Un escarni a l’emperador

El 21 d’abril del 1907 es van celebrar eleccions per renovar les corts. No es tractava d’una convocatòria més. Des de feia mesos, el país vivia sacsejat per un autèntic terratrèmol polític. L’assalt a les redaccions del Cu-Cut! i La Veu de Catalunya i, sobretot, la impunitat dels militars que hi havien participat, van provocar un fenomen inèdit, una candidatura unitària anomenada Solidaritat Catalana en què van participar des de republicans fins a carlins. Aquelles eleccions es van viure, doncs, com un repte descomunal per als partits espanyols i amb una tensió extrema, una lluita sense treva entre els solidaris i els antisolidaris. L’enfrontament va sobrepassar els límits del fair play i va derivar en accions carregades de tensió o bé directament violentes. El 18 d’abril, tres dies abans de la jornada electoral, el vehicle que conduïa els candidats solidaris, entre els quals hi havia Nicolás Salmeron, el primer president de la República, va ser tirotejat a Hostafrancs, i Francesc Cambó va ser ferit de gravetat. Des del primer moment, bona part dels diaris solidaris van apuntar els republicans radicals i, més concretament, el seu líder, Alejandro Lerroux. Des d’El Poble Català, per donar-ne exemple, remarcaven: “El just sentiment d’ira que el crim dels lerrouxistes ha aixecat per tot arreu, cristal·litza en un home, cristal·litza en un nom: aquest nom, aquest home és l’Alejandro Lerroux.” La qüestió és que la figura de Lerroux, ja prou denigrada pels catalanistes, va esdevenir clarament impopular per als partidaris de Solidaritat Catalana.

L’incident es va produir de forma circumstancial. L’endemà de l’atemptat, Alejandro Lerroux es dirigia a Terrassa amb la intenció de donar un cop de mà a la candidatura del seu amic Pere Villanueva. Quan es trobava entre Sant Cugat i Rubí, a tocar de l’anomenat pont de Sant Joan, el cotxe que el conduïa va patir una avaria. La primera persona que els va veure va ser un veí de Rubí, que va reconèixer el polític. Davant la impossibilitat de reparar el vehicle, Lerroux i el seu acompanyant van entrar a la població i van buscar ajuda, però es van trobar amb un buit unànime: “En tota la població no van trobar ningú que volgués ajudar-los, ja que en assabentar-se que era el senyor Lerroux qui ho demanava, cap operari va voler reparar l’automòbil. Llavors van demanar cavalleries i els veïns també es van negar a facilitar-les.” Els veïns tampoc el van voler acompanyar a buscar una fonda, per la qual cosa es va veure obligat a recórrer a l’ajuda d’un correligionari anomenat “en Palet de Rubí”.

El problema no va ser només la impossibilitat d’aconseguir ajuda per reparar el vehicle, sinó la reacció virulenta d’alguns veïns del poble quan van reconèixer Lerroux. La notícia va circular com un reguerol de pólvora i, ben aviat, molt veïns es van concentrar a l’entrada de la població per tal de mostrar-li el seu rebuig. Quan va començar a penetrar al nucli urbà, alguns veïns van començar a xiular-lo, a cridar “fora els assassins!” i dels seus llavis van sortir-ne “imprecacions de tota mena i els punys closos s’aixecaven amenaçadorament”. Durant tot el trajecte fins a arribar a can Palet, a la plaça de l’Església, la gent li va reclamar que marxés del poble i li va llançar crits de tota mena, des de “visca en Cambó!”, “visca Solidaritat Catalana!” fins a “morin els assassins!”, una referència directa a l’atemptat del dia anterior.

Quan hi va arribar, can Palet es va convertir en una mena de castell assetjat, amb veïns que l’encerclaven per tots costats, als quals se’n van afegir d’altres que van arribar de Terrassa i d’altres poblacions de la rodalia. Segons sembla, Alejandro Lerroux fins i tot es va encarar als assetjadors i “va aparèixer en alguna de les finestres, pronunciant alguns renecs [...] i apuntant la multitud amb un crucifix”. Segons el corresponsal de La Campana de Gràcia, es van cometre actes d’extrema violència: “A cops de pedra foren trencats els vidres de finestres i balcons i es va començar a calar foc a les portes de la casa, prèviament ruixada de petroli [...]. L’escena durà llarg temps, i la situació de l’agitador acorralat s’anà fent per moments més complicada, fins que hi va posar fi la presència de la Guardià Civil, enviada a tota pressa des de Terrassa.” La ira de la gent no només va anar dirigida a Lerroux, sinó també als correligionaris que el van intentar socórrer des de Terrassa, entre els quals hi havia el candidat Pere Villanueva. El seu seguici, format per tres tartanes va arribar a Rubí, però quan van voler tornar a Terrassa, seguint les recomanacions d’alguns simpatitzants, els conductors es van negar a retornar-los i van haver de fer el trajecte a peu.

El setge es va perllongar durant hores i les autoritats locals es van veure incapaces de posar-hi fi: “Tota la tarda i tota la nit fins a la matinada no s’atreví a sortir del seu refugi, i tan sols quan pogué anar custodiat per la força de la Guàrdia Civil que el governador envià a Rubí, emprengué en un faetó el viatge de tornada á Barcelona, protegit per màusers i sabres.” Per garantir la sortida de Lerroux van caldre set guàrdies civils de Terrassa, nou de Martorell i setze que van arribar amb cavall des de Barcelona, als quals es van afegir quaranta simpatitzants arribats des de la capital. Lerroux no va aconseguir arribar a Barcelona fins a les vuit del matí després d’escoltar, això sí, les darreres escridassades.