. El fèretre hi va arri­bar a les cinc i pocs minuts de la tarda i va ser el pre­si­dent del Par­la­ment, Joan Casa­no­vas, l’encar­re­gat de dedi­car-li el seu dar­rer comiat amb un crit amb què desit­java “glo­ri­osa pau al res­tau­ra­dor de les lli­ber­tats de Cata­lu­nya!”.