La mort del geni

A les 18.05 h del 7 de juny del 1926, Antoni Gaudí abandona la Sagrada Família i es dirigeix a l’església de Sant Felip Neri per tal de visitar el seu confessor. L’arquitecte camina immers en els seus pensaments i travessa la Gran Via de les Corts Catalanes, a l’encreuament amb el carrer Bailén, talment com si es trobés al mig del Park Güell. De cop i volta, s’adona que està a punt d’envestir-lo un tramvia i recula per evitar-lo, però un altre l’atropella per darrere. L’impacte el deixa sense sentit i estès a terra, on es manté durant minuts, sense que ningú es decideixi a socórrer-lo. Fa anys que l’arquitecte s’ha autoimposat un règim benedictí, pràcticament confinat al seu habitacle de la Sagrada Família, i té un aspecte extremadament auster, fins al punt que alguns vianants el confonen amb un indigent. Després d’algunes temptatives estèrils, un agent de l’autoritat obliga un taxista a dur-lo a l’hospital. Gaudí no només es passa minuts sense rebre auxili, sinó que viurà un autèntic periple sanitari. Primerament, el duran a la casa de socors, poc després a l’Hospital Clínic i finalment al de la Santa Creu.

A l’hospital, el primer pronòstic és greu. L’autòpsia revelarà que té “trastorns mecànics en la capacitat de funcionament del cervell i la medul·la, per pressió d’un despreniment en la cavitat en què es troben, i també del cor, a conseqüència de quedar impedits els seus moviments per trobar-se negat en la sang vessada en el pericardi.” Les lesions són considerables, i Gaudí aconseguirà sobreviure “més de 60 hores [...], però en aquest espai de temps la seva vida ha estat limitada, realment, a les accions purament orgàniques”. Malgrat tot, el pacient tindrà alguns episodis puntuals de consciència i aconseguirà revelar la seva identitat. Durant tres dies, el país viu pendent de l’evolució de l’arquitecte modernista. A les seves memòries, el doctor Josep Trueta recorda que quan va arribar a l’hospital, a les 8 del matí de l’endemà, les visites “ja començaven a sovintejar i l’únic recurs per col·locar (privadament) l’arquitecte era traslladar a la sala general el bon vellet gitano, un avantpassat del cantant Peret. En poques hores, la premsa dona detalls de les circumstàncies de l’accident i de l’evolució de l’arquitecte, que viu les seves darreres hores permanentment acompanyat de familiars i nombroses personalitats.

A les 17.10 h del dia 10, finalment, Antoni Gaudí mor. En el seu testament, l’arquitecte ha fet constar el desig que la cerimònia sigui extremadament senzilla i no s’admetin corones. Malgrat tot, l’acte es converteix en una de les expressions de dol més multitudinàries que s’han vist a Barcelona, perfectament comparable a les d’altres referents de la cultura, com ara Jacint Verdaguer i Joan Maragall. En alguns punts del trajecte, el fèretre es veu literalment inundat per una pluja de flors. La comitiva fúnebre és encapçalada per un cotxe arrossegat per cavalls i un riu de milers de persones que recorren el centre de la ciutat, des del carrer del Carme fins al seu principal llegat arquitectònic i el que es convertirà en la seva darrera destinació, el temple de la Sagrada Família.