Hemeroteca
La primera ‘xiulada’
El 14 de juny del 1925, durant un partit amistós entre el Barça i el Júpiter, el públic va ‘xiular’ la ‘Marxa reial’, l’himne espanyol d’aleshores, una actuació que va provocar el tancament de les instal·lacions durant sis mesos
Es tracta d’un enfrontament amistós, d’aquells que acostumen a qualificar-se com a partits “de costellada”, però s’acabarà convertint en un episodi polèmic i en un punt i a part en la història del Barça. Per celebrar l’èxit de l’Orfeó Català, que ha recorregut França i Itàlia en una gira exitosa, el FC Barcelona organitza un partit d’homenatge. L’equip de les Corts es troba en un moment dolç i la tria del rival està perfectament justificada. El Barça acaba de guanyar el campionat de Catalunya i el d’Espanya, mentre que el rival escollit, el Júpiter, ha conquerit el campionat d’Espanya del grup B, l’equivalent a l’actual segona divisió. L’estadi de les Corts s’omple de gom a gom, amb 14.000 persones. A la llotja hi ha, a més de les directives dels dos clubs i la junta de l’Orfeó, coneguts dirigents del catalanisme polític. No hi ha, en canvi, cap autoritat política ni cap representant de l’Ajuntament o la Diputació de Barcelona.
La major part de les cròniques periodístiques ens el descriuen com un partit futbolísticament insuls, sense gaire història, i amb un resultat clar, poc susceptible de generar cap mena de polèmica. Una victòria del Barça per 3-0. No obstant això, la polèmica es produeix just després que l’àrbitre assenyali el final del matx. Per tal d’amenitzar la jornada, la directiva del Barça ha convidat la banda de música d’un destacament de l’armada britànica, que fa diversos dies que està ancorat al port. La banda interpreta la Marxa reial, l’himne espanyol d’aleshores. Les cròniques periodístiques de la premsa barcelonina i madrilenya no recullen una reacció especialment remarcable per part del públic i, de fet, la major part dels rotatius ni tan sols s’hi refereixen. Però, segons sembla, una part del públic es posa a “xiuxiuejar” i alguns assistents de la tribuna no s’aixequen dels seients. Entre aquests hi ha Joan Gamper, fundador i president del Barça, i els dirigents de la Lliga Regionalista Francesc Cambó i Joan Ventosa Calvell. Després de l’himne espanyol, la banda interpreta God save the king, que sí que és escoltat en silenci i és ovacionat.
Una reacció fulminant
Les autoritats reaccionen amb rapidesa i contundència. Dos dies després dels fets, el capità general, Milans del Bosch, publica un ofici en què es dona compte que “en el moment d’interpretar-se la Marxa reial espanyola [...] va ser rebuda amb xiuxiuejos i sense mantenir el respecte degut a un himne que simbolitza la pàtria”. I, com a mesura cautelar mentre no es determinin les responsabilitats i es dicti la resolució corresponent, estableix la suspensió de la celebració “de partits, reunions i espectacles de qualsevol tipus al camp de les Corts”. La mesura no només afecta l’estadi, sinó també el club, ja que el mateix ofici estableix que “els equips pertanyents a aquest club no poden prendre part en cap partit en altres camps fins que el govern dicti l’oportuna resolució”. Es tracta, doncs, d’una suspensió sine die de qualsevol activitat del club, es porti a terme o no a les seves instal·lacions. L’Orfeó també rebrà les ires de les autoritats i serà suspès “fins a una nova ordre”.
L’ofici rep una resposta immediata del club. Aquella mateixa tarda, la junta directiva es reuneix en sessió extraordinària. En l’escrit de resposta s’argumenta: “Seria una injustícia fer responsable el nostre club de qualsevol acte que es faci al nostre estadi [...], ja que de cap manera es poden prendre com a actes socials aquells en què intervinguin o puguin intervenir elements estranys que han comprat la seva entrada a la taquilla.” Si ens atenem a la resolució final, el president del Barça, Joan Gamper, justificarà la reacció del públic perquè “no es trobava preparat” en el moment de l’audició, un argument certament original. La sanció, que es dona a conèixer pocs dies després, és inapel·lable i estableix: “Van ser molt pocs els espectadors que el van escoltar amb el respecte degut” i afegeix que es tracta d’un “acte d’inqualificable desafecte a la pàtria, amb l’agreujant que s’ha produït al davant d’estrangers”.
El document acaba amb una consideració sobre el Barça que va molt més enllà de l’episodi del 14 de juny, talment com si es tractés d’una excusa per passar comptes: “Existeix en aquesta societat la tendència intencionada que s’ha accentuat en els darrers temps amb motiu de la victòria assolida en el darrer campionat, refusant citar el nom d’Espanya i nomenant-lo, impròpiament, campionat peninsular.”
Les sancions desfermaran una onada de solidaritat entre les institucions i la societat barcelonina. La Banca Jover obrirà una subscripció pública per pagar les despeses del Barcelona, i l’Orfeó Renaixement de Sants oferirà els seus locals al Català. Alguns ciutadans es posaran l’escut del Barça o les quatre barres al trau, una actitud que provocarà algunes sancions. Fins i tot a Madrid alguns artistes i intel·lectuals s’afegiran a una campanya de solidaritat amb l’Orfeó. Sense possibilitat de cobrar les quotes dels socis i amb el camp clausurat, la sanció representarà un cop dur, però els socis i els jugadors es mantindran fidels a l’entitat i fins i tot la majoria de clubs catalans s’avindran a ajornar el campionat de Catalunya fins a l’aixecament de la suspensió, el 17 de desembre d’aquell any.
L’EXILI DE GAMPER
La repressió de les autoritats militars va alterar de forma radical la dinàmica institucional del club. Joan Gamper va ser obligat a exiliar-se, un fet que la premsa, sotmesa a la censura, va traslladar com una “excursió”. El 17 de desembre, el governador va decidir suspendre la directiva del club i també el seu president, Joan Gamper. Al lloc de Gamper es va situar Arcadi Balaguer, industrial aristòcrata (era baró d’Ovilvar), monàrquic i amic personal del rei Alfons XIII. Gamper va poder tornar de l’exili, però amb la condició que abandonés per sempre la presidència del club. Aquell incident, doncs, va representar un punt final en la trajectòria de l’home que havia estat clau en la fundació del club vint-i-set anys enrere. I, en l’àmbit personal, també va iniciar un declivi inexorable, complicat pels problemes econòmics i una profunda depressió que el van portar a suïcidar-se cinc anys després.
De xiulada en xiulada
Si fem cas de la documentació oficial, el 1925 la Marxa reial va ser rebuda amb xiuxiueigs i sense mantenir el respecte. En períodes més recents, però, l’himne espanyol ha rebut sonores xiulades, tot i els intents de silenciar-los per televisió. De fet, a partir del 2009, amb la final de la copa a Mestalla, les xiulades s’han convertit en un fil musical constant i els dos darrers Borbons, Joan Carles I i Felip VI, se les han traspassat com si es tractés del ceptre reial. El 2009, l’adversari era l’Athletic i la seva afició es va afegir a la resposta, tal com va succeir el 2012 i el 2015, en aquests casos al Vicente Calderón i al Camp Nou. Les xiulades han intentat atenuar-se de diferents maneres, ja sigui pujant els decibels o amb els càntics de l’afició contrària, tal com va succeir el 2011 amb el Madrid i el 2016 i el 2018 amb el Sevilla, en aquest darrer cas amb els dirigents polítics a la presó.