El mariscal dels catalans

La premsa el va qualificar com “el gran català orgull de França” o com “la persona que decidí, en l’hora suprema la sort de la civilització llatina”. Més enllà dels diferents posicionaments sobre la Gran Guerra i les possibilitats que aquesta acabés incidint en les aspiracions de Catalunya, el mariscal Josep Joffre es va convertir en una icona dels catalanistes. I no només pels seus mèrits militars, sinó pels seus orígens catalans, lligats a la població rossellonesa de Ribesaltes. Ens en dona testimoni el ressò que van trobar les seves gestes a la premsa catalana, majoritàriament francòfona, però, per damunt de tot, la rebuda multitudinària durant la visita que va fer a Barcelona el maig del 1920, fa justament cent anys.

Abans d’aterrar a Barcelona, Joffre va fer parada a Madrid. La premsa de la capital espanyola va interpretar que la visita havia estat “gestionada pels catalanistes per tenir el pretext de dur a terme manifestacions separatistes a Barcelona” i, “per treure-li aquest caràcter, el mariscal ha vingut abans a Madrid”. A la capital de l’Estat el va rebre el rei Alfons XIII en persona i li van dedicar una desfilada a la plaça d’Oriente. Tanmateix, malgrat el desig d’aigualir el caràcter catalanista de la visita, Joffre es va trobar un ambient enrarit. El mateix dia que va aterrar va assistir a la dimissió del president del Consell de Ministres, Manuel Allendesalazar, que va llançar la tovallola després d’aconseguir aprovar el projecte de pressupostos.

El mariscal va arribar a Barcelona l’1 de maig i, només de posar els peus al baixador de Gràcia, la seva estada es va convertir en un passeig triomfal. Des del primer moment, va ser rebut amb visques a França i cants de La marsellesa, banderes i flors. Al Palau de la Generalitat, el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, va recordar “els ferits i mutilats catalans que, sota les vostres banderes, lluitaren pel gran ideal de la civilització i de la llibertat d’individus i pobles”. Carles Soldevila, aleshores funcionari de la institució, recordava la reacció d’alguns joves que es van plantar davant la silueta del mariscal i “llançaren a l’aire un crit més o menys subversiu”.

L’endemà es va celebrar l’acte principal de la visita, els Jocs Florals. El discurs de gràcies va anar a càrrec d’Àngel Guimerà. El patriarca de les lletres catalanes va fer una arenga patriòtica, que va acabar amb un vaticini: “Vindrà un temps en què el Rosselló torni a ser de nosaltres o nosaltres del Rosselló”, unes paraules que van provocar la marxa del representant espanyol. No sabem si per la tensió del moment o per altres circumstàncies, després d’aquell acte el mariscal es va veure forçat a recórrer al dentista per un mal de queixal insuportable, una circumstància que va obligar a alterar el programa oficial. L’acte va acabar amb un ball de bastons entre catalanistes i forces de seguretat i amb la premsa de Madrid enfurismada. Polèmiques al marge, l’acte es va convertir, tal com ha remarcat l’historiador Joan Safont, en “el darrer capítol de la importantíssima francofília catalana durant la Primera Guerra Mundial”.