Un escarni a l’emperador

El 21 d’abril del 1907 es van cele­brar elec­ci­ons per reno­var les corts. No es trac­tava d’una con­vo­catòria més. Des de feia mesos, el país vivia sac­se­jat per un autèntic ter­ratrèmol polític. L’assalt a les redac­ci­ons del Cu-Cut! i La Veu de Cata­lu­nya i, sobre­tot, la impu­ni­tat dels mili­tars que hi havien par­ti­ci­pat, van pro­vo­car un feno­men inèdit, una can­di­da­tura unitària ano­me­nada Soli­da­ri­tat Cata­lana en què van par­ti­ci­par des de repu­bli­cans fins a car­lins. Aque­lles elec­ci­ons es van viure, doncs, com un repte des­co­mu­nal per als par­tits espa­nyols i amb una tensió extrema, una lluita sense treva entre els soli­da­ris i els anti­so­li­da­ris. L’enfron­ta­ment va sobre­pas­sar els límits del fair play i va deri­var en acci­ons car­re­ga­des de tensió o bé direc­ta­ment vio­len­tes. El 18 d’abril, tres dies abans de la jor­nada elec­to­ral, el vehi­cle que conduïa els can­di­dats soli­da­ris, entre els quals hi havia Nicolás Sal­me­ron, el pri­mer pre­si­dent de la República, va ser tiro­te­jat a Hos­ta­francs, i Fran­cesc Cambó va ser ferit de gra­ve­tat. Des del pri­mer moment, bona part dels dia­ris soli­da­ris van apun­tar els repu­bli­cans radi­cals i, més con­cre­ta­ment, el seu líder, Ale­jan­dro Ler­roux. Des d’El Poble Català, per donar-ne exem­ple, remar­ca­ven: “El just sen­ti­ment d’ira que el crim dels ler­rou­xis­tes ha aixe­cat per tot arreu, cris­tal·litza en un home, cris­tal·litza en un nom: aquest nom, aquest home és l’Ale­jan­dro Ler­roux.” La qüestió és que la figura de Ler­roux, ja prou deni­grada pels cata­la­nis­tes, va esde­ve­nir clara­ment impo­pu­lar per als par­ti­da­ris de Soli­da­ri­tat Cata­lana.

L’inci­dent es va pro­duir de forma cir­cums­tan­cial. L’endemà de l’atemp­tat, Ale­jan­dro Ler­roux es diri­gia a Ter­rassa amb la intenció de donar un cop de mà a la can­di­da­tura del seu amic Pere Villa­nu­eva. Quan es tro­bava entre Sant Cugat i Rubí, a tocar de l’ano­me­nat pont de Sant Joan, el cotxe que el conduïa va patir una ava­ria. La pri­mera per­sona que els va veure va ser un veí de Rubí, que va reconèixer el polític. Davant la impos­si­bi­li­tat de repa­rar el vehi­cle, Ler­roux i el seu acom­pa­nyant van entrar a la població i van bus­car ajuda, però es van tro­bar amb un buit unànime: “En tota la població no van tro­bar ningú que volgués aju­dar-los, ja que en assa­ben­tar-se que era el senyor Ler­roux qui ho dema­nava, cap ope­rari va voler repa­rar l’automòbil. Lla­vors van dema­nar cava­lle­ries i els veïns també es van negar a faci­li­tar-les.” Els veïns tam­poc el van voler acom­pa­nyar a bus­car una fonda, per la qual cosa es va veure obli­gat a recórrer a l’ajuda d’un cor­re­li­gi­o­nari ano­me­nat “en Palet de Rubí”.

El pro­blema no va ser només la impos­si­bi­li­tat d’acon­se­guir ajuda per repa­rar el vehi­cle, sinó la reacció viru­lenta d’alguns veïns del poble quan van reconèixer Ler­roux. La notícia va cir­cu­lar com un regue­rol de pólvora i, ben aviat, molt veïns es van con­cen­trar a l’entrada de la població per tal de mos­trar-li el seu rebuig. Quan va començar a pene­trar al nucli urbà, alguns veïns van començar a xiu­lar-lo, a cri­dar “fora els assas­sins!” i dels seus lla­vis van sor­tir-ne “impre­ca­ci­ons de tota mena i els punys clo­sos s’aixe­ca­ven amenaçado­ra­ment”. Durant tot el tra­jecte fins a arri­bar a can Palet, a la plaça de l’Església, la gent li va recla­mar que marxés del poble i li va llançar crits de tota mena, des de “visca en Cambó!”, “visca Soli­da­ri­tat Cata­lana!” fins a “morin els assas­sins!”, una referència directa a l’atemp­tat del dia ante­rior.

Quan hi va arri­bar, can Palet es va con­ver­tir en una mena de cas­tell asset­jat, amb veïns que l’encer­cla­ven per tots cos­tats, als quals se’n van afe­gir d’altres que van arri­bar de Ter­rassa i d’altres pobla­ci­ons de la roda­lia. Segons sem­bla, Ale­jan­dro Ler­roux fins i tot es va enca­rar als asset­ja­dors i “va aparèixer en alguna de les fines­tres, pro­nun­ci­ant alguns renecs [...] i apun­tant la mul­ti­tud amb un cru­ci­fix”. Segons el cor­res­pon­sal de La Cam­pana de Gràcia, es van come­tre actes d’extrema violència: “A cops de pedra foren tren­cats els vidres de fines­tres i bal­cons i es va començar a calar foc a les por­tes de la casa, prèvia­ment rui­xada de petroli [...]. L’escena durà llarg temps, i la situ­ació de l’agi­ta­dor acor­ra­lat s’anà fent per moments més com­pli­cada, fins que hi va posar fi la presència de la Guardià Civil, envi­ada a tota pressa des de Ter­rassa.” La ira de la gent no només va anar diri­gida a Ler­roux, sinó també als cor­re­li­gi­o­na­ris que el van inten­tar socórrer des de Ter­rassa, entre els quals hi havia el can­di­dat Pere Villa­nu­eva. El seu seguici, for­mat per tres tar­ta­nes va arri­bar a Rubí, però quan van voler tor­nar a Ter­rassa, seguint les reco­ma­na­ci­ons d’alguns sim­pa­tit­zants, els con­duc­tors es van negar a retor­nar-los i van haver de fer el tra­jecte a peu.

El setge es va per­llon­gar durant hores i les auto­ri­tats locals es van veure inca­pa­ces de posar-hi fi: “Tota la tarda i tota la nit fins a la mati­nada no s’atreví a sor­tir del seu refugi, i tan sols quan pogué anar cus­to­diat per la força de la Guàrdia Civil que el gover­na­dor envià a Rubí, emprengué en un faetó el viatge de tor­nada á Bar­ce­lona, pro­te­git per màusers i sabres.” Per garan­tir la sor­tida de Ler­roux van cal­dre set guàrdies civils de Ter­rassa, nou de Mar­to­rell i setze que van arri­bar amb cavall des de Bar­ce­lona, als quals es van afe­gir qua­ranta sim­pa­tit­zants arri­bats des de la capi­tal. Ler­roux no va acon­se­guir arri­bar a Bar­ce­lona fins a les vuit del matí després d’escol­tar, això sí, les dar­re­res escri­das­sa­des.