El socialisme unificat

El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), una de les principals formacions polítiques del segle XX, es va fundar el 23 de juliol del 1936. El context era especialment convuls. Pocs dies abans, s’havia produït l’aixecament d’una part de l’exèrcit i l’esclat de la Guerra Civil, un fet que va accelerar el procés de constitució i va fer que aquest fos anòmal, sense un congrés constituent. Però el procés de confluència dels quatre partits marxistes, que havien coexistit durant el període de la República, no havia estat el resultat de la improvisació, sinó d’un llarg camí que s’havia començar a transitar després del fracàs de la revolta del 6 d’octubre del 1934. Amb la convocatòria de les eleccions legislatives del febrer del 1936, el procés de confluència va esdevenir gairebé inevitable.

A banda dels factors interns, el procés d’unificació responia a l’estratègia de la Internacional Comunista que, després de la celebració del VII Congrés del Komintern, l’agost del 1935, havia decidit prioritzar les convergències democràtiques i antifeixistes que reunissin els partits obrers amb els de l’esquerra moderada amb l’objectiu d’afavorir un front antifeixista. L’estratègia es va concretar, al nostre país, en l’aliança estratègica del Front d’Esquerres en les eleccions del 16 de febrer del 1936 i, poques setmanes després, en la unificació d’alguns dels partits marxistes.

Les primeres converses van tenir la participació del Bloc Obrer i Camperol, l’Esquerra Comunista, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE, però no va arribar-se a cap acord, bàsicament, per l’hostilitat de l’organització comunista oficial contra els dos partits dissidents. A finals del 1935, ja s’havien definit els dos blocs en què restarien agrupats els partits de l’esquerra marxista. D’una banda, el Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurín i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin van formar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i, de l’altra, les quatre organitzacions restants van confluir en el PSUC, una denominació proposada per Rafael Vidiella.

Quan es va produir l’alçament militar, el procés d’unificació es trobava ja en la recta final. El dia 21, es va prendre la decisió i l’endemà, la van ratificar els comitès executius dels quatre partits. Un bar de la plaça de Sant Josep Oriol va ser l’escenari escollit per un grup de militants comunistes republicans per crear el PSUC. Poques hores després, en una al·locució a través de la ràdio, el primer secretari general, Joan Comorera, va anunciar la constitució del nou partit. El procés va ser tan atípic que ni tan sols es va passar pel sedàs d’un congrés constituent. De fet, el primer gran acte del nou partit no es va celebrar fins al 16 d’agost, amb un míting al Teatre Olympia en què van participar els principals dirigents de la formació.

La guerra i, per damunt de tot, el paper que jugarà la URSS com el principal aliat de la República en la lluita contra els sollevats convertiran el PSUC en una peça fonamental en el sistema de partits, talment com succeirà amb el Partit Comunista en l’àmbit espanyol. Aquest paper de principal representant de l’aliat de la República, juntament amb la seva estratègia política de prioritzar l’esforç de guerra a la revolució a la rereguarda, el van portar a un creixement espectacular. Dels 6.000 o 7.000 militants que tenia el juliol del 1936 va passar a tenir-ne prop de 60.000 un any després. El creixement del partit va anar en paral·lel al del sindicat, cosa que va permetre que la UGT aconseguís disputar el lideratge de la CNT entre els obrers.

Però l’estratègia del PSUC i el seu desig de convertir-se en la força hegemònica entre les classes populars xocava de ple amb la dels anarcosindicalistes de la CNT i els trotskistes del POUM, el seu principal adversari polític. La tensió va esclatar el maig del 1937, quan es van produir enfrontaments armats als carrers de Barcelona. La derrota de la CNT i el POUM va donar inici a la pèrdua d’influència del primer i a la persecució sistemàtica del segon, en un procés dirigit directament des de Moscou. A partir d’aleshores, el pes del PSUC no va parar de créixer.