El mariscal dels catalans

La premsa el va qua­li­fi­car com “el gran català orgull de França” o com “la per­sona que decidí, en l’hora suprema la sort de la civi­lit­zació lla­tina”. Més enllà dels dife­rents posi­ci­o­na­ments sobre la Gran Guerra i les pos­si­bi­li­tats que aquesta acabés inci­dint en les aspi­ra­ci­ons de Cata­lu­nya, el maris­cal Josep Jof­fre es va con­ver­tir en una icona dels cata­la­nis­tes. I no només pels seus mèrits mili­tars, sinó pels seus orígens cata­lans, lli­gats a la població ros­se­llo­nesa de Ribe­sal­tes. Ens en dona tes­ti­moni el ressò que van tro­bar les seves ges­tes a la premsa cata­lana, majo­ritària­ment francòfona, però, per damunt de tot, la rebuda mul­ti­tu­dinària durant la visita que va fer a Bar­ce­lona el maig del 1920, fa jus­ta­ment cent anys.

Abans d’ater­rar a Bar­ce­lona, Jof­fre va fer parada a Madrid. La premsa de la capi­tal espa­nyola va inter­pre­tar que la visita havia estat “ges­ti­o­nada pels cata­la­nis­tes per tenir el pre­text de dur a terme mani­fes­ta­ci­ons sepa­ra­tis­tes a Bar­ce­lona” i, “per treure-li aquest caràcter, el maris­cal ha vin­gut abans a Madrid”. A la capi­tal de l’Estat el va rebre el rei Alfons XIII en per­sona i li van dedi­car una des­fi­lada a la plaça d’Ori­ente. Tan­ma­teix, mal­grat el desig d’aigua­lir el caràcter cata­la­nista de la visita, Jof­fre es va tro­bar un ambi­ent enra­rit. El mateix dia que va ater­rar va assis­tir a la dimissió del pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, Manuel Allen­de­sa­la­zar, que va llançar la tova­llola després d’acon­se­guir apro­var el pro­jecte de pres­su­pos­tos.

El maris­cal va arri­bar a Bar­ce­lona l’1 de maig i, només de posar els peus al bai­xa­dor de Gràcia, la seva estada es va con­ver­tir en un pas­seig tri­om­fal. Des del pri­mer moment, va ser rebut amb vis­ques a França i cants de La mar­se­llesa, ban­de­res i flors. Al Palau de la Gene­ra­li­tat, el pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat, Josep Puig i Cada­falch, va recor­dar “els ferits i muti­lats cata­lans que, sota les vos­tres ban­de­res, llui­ta­ren pel gran ideal de la civi­lit­zació i de la lli­ber­tat d’indi­vi­dus i pobles”. Car­les Sol­de­vila, ales­ho­res fun­ci­o­nari de la ins­ti­tució, recor­dava la reacció d’alguns joves que es van plan­tar davant la silu­eta del maris­cal i “llançaren a l’aire un crit més o menys sub­ver­siu”.

L’endemà es va cele­brar l’acte prin­ci­pal de la visita, els Jocs Flo­rals. El dis­curs de gràcies va anar a càrrec d’Àngel Gui­merà. El patri­arca de les lle­tres cata­la­nes va fer una arenga patriòtica, que va aca­bar amb un vati­cini: “Vindrà un temps en què el Ros­selló torni a ser de nosal­tres o nosal­tres del Ros­selló”, unes parau­les que van pro­vo­car la marxa del repre­sen­tant espa­nyol. No sabem si per la tensió del moment o per altres cir­cumstàncies, després d’aquell acte el maris­cal es va veure forçat a recórrer al den­tista per un mal de quei­xal insu­por­ta­ble, una cir­cumstància que va obli­gar a alte­rar el pro­grama ofi­cial. L’acte va aca­bar amb un ball de bas­tons entre cata­la­nis­tes i for­ces de segu­re­tat i amb la premsa de Madrid enfu­ris­mada. Polèmiques al marge, l’acte es va con­ver­tir, tal com ha remar­cat l’his­to­ri­a­dor Joan Safont, en “el dar­rer capítol de la impor­tantíssima fran­cofília cata­lana durant la Pri­mera Guerra Mun­dial”.