La mort del geni

A les 18.05 h del 7 de juny del 1926, Antoni Gaudí aban­dona la Sagrada Família i es diri­geix a l’església de Sant Felip Neri per tal de visi­tar el seu con­fes­sor. L’arqui­tecte camina immers en els seus pen­sa­ments i tra­vessa la Gran Via de les Corts Cata­la­nes, a l’encre­ua­ment amb el car­rer Bailén, tal­ment com si es trobés al mig del Park Güell. De cop i volta, s’adona que està a punt d’enves­tir-lo un tram­via i recula per evi­tar-lo, però un altre l’atro­pe­lla per dar­rere. L’impacte el deixa sense sen­tit i estès a terra, on es manté durant minuts, sense que ningú es deci­deixi a socórrer-lo. Fa anys que l’arqui­tecte s’ha autoim­po­sat un règim bene­dictí, pràcti­ca­ment con­fi­nat al seu habi­ta­cle de la Sagrada Família, i té un aspecte extre­ma­da­ment aus­ter, fins al punt que alguns via­nants el con­fo­nen amb un indi­gent. Després d’algu­nes temp­ta­ti­ves estèrils, un agent de l’auto­ri­tat obliga un taxista a dur-lo a l’hos­pi­tal. Gaudí no només es passa minuts sense rebre auxili, sinó que viurà un autèntic peri­ple sani­tari. Pri­me­ra­ment, el duran a la casa de socors, poc després a l’Hos­pi­tal Clínic i final­ment al de la Santa Creu.

A l’hos­pi­tal, el pri­mer pronòstic és greu. L’autòpsia reve­larà que té “tras­torns mecànics en la capa­ci­tat de fun­ci­o­na­ment del cer­vell i la medul·la, per pressió d’un des­pre­ni­ment en la cavi­tat en què es tro­ben, i també del cor, a con­seqüència de que­dar impe­dits els seus movi­ments per tro­bar-se negat en la sang ves­sada en el peri­cardi.” Les lesi­ons són con­si­de­ra­bles, i Gaudí acon­se­guirà sobre­viure “més de 60 hores [...], però en aquest espai de temps la seva vida ha estat limi­tada, real­ment, a les acci­ons pura­ment orgàniques”. Mal­grat tot, el paci­ent tindrà alguns epi­so­dis pun­tu­als de consciència i acon­se­guirà reve­lar la seva iden­ti­tat. Durant tres dies, el país viu pen­dent de l’evo­lució de l’arqui­tecte moder­nista. A les seves memòries, el doc­tor Josep Tru­eta recorda que quan va arri­bar a l’hos­pi­tal, a les 8 del matí de l’endemà, les visi­tes “ja començaven a sovin­te­jar i l’únic recurs per col·locar (pri­va­da­ment) l’arqui­tecte era tras­lla­dar a la sala gene­ral el bon vellet gitano, un avant­pas­sat del can­tant Peret. En poques hores, la premsa dona detalls de les cir­cumstàncies de l’acci­dent i de l’evo­lució de l’arqui­tecte, que viu les seves dar­re­res hores per­ma­nent­ment acom­pa­nyat de fami­li­ars i nom­bro­ses per­so­na­li­tats.

A les 17.10 h del dia 10, final­ment, Antoni Gaudí mor. En el seu tes­ta­ment, l’arqui­tecte ha fet cons­tar el desig que la cerimònia sigui extre­ma­da­ment sen­zi­lla i no s’adme­tin coro­nes. Mal­grat tot, l’acte es con­ver­teix en una de les expres­si­ons de dol més mul­ti­tu­dinàries que s’han vist a Bar­ce­lona, per­fec­ta­ment com­pa­ra­ble a les d’altres refe­rents de la cul­tura, com ara Jacint Ver­da­guer i Joan Mara­gall. En alguns punts del tra­jecte, el fèretre es veu lite­ral­ment inun­dat per una pluja de flors. La comi­tiva fúnebre és encapçalada per un cotxe arros­se­gat per cavalls i un riu de milers de per­so­nes que recor­ren el cen­tre de la ciu­tat, des del car­rer del Carme fins al seu prin­ci­pal lle­gat arqui­tectònic i el que es con­ver­tirà en la seva dar­rera des­ti­nació, el tem­ple de la Sagrada Família.