Hemeroteca
La revolta de Perpinyà
El 19 de maig del 1907, més de 170.000 vinyaters d’arreu de la Catalunya Nord van participar en la manifestació més multitudinària que s’ha celebrat mai a Perpinyà i que es va convertir en un autèntic torcebraç al govern de París
RIUADES DE GENT
Les carreteres van viure una desfilada contínua de gent que es desplaçava a peu, en bicicleta i en tota mena de vehiclesA finals del segle XIX, el sector del vi viu immers en una crisi permanent, a un costat i a l’altre de la frontera. La fil·loxera ha destruït milers d’hectàrees de vinya i ha enfonsat l’economia de comarques senceres. La falta de reserves fa que l’Estat francès afavoreixi les importacions de vi d’Algèria, entre les quals les de vins traficats i, amb el pas dels anys, s’acumula una sobreproducció que afectarà sobretot els vinyaters catalans i occitans. En un context dominat per la petita explotació, l’enfonsament del preu del vi té uns efectes devastadors, especialment per als petits propietaris, endeutats pel procés de replantació i aclaparats pels nous costos de producció, però també entre els jornalers, que veuran com els seus salaris es redueixen una tercera part.
La crisi s’empitjora el 1907. Els petits viticultors s’arruïnen i milers de jornalers cauen a l’atur i la misèria. Les protestes es vehicularan a través de l’anomenat Comitè de Defensa, fundat a Argelers l’11 de març del 1907, i es concretaran en tota mena de mobilitzacions, des d’una vaga d’impostos fins a la dimissió dels càrrecs municipals, la instal·lació de barricades per impedir la circulació de ferrocarrils, les grans concentracions de masses i, fins i tot, l’amotinament d’alguns regiments de l’exèrcit, formats, principalment, per fills de viticultors. L’agitació s’estén com un reguerol de pólvora per tot Occitània i per la Catalunya Nord, i es converteix en un torcebraç considerable per al govern de Georges Clemenceau. Les mobilitzacions que es convoquen en poques setmanes són impressionants.
Una ciutat ocupada
Una de les manifestacions més multitudinàries se celebra a la vila de Perpinyà el 19 de maig. Els ànims estan encesos, sobretot per la virulenta resposta del govern de París. Per acabar-ho d’adobar, hores abans de la concentració el prefecte, M. Dautresme, aconsella els propietaris que “arrenquin les vinyes i dediquin les terres a altres conreus, com ara pins i ametllers”, una ocurrència que encara encén més les ires dels vinyaters. A la nit, apareixen pintades en què es pot llegir: “El que necessitem és pa i no pi”, un missatge directe al representant del poder central. L’adjunt de l’alcalde de Perpinyà, en canvi, es mostra molt més receptiu i dona “la benvinguda cordial als amics i germans de la misèria” i, al mateix temps, reclama: “No donem als nostres adversaris el pretext de la violència per repel·lir les nostres legítimes reivindicacions.” Les crides a la calma també apareixen en algunes pancartes penjades als balcons. El comerciants locals també es mostren sensibles a la protesta i no només tanquen les botigues durant tot el matí, sinó que s’uneixen a la manifestació amb una pancarta en què es pot llegir: “El comerç de Perpinyà pateix amb vosaltres, viticultors. Coratge!”
Des de la matinada, la població està militarment ocupada, amb dos esquadrons del 17è Regiment d’Infanteria perfectament distribuïts i un dispositiu especial per a l’edifici de la prefectura. Malgrat tot, les cròniques aparegudes a la premsa remarquen que l’arribada dels manifestants es produeix “sense cap desordre, amb la calma més perfecta” i en “riuades humanes interminables”. Des de Cervera, Prades, Ceret, Narbona... arriben manifestants que es reparteixen ordenadament segons la comuna d’origen i que llueixen els corresponents estendards. Els trens regulars i els suplementaris, que arriben en intervals de cinc minuts, van plens de dalt a baix i les carreteres són una desfilada contínua de gent que es desplaça en bicicleta, a peu i en tota mena de vehicles. Alguns cronistes destaquen la transversalitat social de la protesta, amb trens plens “d’obrers i patrons, homes i dones, rics i pobres, tots units sense distinció de partits ni de classes”. En algunes de les pancartes es poden llegir proclames que resumeixen perfectament les peticions i els sentiments dels manifestants: “La fam justifica els mitjans.” “Nosaltres no som pas revolucionaris.” “Viure treballant o morir en combat.” “Sense pa no hi ha ciutadans.” “Mort als defraudadors.”
El míting es duu a terme al passeig dels plataners, just al costat del Castellet. Les delegacions estan perfectament distribuïdes i el fil musical està dominat pel so dels tambors i els clarinets. La manifestació, que aplega 160.000 persones, es desenvolupa “en la calma més absoluta, sense el més mínim incident”. Entre les intervencions, destaca la d’Albert Marcelin, el líder del Comitè d’Argelers, però també la d’alguns alcaldes com el de Narbona.
La fi del conflicte
En pocs mesos, la protesta pren el caire d’una autèntica revolta. Pocs dies després de la manifestació de Perpinyà, més de 200.000 persones s’apleguen a Carcassona, 250.000 ho fan a Nimes i més 600.000, a Montpeller. A més, 102 alcaldes del departament dimiteixen. La resposta del govern de París es tradueix en una repressió ferotge. El 18 de juny, el 17è Regiment d’Infanteria de Línia, un dels més prestigiosos de l’exèrcit francès, és enviat per reprimir el moviment. La repressió provoca sis morts a Narbona, però a mesura que arriben notícies d’aquell episodi, alguns dels soldats, majoritàriament originaris d’Occitània, decideixen amotinar-se i retornar cap a Besiers. El moviment també rep un ampli suport polític, des de diputats socialistes fins a reialistes. El 29 de juny, finalment, la votació d’una llei contra el frau sobre els vins aconseguirà apaivagar la tensió i posar fi a una revolta que no només ha sacsejat Occitània i el Rosselló, sinó que ha fet trontollar el govern de París.
UNA REVOLTA “ANTIREPUBLICANA”
La premsa de Barcelona va contemplar la revolta dels vinyaters de l’altre costat de la frontera amb certa fredor, amb informacions telegràfiques i poques anàlisis. Un dels pocs mitjans que va trencar aquesta norma va ser El Poble Català, òrgan del Centre Nacionalista Republicà. En un escrit publicat el 22 de maig, pocs dies després de la manifestació de Perpinyà, el rotatiu publicava un article titulat “Les lliçons de França”. En l’escrit es remarcava que ’“la solidaritat vitícola dels pobles parents nostres ha estat absoluta” i s’interpretava la crisi com una mostra que: “França es troba avançada des del punt de vista polític, però des del punt de vista financer viu sota un règim autocràtic. Sols estudiant aquest problema amb atenció es pot entendre el ferment de rebel·lió antipolítica i fins a cert punt antirepublicana que ha esclatat en diversos estaments socials.”