Una crisi de govern

El 15 d’octu­bre, tots els minis­tres tenen l’expe­di­ent amb la sentència a mort con­tra Enric Pérez Farràs i Fre­de­ric Esco­fet al damunt de la taula. Tal com recorda un dels que el rep, el minis­tre de Comu­ni­ca­ci­ons, aquell expe­di­ent podria haver pas­sat des­a­per­ce­but, amb un sim­ple “ente­rado” com el que anys després el Gene­ralísimo va rubri­car en milers de sentències de mort. Però, contrària­ment, la decisió sobre l’indult no només cen­tra hores i hores de debat entre els màxims res­pon­sa­bles polítics, sinó que pro­voca una crisi de dimen­si­ons con­si­de­ra­bles, amb un tor­ce­braç sense treva entre els mem­bres del govern. I, paral·lela­ment, entre l’exe­cu­tiu i el pre­si­dent de la República, que no té manies a ten­sar la corda fins al límit.

El debat sobre els indults cen­tra tres Con­sells de Minis­tres, el que se cele­bra la tarda del dia 15, el del matí del 16 i un altre que abasta gai­rebé tot el dia 17. No es té conei­xe­ment de les deli­be­ra­ci­ons, però tot indica que el govern té una autèntica patata calenta al damunt de la taula. De fet, el matí del dia 15, poques hores abans que se cele­bri la pri­mera de les reu­ni­ons, el titu­lar d’Agri­cul­tura, el cedista Manuel Giménez, manté una con­versa amb el líder del seu par­tit, José María Gil Robles i tots dos coin­ci­dei­xen en la “neces­si­tat d’ener­gia i rapi­desa”. El resul­tat final d’aquells pri­mers debats, que es pro­du­ei­xen sense la inter­venció del cap de l’Estat és, apa­rent­ment, molt clar. L’exe­cu­tiu es mos­tra dis­po­sat a pro­po­sar l’indult del tinent coro­nel Josep Ricart i del capità Fre­de­ric Esco­fet, però rebutja de ple el del coman­dant Enric Pérez Farràs. Segons el minis­tre de Comu­ni­ca­ci­ons, que dedica fins a dotze pàgines de les seves memòries a aque­lles deli­be­ra­ci­ons, hi ha una coin­cidència unànime a rebut­jar l’indult al cap dels Mos­sos; segons ell, ate­nent a la pressió popu­lar i a la de l’exèrcit: “Per a desgràcia del coman­dant dels Mos­sos d’Esqua­dra, la salut pública abo­nada per l’estat d’opinió i les neces­si­tats morals de l’exèrcit, lluny d’esquer­dar-se amb l’afu­se­lla­ment, l’exi­gei­xen.” César Jalón afe­geix una reflexió que posa de mani­fest fins a quin punt el cap dels Mos­sos s’ha con­ver­tit, en aquell moment, en el cap de turc, en la figura que ha de per­me­tre apai­va­gar la set de ven­jança dels sec­tors con­ser­va­dors, des de la premsa fins a l’exèrcit: “És una d’aque­lles desgràcies indi­vi­du­als [...] que venen com l’anell al dit, que ser­vei­xen de vio­leta i de cap de turc en bene­fici de la col·lec­ti­vi­tat.” A par­tir d’ales­ho­res, doncs, el cas dels indults es con­ver­teix en el cas d’Enric Pérez Farràs.

La decisió del govern de no indul­tar el coman­da­ment dels Mos­sos obliga a inter­ve­nir Niceto Alcalá-Zamora, amb la qual cosa s’ini­cia un duel dramàtic entre el cap de l’Estat i l’exe­cu­tiu, amb un paper més aviat pas­siu per part del pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, que intenta cape­jar la situ­ació per evi­tar que el tema afecti la con­fiança entre el govern, cons­tituït pocs dies abans. Niceto Alcalá-Zamora sap que els minis­tres no estan dis­po­sats a fre­nar els afu­se­lla­ments i que això pot reper­cu­tir en un des­con­trol de la repressió i arros­se­gar el govern de la Gene­ra­li­tat sen­cer, que en aquells moments encara està en mans de la justícia mili­tar. A les seves memòries, escri­tes vuit anys després des de l’exili a Bue­nos Aires, Niceto Alcalá-Zamora és ben cons­ci­ent que “en arri­bar hores històriques en què es podien com­pro­me­tre els alts interes­sos naci­o­nals, el cap de l’Estat havia de sal­var-los, uti­lit­zant per un moment la poten­ci­a­li­tat total i latent de les seves prer­ro­ga­ti­ves”. Niceto Alcalá-Zamora és una per­sona de cen­tre i no es vol dei­xar arros­se­gar per la febrada de revenja que acla­para l’exe­cu­tiu. El pre­si­dent de la República, a més, con­serva a la retina la rebuda tri­om­fal que ha tin­gut a Bar­ce­lona poc després de la pro­cla­mació de la República i, a banda del com­po­nent per­so­nal, la inter­preta com un moment de com­pli­ci­tat entre Espa­nya i Cata­lu­nya. La mort de Pérez Farràs pot can­viar de dalt a baix aquest ambi­ent, ja prou enra­rit per la tensió al vol­tant de la llei de con­trac­tes de con­reu, l’entrada de la CEDA al govern de l’Estat i, sobre­tot, pels pri­mers dies de la repressió gover­na­men­tal.

El pre­si­dent, doncs, està deci­dit a aga­far el timó de la situ­ació. I el dia 18 con­voca l’exe­cu­tiu al Palau Naci­o­nal, l’antic Palau Reial. Es tracta d’un Con­sell de Minis­tres tens. Segons el tes­ti­moni de Gil Robles, que no assis­teix a la tro­bada però que rep infor­mació deta­llada per part dels minis­tres de la CEDA, la sala on es pro­du­eix la reunió de l’exe­cu­tiu està per­fec­ta­ment “ambi­en­tada”. Al damunt d’una taula, el pre­si­dent de la República ha fet col·locar els milers de tele­gra­mes que li han arri­bat en què es reclama l’indult. La reunió s’ini­cia amb un monòleg de més de tres hores per part del pre­si­dent de la República. Niceto Alcalá-Zamora, amb un verb fàcil, exposa argu­ments sense atu­ra­dor. Si ens ate­nem al tes­ti­moni de César Jalón, durant el llarg monòleg, els minis­tres ni tan sols par­pe­lle­gen; al seu torn, el cap de l’exe­cu­tiu es manté “incom­mo­vi­ble i alçat a la dreta del pre­si­dent”. Tan­ma­teix, mal­grat la immu­ta­bi­li­tat d’aquells ros­tres i la infor­mació de què dis­posa sobre les seves inten­ci­ons, el pre­si­dent deixa anar una sentència que es con­ver­teix en una bomba de rellot­ge­ria, la pri­mera de les que situa al damunt de la taula: “Ho he medi­tat molt, senyors, i això no pot ser. Amb el meu vis­ti­plau no serà.”

Niceto Alcalá-Zamora és ben cons­ci­ent de les seves limi­ta­ci­ons per impul­sar l’indult sense el suport del govern, però també que en la seva con­dició de pre­si­dent de la República té la capa­ci­tat de convèncer els minis­tres a través d’altres meca­nis­mes molt més efec­tius, prin­ci­pal­ment amb l’amenaça d’una con­vo­catòria elec­to­ral. En tot cas, pocs segons després d’expres­sar la seva dis­con­for­mi­tat per la nega­tiva a indul­tar Pérez Farràs, Alcalá-Zamora posa al damunt de taula una nova bomba de rellot­ge­ria: “O revo­quen vostès l’acord i pro­po­sen l’indult o el pre­si­dent de la República dimi­teix del seu càrrec.” Sense dei­xar que el cap de l’exe­cu­tiu i els catorze minis­tres reac­ci­o­nin, el pre­si­dent es dis­posa a aban­do­nar la sala i, per tal d’evi­tar que el debat es clo­gui, con­vida els minis­tres a que­dar-se a dinar al Palau. L’atu­rada per dinar també és apro­fi­tada, per part dels repre­sen­tants de la CEDA, per infor­mar el seu líder, José María Gil Robles. El Jefe, que ha estat tot el matí pen­dent de les deli­be­ra­ci­ons, es mos­tra dis­po­sat a arri­bar fins al final i tra­met als tres repre­sen­tats del seu par­tit una ordre tan pre­cisa com con­tun­dent: “Dimi­tir després de votar con­tra el pre­si­dent si, com és d’espe­rar, els altres minis­tres s’hi sot­me­ten.” Després de dinar, doncs, quan es repre­nen les deli­be­ra­ci­ons, els quinze polítics no només tenen al damunt de la taula l’amenaça de dimissió del pre­si­dent de la República, sinó també la de tres dels minis­tres del govern. Quan el tema se sot­met a votació, s’imposa el cri­teri de por­tar l’indult al Tri­bu­nal Suprem, tal com marca l’arti­cle 102 de la Cons­ti­tució. Però, al mateix temps, també s’ha començat a accep­tar un replan­te­ja­ment a fons de la qüestió dels indults, amb una ini­ci­a­tiva en mans del pre­si­dent de la República. La dimissió dels minis­tres de la CEDA no trans­cen­deix públi­ca­ment. El pre­si­dent de l’exe­cu­tiu, que ha man­tin­gut una posició bas­tant dis­tant en tota la dis­cussió, els demana expres­sa­ment que no la donin a conèixer.

El tema, però, no s’acaba aquí. El Tri­bu­nal Suprem informa des­fa­vo­ra­ble­ment i es torna a reo­brir el debat, amb la diferència que a par­tir d’ales­ho­res, Niceto Alcalá-Zamora no només compta amb l’opo­sició del gabi­net, sinó també del Suprem. El pre­si­dent de la República, però, no defa­lleix en la seva pressió i torna a por­tar el tema a dos Con­sells de Minis­tres més, que se cele­bren el dar­rer dia d’octu­bre i el pri­mer de novem­bre. La pressió d’Alcalá-Zamora indigna molts segui­dors del govern, alguns dels quals no tenen manies a expres­sar-ho públi­ca­ment. D’altres, però, comen­cen a mos­trar símpto­mes de debi­li­tat o can­vien direc­ta­ment el seu parer. Final­ment, el pre­si­dent de la República acon­se­gueix que s’aprovi l’indult, encara que sigui al preu de gene­rar un con­flicte entre el cap de l’exe­cu­tiu i el de la República i de posar en perill la con­sistència del govern, al qual deixa ferit de mort. El govern supera aque­lla prova, però la crisi es repro­du­eix alguns mesos després, amb les con­dem­nes a mort dels dipu­tats i diri­gents del PSOE Ramón González Peña i Teo­do­miro Menéndez.

Pro­per capítol

Ï El mar­tiri de la presó

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@​lrp.​cat