Hemeroteca
L’abolició de l’Estatut
El 8 d’abril del 1938, tres dies després d’ocupar la ciutat de Lleida, el govern franquista va aprovar una llei a través de la qual es disposava “l’abolició de l’Estatut català”
Cinc dies després que les tropes franquistes ocupessin la ciutat de Lleida, el Boletín Oficial del Estado va publicar una llei a través de la qual es disposava “l’abolició de l’Estatut català”. El document era signat el 5 d’abril del “Segon Any Triomfal”. Per tant, només dos dies després de la caiguda de la capital del Segre. No es tractava, doncs, d’una decisió improvisada, ni tan sols d’un rampell incontenible, sinó més aviat d’una targeta de presentació perfectament planificada dels colpistes, que volien deixar ben clar, des de bon començament, quines eren les seves intencions sobre el futur de Catalunya. Tal com va confessar el mateix Franco als corresponsals de la premsa estrangera, estava plenament convençut que si abandonessin Catalunya al seu propi destí, “arribaria a ser un greu perill per a la integritat de la pàtria”.
La llei estava signada pel ministre de l’Interior, Ramon Serrano Suñer, cunyat del Generalísimo. I, en la seva part justificativa, s’afirmava que “el Alzamiento Nacional havia representat la ruptura amb totes les institucions que impliquessin la negació dels valors que intentava restaurar”. I, com si la votació dels catalans i la de les corts espanyoles haguessin estat dues ocurrències, abolia l’Estatut. En realitat, les autoritats franquistes no el consideraven abolit des d’aquell dia. En el document, sorprenentment, s’afirmava que “havia deixat de tenir validesa en l’ordre jurídic espanyol, des del dia 17 de juliol del 1936”. A banda del cinisme que representava que una votació democràtica deixés de tenir validesa a partir d’un aixecament militar, la part dispositiva de la llei establia que, a partir d’aquell moment, “l’administració de l’Estat, la provincial i la municipal de les províncies de Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona, es regirien per les normes aplicables a les altres províncies”.
La premsa franquista
La notícia de l’abolició de l’Estatut va aparèixer amb profusió a la premsa dels territoris ocupats pels franquistes i, en bona part, van coincidir amb les celebracions per la conquesta de Lleida. El recull d’improperis i celebracions és inabastable i força reiteratiu, però val la pena recollir-ne alguns exemples. En algun cas, hom vinculava la decisió als mòbils de la guerra. Des del Diario de Burgos s’emfasitzava el pes de la qüestió territorial en l’aixecament militar del 18 de juliol, però, sorprenentment, situava la responsabilitat a Catalunya: “D’allà han sortit en els darrers cinquanta anys, tots els enfrontaments, convertits en odis més tard; tots els verins repartits entre les classes humils de tot Espanya que ens han conduït a aquesta guerra fratricida que està assolant la nostra pàtria.” És evident, doncs, que en l’ànim dels vencedors hi havia el desig de passar comptes per les reivindicacions catalanistes, des del finals del segle XIX fins a aquell moment. La publicació castellana, que s’havia caracteritzat per una fòbia anticatalana des dels seus inicis, també inflava el pit pel fet que la ciutat castellana havia “tingut l’honor de ser on el Caudillo ha signat la llei que deroga aquella altra llei nefasta que les corts republicanes en mala hora van votar”. I, tot i desconèixer si aquesta circumstància havia estat fruit de l’atzar o responia a una “voluntat de Franco”, s’atrevia a afirmar que es tractava d’un deure històric: “Burgos ha figurat sempre al capdavant del moviment espanyolista per contenir les ànsies cada vegada més incontenibles del secessionisme català. Aquí, en memorable reunió de representants de les diputacions castellanolleoneses, es va redactar un missatge [...] d’oposició a la concessió a Catalunya de l’autonomia [es referia al 1918].” En algun cas, el focus no es posava en la ciutat on s’havia fet la signatura, sinó en la conquerida. Des d’El Norte de Castilla, per exemple, posaven en valor que la signatura coincidís justament “amb el moment en què el nostre exèrcit victoriós trepitja terra catalana i quan Lleida, giragonsa separatista, és ja una província reintegrada a Espanya”.
Des del diari El Adelanto, de Salamanca, s’assegurava que “entre tots els crims a la pàtria, el separatisme és el crim més monstruós”. Aquest tipus d’improperis resultaven especialment dramàtics per la situació que es vivia, però, de fet, eren idèntics als que s’havien pogut llegir sis anys enrere, en ple debat estatutari.
La premsa catalana
Les publicacions d’aquí també es van fer ressò de la notícia, tot i que en certa mesura va quedar eclipsada per la formació del segon govern de Juan Negrín, que hom s’esforçava a vendre com el de la “victòria definitiva”. Les publicacions catalanistes consideraven que la mesura podia tenir un efecte no desitjat. Des de La Publicitat, per exemple, es defensava que “pot tenir una influència més positiva en el curs d’aquesta lluita que sostenim que la mateixa rebuda d’unes tones de material bèl·lic”. Des del portaveu d’ERC, La Humanitat, hom també considerava que l’abolició tindria l’efecte de treure de dubtes “una vegada per sempre tots aquells que creien compatible el triomf dels generals traïdors amb l’existència de Catalunya”.
La premsa també va recollir una valoració oficial. El dia 12, després de la primera reunió de govern que es va celebrar d’ençà de l’abolició de l’Estatut, el secretari i conseller de Governació, Antoni Maria Sbert, va llegir una declaració en què s’afirmava que l’abolició, “pel seu origen no té ni pot tenir cap força legal”. Malgrat tot, la llei no es va derogar fins al 29 de setembre del 1977, quan el govern d’Adolfo Suárez va optar per aquesta via com a mecanisme per restablir l’autogovern.