La dimissió del capità

La matinada del 10 de febrer del 1920, el capità general de Catalunya, Jaime Milans del Bosch, va adreçar un telegrama al ministre de la Guerra, José Villalba, en què li comunicava: “Estic malalt i necessito bastants dies per curar-me”, per la qual cosa: “Segons dictamen facultatiu, em trobo en el deure de presentar la meva dimissió.” En realitat, però, el motiu principal d’aquella renúncia no era el seu estat de salut. De fet, ni tan sols es tractava d’una marxa voluntària. El dia abans, Milans del Bosch havia rebut una trucada d’Alfons XIII i, poques hores després, un telegrama xifrat a través del ministre en què el monarca, en un to extremadament embafador, li remarcava: “El servei més gran que em pot prestar vostè en aquest moment és presentar la dimissió d’aquesta Capitania General per motius de salut.” I, tot seguit, afegia: “Espanya és abans que tot, i aquest sacrifici que li demano segur que serà una prova de la seva lleialtat i amor a la pàtria, per la qual hem jurat donar la vida.” Com a premi de consolació pel seu sacrifici, el rei es comprometia a demostrar-li “l’afecte” que li tenia i a compensar-li “aquesta momentània contrarietat”. El rei, en aquest cas, va complir la seva promesa i va premiar el sacrifici de Milans del Bosch amb el seu nomenament com a cap de la Casa Militar.

Les interferències del monarca en la vida política eren públicament conegudes, i difícilment podien sorprendre ningú. Però, per quin motiu reclamava el sacrifici del capità general de Catalunya? Per tal de respondre a aquesta pregunta, cal remuntar-se alguns mesos enrere, quan la capital catalana s’havia vist sacsejada per un duel dramàtic entre la patronal i els sindicats, un duel dirimit amb força durant la vaga de la Canadenca i, una setmana després, amb un tancament de la patronal.

La tensió social, que també es dirimia amb atemptats terroristes, va arribar al seu punt àlgid el 5 de gener del 1920, quan el president de la patronal, Josep Graupera, va ser víctima d’un atemptat. En va sortir il·lès, però el govern no va atendre les reivindicacions de la patronal i va decidir no clausurar la CNT. Aquella mateixa nit, es va celebrar una reunió de la junta d’autoritats a la Capitania Militar en què es va decidir declarar l’estat de guerra atenent els actes de violència que s’estaven produint. En el ban, però, hi havia un detall excepcional. Milans del Bosch assumia les mateixes atribucions que podia tenir el cap militar en una plaça assetjada. El ban va provocar el rebuig del govern i, per tal de resoldre el conflicte, va cridar a consultes el capità general. El viatge no va fer res més que incrementar la tensió. El ministre li va comunicar que si no s’atenia a les directrius del govern seria substituït pel general Weyler. Aquella mateixa nit, per acabar-ho d’adobar, el cap del govern, Manuel Allendesalazar, va rebre un telegrama en què se li comunicava que els sometents de Catalunya, després de tenir coneixement de la possible destitució de Milans del Bosch, havien acordat protestar, una actitud que va rebre el suport d’algunes federacions gremials i de la patronal. La situació va acabar esdevenint insostenible, en bona part per les tensions que hi havia entre Jaime Milans del Bosch i el comte de Romanones, que donava suport parlamentari al govern. Davant del perill que aquella crisi provoqués la caiguda del govern, el president del govern va acabar demanant al rei que es fes càrrec de l’assumpte ajudant-lo a cessar Milans del Bosch sense provocar un escàndol.

La dimissió del capità general va provocar una reacció contundent dels empresaris catalans, alguns dels quals fins i tot es van oferir per retornar en cotxe el substitut de Milans del Bosch, el veterà general Valeriano Weyler. Els empresaris no només van inundar de telegrames els despatxos ministerials i el Palau Reial, sinó que van voler portar el duel al carrer. El 12 de febrer, van organitzar una manifestació davant la Capitania Militar i van tancar durant dues hores els comerços en senyal de protesta.

La indignació no només es va estendre entre els empresaris, sinó que els militars també van fer el buit a Weyler, tant en el moment de sortir de Madrid com quan va arribar a Barcelona. A l’estació, només el van anar a esperar el capità general interí, el governador militar i alguns oficials de Marina. La rebuda va provocar les ires del substitut, que també va boicotejar els periodistes i va esbroncar de valent els generals i els caps del cos a la Capitania. I va comunicar al governador civil que, d’ara en endavant, compliria les ordres del govern sense protestar. La freda rebuda a Weyler va contrastar amb la calidesa amb què es va acomiadar Milans del Bosch quan va fer parada a Barcelona en el seu trajecte des de Caldetes –on s’havia anat a refugiar– fins a Madrid.