L’infern des del cel

Passaven cinc minuts de les nou del matí. Els carrers de Granollers eren plens de d’infants que anaven a l’escola, de gent que feia cua a la plaça de la Porxada i als carrers propers per aconseguir menjar, de persones que transitaven amunt i avall com un dia qualsevol. De sobte, un soroll eixordador va sorgir del cel. Eren cinc avions italians del model Savoia-Marchetti SM.79 que, pocs minuts abans, s’havien enlairat des de la base de Mallorca i que no havien estat advertits per les sirenes. Si fem cas a la documentació conservada als arxius militars italians, la missió d’aquesta esquadra era destruir la Central Elèctrica Estabanell i Pahisa i l’Energia Elèctrica de Catalunya, totes dues situades al carrer del Rec i que donaven electricitat a la població i als tallers de reparació d’avions de Llerona. També hi havia altres objectius d’interès militar, com ara l’estació de ferrocarril de la línia del Nord, un camp d’aviació (segurament el de la Garriga) i el pont sobre el riu Congost, però cap d’aquests objectius va rebre ni el més mínim dany.

L’atac va durar poc més d’un minut. Un instant, gairebé un alè, però temps suficient per provocar una autèntica catàstrofe. En aquest curt espai de temps, els avions italians van escopir fins a 60 bombes. En total, 750 quilos d’explosius. Els recomptes oficials parlen de 224 morts, 165 dels quals van perdre la vida aquell mateix dia, mentre que la resta van morir dies després a conseqüència de les ferides provocades per la metralla i els esfondraments. Del total de víctimes que es van poder identificar (208), hi havia 111 dones i 33 nens de menys de 15 anys. L’atac també va provocar importants danys materials, amb edificis i habitatges esfondrats completament.

La premsa estrangera va informar a bastament d’aquell atac. I alguns mitjans no van dubtar a qualificar la ciutat del Vallès com la Gernika catalana. El recull de premsa que es conserva a l’Arxiu Municipal de Granollers inclou algunes publicacions significatives, com The New York Times, que l’endemà mateix va publicar el titular següent: “200 morts en un atac aeri a una població catalana.” Però les reaccions més significatives es van produir per part de la premsa francesa, amb capçaleres com ara L’Humanité, que l’endemà de la tragèdia destacava la mort de “500 persones a Granollers, entre els quals 350 dones i 100 infants” i, pocs dies després, destacava que “Granollers no disposava de cap objectiu militar”. Fins i tot el conservador Le Figaro s’esforçava per analitzar les possibles conseqüències internacionals d’aquella massacre. L’endemà, per donar-ne exemple, es preguntava si hi hauria una “protesta francoanglesa sobre el bombardeig de ciutats obertes” i, quatre dies després, anunciava el possible trasllat d’una “comissió independent de tècnics” des de Londres. Des de la premsa d’aquí, les condemnes van ser unànimes i alguns mitjans fins i tot van mantenir l’esperança que aquella barbàrie provocaria una reacció internacional. La realitat, però, és que les potències aliades van contemplar aquell bombardeig amb la més absoluta indiferència, inconscients que el drama que havien viscut els ciutadans de Granollers no trigarien a viure’l els de moltes altres ciutats europees.