El primer cop de porta

La primera vegada que els catalans van trucar a la porta del Congrés dels Diputats per reclamar una major descentralització no va ser el 1979, amb l’anomenat Estatut de Sau. Ni tan sols el 1932, amb el que es va gestar al Santuari de Núria. Ni tampoc el 1918, amb la campanya autonomista. Si rastregem la premsa i les actes del Congrés dels Diputats trobem una primera proposta de fa més de 150 anys, quan set diputats catalans, encapçalats pel conservador Manuel Duran i Bas, van presentar una proposició “sobre la reforma de les lleis administratives vigents”. A banda d’ell, els sis diputats signants de la proposició eren Joaquim Maria de Paz, Felip Bertran, Ramon de Siscar, Josep Ferrer i Vidal, Josep Maria de Fivaller i Laureà de Ballester, tots ells vinculats al partit conservador però partidaris d’una tercera via, a mig camí entre el moderantisme i el progressisme.

El títol de la proposició de llei diu ben poca cosa, però si llegim amb deteniment el contingut de la proposta, de només tres pàgines, ens adonem perfectament dels objectius dels seus promotors. Hom pretenia evitar “el malbaratament en la despesa i la desmoralització en la recaptació dels impostos”, una demanda que es traduïa en l’agrupació de províncies en una nova divisió territorial, en la transferència de les competències d’ensenyament, obres públiques i carreteres i en la llibertat de crear arbitris i fer emprèstits, entre d’altres. Tot plegat, amb la vocació d’evitar, tal com es remarcava, que: “En nom de la unitat no se’ns imposi la uniformitat.”

El debat del document no es va produir fins a algunes setmanes després, concretament el 12 de maig. I la reacció del govern de la Unió Liberal va ser tan contundent com despectiva. Abans de cedir la paraula a Duran i Bas, el titular de la Governació, José Posada Herrera, ja va etzibar: “El govern no creu que [la proposició de llei] s’hagi de prendre en consideració”, una primera clatellada a les aspiracions dels diputats catalans. El diputat català, conscient de l’escàs recorregut de la iniciativa, va replicar que no es feia “cap il·lusió”, però malgrat tot, va voler defensar la proposta. El diputat conservador va començar la seva intervenció advertint que aquella iniciativa no volia esdevenir un acte d’oposició al govern, tot i que la prevenció més sorprenent és la que va fer tot seguit, quan va recordar: “Els set signants [de la proposició] som representants de les províncies catalanes” i, tot seguit, va voler aclarir: “Quan vam entrar per aquestes portes i vam jurar amb la mà posada al damunt dels Evangelis [...] vam oblidar la nostra procedència, i només tenim present que som diputats de la nació espanyola.”

Per si algun dels presents tenia algun dubte del que deia, el diputat els convidava a llegir la proposició amb deteniment i, si ho feien, estava convençut que no hi trobarien “el més lleuger deix de provincialisme català”. Duran i Bas, doncs, no només expressava una evident cohibició per la procedència de la proposta, sinó que també volia aclarir que allò que es proposava en el document seria “aplicable a tota la nació [...], seria un dret comú i no pas un privilegi” d’algunes províncies; una primera versió del cafè per a tothom. Duran i Bas va finalitzar la seva primera intervenció amb un recordatori contundent, clarament amenaçador: “Quan les aspiracions generals i legítimes del país no es tradueixen en lleis per part dels governs, allò que podria ser una reforma pacífica i aplaudida s’encarreguen de fer-la violenta i desastrosament.” El diputat la va encertar de ple, perquè dos anys després d’aquell debat, la monarquia va caure i la reina, Isabel II, va haver d’emprendre el camí de l’exili.

El ministre va replicar amb desídia i mala llet. Només començar, Posada Herrera es va referir al darrer advertiment de Duran i Bas i, tot seguit, va definir la proposta com “la més llauna de totes les que ha rebut mai un govern amb l’objectiu de reformar l’administració provincial i municipal”, a banda que es va confessar molest perquè el diputat català pretengués reformar, “des del principi i fins al final”, la llei d’organització de les províncies que havia impulsat el govern tres anys enrere. I va definir la iniciativa com “un vot de censura”. Després d’aquesta targeta de presentació, poc afalagadora, el ministre va començar a llançar improperis contra el document, com ara que “la tendència del segle és completament contrària a l’excentralització” al continent europeu o que el document no aclaria el repartiment de competències. En realitat, però, el problema era el que va plantejar el ministre a través de diverses preguntes en la part final de la seva intervenció: “Quan totes les províncies d’Espanya tinguessin la seva guàrdia rural organitzada i independent [...], quan totes les províncies cobressin la seva contribució, quan l’Estat no pogués cobrar les seves, quan les diputacions disposessin de la instrucció pública i la beneficència, què en seria, de l’Estat? Què seria d’aquell Estat on cadascun dels membres que el compondrien seria molt més que la comunitat sencera?”