El primer cop de porta

La pri­mera vegada que els cata­lans van tru­car a la porta del Congrés dels Dipu­tats per recla­mar una major des­cen­tra­lit­zació no va ser el 1979, amb l’ano­me­nat Esta­tut de Sau. Ni tan sols el 1932, amb el que es va ges­tar al San­tu­ari de Núria. Ni tam­poc el 1918, amb la cam­pa­nya auto­no­mista. Si ras­tre­gem la premsa i les actes del Congrés dels Dipu­tats tro­bem una pri­mera pro­posta de fa més de 150 anys, quan set dipu­tats cata­lans, encapçalats pel con­ser­va­dor Manuel Duran i Bas, van pre­sen­tar una pro­po­sició “sobre la reforma de les lleis admi­nis­tra­ti­ves vigents”. A banda d’ell, els sis dipu­tats sig­nants de la pro­po­sició eren Joa­quim Maria de Paz, Felip Ber­tran, Ramon de Sis­car, Josep Fer­rer i Vidal, Josep Maria de Fiva­ller i Laureà de Balles­ter, tots ells vin­cu­lats al par­tit con­ser­va­dor però par­ti­da­ris d’una ter­cera via, a mig camí entre el mode­ran­tisme i el pro­gres­sisme.

El títol de la pro­po­sició de llei diu ben poca cosa, però si lle­gim amb dete­ni­ment el con­tin­gut de la pro­posta, de només tres pàgines, ens ado­nem per­fec­ta­ment dels objec­tius dels seus pro­mo­tors. Hom pre­te­nia evi­tar “el mal­ba­ra­ta­ment en la des­pesa i la des­mo­ra­lit­zació en la recap­tació dels impos­tos”, una demanda que es traduïa en l’agru­pació de províncies en una nova divisió ter­ri­to­rial, en la trans­ferència de les com­petències d’ense­nya­ment, obres públi­ques i car­re­te­res i en la lli­ber­tat de crear arbi­tris i fer emprèstits, entre d’altres. Tot ple­gat, amb la vocació d’evi­tar, tal com es remar­cava, que: “En nom de la uni­tat no se’ns imposi la uni­for­mi­tat.”

El debat del docu­ment no es va pro­duir fins a algu­nes set­ma­nes després, con­cre­ta­ment el 12 de maig. I la reacció del govern de la Unió Libe­ral va ser tan con­tun­dent com des­pec­tiva. Abans de cedir la paraula a Duran i Bas, el titu­lar de la Gover­nació, José Posada Her­rera, ja va etzi­bar: “El govern no creu que [la pro­po­sició de llei] s’hagi de pren­dre en con­si­de­ració”, una pri­mera cla­te­llada a les aspi­ra­ci­ons dels dipu­tats cata­lans. El dipu­tat català, cons­ci­ent de l’escàs recor­re­gut de la ini­ci­a­tiva, va repli­car que no es feia “cap il·lusió”, però mal­grat tot, va voler defen­sar la pro­posta. El dipu­tat con­ser­va­dor va començar la seva inter­venció adver­tint que aque­lla ini­ci­a­tiva no volia esde­ve­nir un acte d’opo­sició al govern, tot i que la pre­venció més sor­pre­nent és la que va fer tot seguit, quan va recor­dar: “Els set sig­nants [de la pro­po­sició] som repre­sen­tants de les províncies cata­la­nes” i, tot seguit, va voler acla­rir: “Quan vam entrar per aques­tes por­tes i vam jurar amb la mà posada al damunt dels Evan­ge­lis [...] vam obli­dar la nos­tra pro­cedència, i només tenim pre­sent que som dipu­tats de la nació espa­nyola.”

Per si algun dels pre­sents tenia algun dubte del que deia, el dipu­tat els con­vi­dava a lle­gir la pro­po­sició amb dete­ni­ment i, si ho feien, estava con­vençut que no hi tro­ba­rien “el més lleu­ger deix de pro­vin­ci­a­lisme català”. Duran i Bas, doncs, no només expres­sava una evi­dent cohi­bició per la pro­cedència de la pro­posta, sinó que també volia acla­rir que allò que es pro­po­sava en el docu­ment seria “apli­ca­ble a tota la nació [...], seria un dret comú i no pas un pri­vi­legi” d’algu­nes províncies; una pri­mera versió del cafè per a tot­hom. Duran i Bas va fina­lit­zar la seva pri­mera inter­venció amb un recor­da­tori con­tun­dent, clara­ment amenaçador: “Quan les aspi­ra­ci­ons gene­rals i legítimes del país no es tra­du­ei­xen en lleis per part dels governs, allò que podria ser una reforma pacífica i aplau­dida s’encar­re­guen de fer-la vio­lenta i des­as­tro­sa­ment.” El dipu­tat la va encer­tar de ple, perquè dos anys després d’aquell debat, la monar­quia va caure i la reina, Isa­bel II, va haver d’empren­dre el camí de l’exili.

El minis­tre va repli­car amb desídia i mala llet. Només començar, Posada Her­rera es va refe­rir al dar­rer adver­ti­ment de Duran i Bas i, tot seguit, va defi­nir la pro­posta com “la més llauna de totes les que ha rebut mai un govern amb l’objec­tiu de refor­mar l’admi­nis­tració pro­vin­cial i muni­ci­pal”, a banda que es va con­fes­sar molest perquè el dipu­tat català pre­tengués refor­mar, “des del prin­cipi i fins al final”, la llei d’orga­nit­zació de les províncies que havia impul­sat el govern tres anys enrere. I va defi­nir la ini­ci­a­tiva com “un vot de cen­sura”. Després d’aquesta tar­geta de pre­sen­tació, poc afa­la­ga­dora, el minis­tre va començar a llançar impro­pe­ris con­tra el docu­ment, com ara que “la tendència del segle és com­ple­ta­ment contrària a l’excen­tra­lit­zació” al con­ti­nent euro­peu o que el docu­ment no acla­ria el repar­ti­ment de com­petències. En rea­li­tat, però, el pro­blema era el que va plan­te­jar el minis­tre a través de diver­ses pre­gun­tes en la part final de la seva inter­venció: “Quan totes les províncies d’Espa­nya tin­gues­sin la seva guàrdia rural orga­nit­zada i inde­pen­dent [...], quan totes les províncies cobres­sin la seva con­tri­bució, quan l’Estat no pogués cobrar les seves, quan les dipu­ta­ci­ons dis­po­ses­sin de la ins­trucció pública i la bene­ficència, què en seria, de l’Estat? Què seria d’aquell Estat on cadas­cun dels mem­bres que el com­pon­drien seria molt més que la comu­ni­tat sen­cera?”