Hemeroteca
Des de l’altra banda de la frontera
Des de principis del segle passat, Perpinyà i el conjunt de la Catalunya Nord han esdevingut un espai d’acollida per als milers de catalans del sud i un territori on l’activisme catalanista o l’independentisme han trobat acollida
El 4 d’octubre del 1922, en una crida pública del novell Casal Català de Perpinyà, es remarcava que, en aquells moments, la capital rossellonesa havia esdevingut: “Un redós amable i segur que els catalans tenim quan l’amor a la pàtria o les quimeres de la vida ens obliguen a deixar el vell solar de Catalunya.” I afegia: “La permanència [...] d’una nombrosa colònia catalana és un element d’inestimable vàlua moral per estrènyer les llaçades de germanor entre els catalans de França i els catalans d’Espanya”.
No es tractava d’un fet menor. En aquells moments, més de 20.000 catalans del sud s’havien establert a l’altra banda, a la Catalunya Nord. La important demanda de mà d’obra que havia provocat la Gran Guerra, però també la falta d’oportunitats al sud, la fugida del servei militar al Marroc i la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, es van convertir en els principals factors que ens permeten explicar aquest fenomen demogràfic especialment rellevant. El traspàs de població entre un costat de la frontera i l’altre no era nou. De fet, havia estat una constant des de l’endemà mateix de la signatura del Tractat dels Pirineus el 1659; però, a partir de la segona dècada del segle passat es va convertir en un fet especialment intens. A finals dels anys vint, un 25% de la població de Perpinyà havia nascut al sud de la frontera.
Aquest intens flux demogràfic es va convertir, tal com s’explicava en el document anterior, en una base important per a la fundació del Casal Català; però també van provocar que el Rosselló es convertís, tal com s’afirmava en una crònica del 1922, en “el camp dels complots i les conspiracions més o menys fictícies”. L’historiador Eduardo González Calleja assenyala l’existència d’un primer comitè republicà de tendència catalanista establert a París entre el 1904 i el 1906, però l’origen dels primers nuclis d’activistes catalanistes es remunta a la campanya de reclutament de voluntaris catalans per a l’exèrcit francès. Les expectatives generades per l’eclosió nacionalista a partir de la signatura del Tractat de Versalles i el programa de Thomas W. Wilson, van estimular el desenvolupament d’un nacionalisme separatista que, durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va trobar refugi al Rosselló.
un focus de separatisme
El cas més emblemàtic de tots és, lògicament, el de Francesc Macià. Poques setmanes després del cop d’estat, l’Avi va aconseguir eludir una ordre de detenció dictada pel governador civil de Lleida i es va refugiar a Perpinyà, on va establir inicialment el seu secretariat. Pocs mesos després, però, les denúncies de l’ambaixador espanyol davant les autoritats franceses el van obligar a desplaçar-se a París, on va establir la seu del Comitè Separatista Català i la base d’operacions de l’intent de conquesta de Catalunya des de Prats de Molló. Alguns dels conjurats, com ara Artur Corominas, Daniel Cardona i Josep Esparc, es van establir a la capital del Rosselló, on es van editar revistes com Catalunya i Som i s’intentaven captar simpatitzants des del Catalunya Club. Va ser des de Perpinyà, en aquest cas amb la participació de sindicalistes i republicans, on es van ordir les primeres temptatives per enderrocar la dictadura. Inicialment, aquestes activitats eren seguides de prop per les autoritats franceses; però el triomf del Cartel des Gauches el maig del 1924 va provocar un gir radical i va permetre un major desenvolupament de l’oposició a la dictadura. Malgrat tot, alguns anys després, la policia francesa va avortar el complot per ocupar Catalunya des de Prats de Molló. A l’estació d’Estagel, molt a prop de Perpinyà, van detenir 24 catalans i 16 italians procedents de París i Tolosa.
Amb la proclamació de la República, el paper de Perpinyà en l’activisme catalanista es va perdre, fins al punt que un cronista de La Veu de Catalunya es queixava amargament el 1933 que “el Casal Català de Perpinyà en certs moments ha sentit defallença en la tasca empresa, no per falta d’idealitat, sinó per falta d’esperó en l’amor dels germans d’aquí”.
Des de l’esclat de la Guerra Civil, el Rosselló es va convertir en un refugi preferent dels exiliats polítics, primerament dels que intentaven evitar la repressió revolucionària i, a partir del 1939, dels que fugien del feixisme. A principis dels anys cinquanta, s’estimava que la colònia catalana establerta al departament dels Pirineus Orientals era de 27.000 persones, bona part de les quals van intentar refer les seves vides i d’altres van participar en la lluita contra el feixisme, ja fos a partir de l’acció dels maquis, la lluita amb els aliats o la reorganització cívica de la República.
L’alliberament
Amb la caiguda del règim de Vichy i la fugida dels alemanys, la situació va canviar substancialment. Malgrat la fallida de l’eix, la premsa espanyola s’esforçava per transmetre la idea que “la tranquil·litat sembla completa en tot el sector dels Pirineus Orientals”. La realitat, però, era molt diferent, i el titular de la representació espanyola, Valentín Vía Ventalló, fins i tot va abandonar el consultat de Perpinyà. El dia 27, després de la desfilada per celebrar la victòria contra els nazis, els guerrillers republicans van confraternitzar amb les Forces Franceses de l’Interior, van ocupar l’edifici del consolat i van penjar-hi la bandera republicana; tot plegat, amb la connivència de la prefectura dels Pirineus Orientals. L’acció, que es va reproduir en altres consultats del sud de França, va durar pocs dies i es va convertir en un miratge, perquè les potències aliades no van tenir la més mínima intenció de fer caure el règim franquista. Malgrat tot, Perpinyà i el conjunt de la Catalunya Nord van seguir jugant, durant la llarga postguerra, un paper fonamental en la resistència catalana, com a refugi i base d’operacions dels maquis.
L’afer Rey
El 27 d’agost del 1924 es va produir un incident escandalós. Aquell dia, mentre repartia propaganda separatista davant el Centre Espanyol de Perpinyà, l’activista Cándido Rey va ser detingut per ordre del cònsol espanyol i, tot seguit, traslladat a Espanya sense prèvia autorització. El govern francès va exigir el lliurament immediat de Rey, però el directori militar el va voler utilitzar com a moneda de canvi per exigir la repatriació de Francesc Macià o, com a mínim, el seu allunyament de la frontera. El xantatge no van tenir un resultat directe, i Rey va ser retornat a França el 12 de desembre; a partir d’aleshores, però, es va prohibir als desertors romandre a la frontera si participaven en alguna conspiració i es va reforçar el seu control policial. Les males arts de les autoritats espanyoles no es van limitar al segrest de Rey, sinó també a amenaçar de mort Macià per part d’agents no identificats del govern espanyol.