La dimissió del capità

La mati­nada del 10 de febrer del 1920, el capità gene­ral de Cata­lu­nya, Jaime Milans del Bosch, va adreçar un tele­grama al minis­tre de la Guerra, José Villalba, en què li comu­ni­cava: “Estic malalt i neces­sito bas­tants dies per curar-me”, per la qual cosa: “Segons dic­ta­men facul­ta­tiu, em trobo en el deure de pre­sen­tar la meva dimissió.” En rea­li­tat, però, el motiu prin­ci­pal d’aque­lla renúncia no era el seu estat de salut. De fet, ni tan sols es trac­tava d’una marxa voluntària. El dia abans, Milans del Bosch havia rebut una tru­cada d’Alfons XIII i, poques hores després, un tele­grama xifrat a través del minis­tre en què el monarca, en un to extre­ma­da­ment emba­fa­dor, li remar­cava: “El ser­vei més gran que em pot pres­tar vostè en aquest moment és pre­sen­tar la dimissió d’aquesta Capi­ta­nia Gene­ral per motius de salut.” I, tot seguit, afe­gia: “Espa­nya és abans que tot, i aquest sacri­fici que li demano segur que serà una prova de la seva lle­ial­tat i amor a la pàtria, per la qual hem jurat donar la vida.” Com a premi de con­so­lació pel seu sacri­fici, el rei es com­pro­me­tia a demos­trar-li “l’afecte” que li tenia i a com­pen­sar-li “aquesta momentània con­tra­ri­e­tat”. El rei, en aquest cas, va com­plir la seva pro­mesa i va pre­miar el sacri­fici de Milans del Bosch amb el seu nome­na­ment com a cap de la Casa Mili­tar.

Les inter­ferències del monarca en la vida política eren públi­ca­ment cone­gu­des, i difícil­ment podien sor­pren­dre ningú. Però, per quin motiu recla­mava el sacri­fici del capità gene­ral de Cata­lu­nya? Per tal de res­pon­dre a aquesta pre­gunta, cal remun­tar-se alguns mesos enrere, quan la capi­tal cata­lana s’havia vist sac­se­jada per un duel dramàtic entre la patro­nal i els sin­di­cats, un duel diri­mit amb força durant la vaga de la Cana­denca i, una set­mana després, amb un tan­ca­ment de la patro­nal.

La tensió social, que també es diri­mia amb atemp­tats ter­ro­ris­tes, va arri­bar al seu punt àlgid el 5 de gener del 1920, quan el pre­si­dent de la patro­nal, Josep Grau­pera, va ser víctima d’un atemp­tat. En va sor­tir il·lès, però el govern no va aten­dre les rei­vin­di­ca­ci­ons de la patro­nal i va deci­dir no clau­su­rar la CNT. Aque­lla mateixa nit, es va cele­brar una reunió de la junta d’auto­ri­tats a la Capi­ta­nia Mili­tar en què es va deci­dir decla­rar l’estat de guerra ate­nent els actes de violència que s’esta­ven pro­duint. En el ban, però, hi havia un detall excep­ci­o­nal. Milans del Bosch assu­mia les matei­xes atri­bu­ci­ons que podia tenir el cap mili­tar en una plaça asset­jada. El ban va pro­vo­car el rebuig del govern i, per tal de resol­dre el con­flicte, va cri­dar a con­sul­tes el capità gene­ral. El viatge no va fer res més que incre­men­tar la tensió. El minis­tre li va comu­ni­car que si no s’ate­nia a les direc­trius del govern seria subs­tituït pel gene­ral Wey­ler. Aque­lla mateixa nit, per aca­bar-ho d’ado­bar, el cap del govern, Manuel Allen­de­sa­la­zar, va rebre un tele­grama en què se li comu­ni­cava que els some­tents de Cata­lu­nya, després de tenir conei­xe­ment de la pos­si­ble des­ti­tució de Milans del Bosch, havien acor­dat pro­tes­tar, una acti­tud que va rebre el suport d’algu­nes fede­ra­ci­ons gre­mi­als i de la patro­nal. La situ­ació va aca­bar esde­ve­nint insos­te­ni­ble, en bona part per les ten­si­ons que hi havia entre Jaime Milans del Bosch i el comte de Roma­no­nes, que donava suport par­la­men­tari al govern. Davant del perill que aque­lla crisi pro­voqués la cai­guda del govern, el pre­si­dent del govern va aca­bar dema­nant al rei que es fes càrrec de l’assumpte aju­dant-lo a ces­sar Milans del Bosch sense pro­vo­car un escàndol.

La dimissió del capità gene­ral va pro­vo­car una reacció con­tun­dent dels empre­sa­ris cata­lans, alguns dels quals fins i tot es van ofe­rir per retor­nar en cotxe el subs­ti­tut de Milans del Bosch, el veterà gene­ral Vale­ri­ano Wey­ler. Els empre­sa­ris no només van inun­dar de tele­gra­mes els des­pat­xos minis­te­ri­als i el Palau Reial, sinó que van voler por­tar el duel al car­rer. El 12 de febrer, van orga­nit­zar una mani­fes­tació davant la Capi­ta­nia Mili­tar i van tan­car durant dues hores els comerços en senyal de pro­testa.

La indig­nació no només es va esten­dre entre els empre­sa­ris, sinó que els mili­tars també van fer el buit a Wey­ler, tant en el moment de sor­tir de Madrid com quan va arri­bar a Bar­ce­lona. A l’estació, només el van anar a espe­rar el capità gene­ral interí, el gover­na­dor mili­tar i alguns ofi­ci­als de Marina. La rebuda va pro­vo­car les ires del subs­ti­tut, que també va boi­co­te­jar els peri­o­dis­tes i va esbron­car de valent els gene­rals i els caps del cos a la Capi­ta­nia. I va comu­ni­car al gover­na­dor civil que, d’ara en enda­vant, com­pli­ria les ordres del govern sense pro­tes­tar. La freda rebuda a Wey­ler va con­tras­tar amb la cali­desa amb què es va aco­mi­a­dar Milans del Bosch quan va fer parada a Bar­ce­lona en el seu tra­jecte des de Cal­de­tes –on s’havia anat a refu­giar– fins a Madrid.