El socialisme unificat

El Par­tit Soci­a­lista Uni­fi­cat de Cata­lu­nya (PSUC), una de les prin­ci­pals for­ma­ci­ons polítiques del segle XX, es va fun­dar el 23 de juliol del 1936. El con­text era espe­ci­al­ment con­vuls. Pocs dies abans, s’havia produït l’aixe­ca­ment d’una part de l’exèrcit i l’esclat de la Guerra Civil, un fet que va acce­le­rar el procés de cons­ti­tució i va fer que aquest fos anòmal, sense un congrés cons­ti­tu­ent. Però el procés de con­fluència dels qua­tre par­tits mar­xis­tes, que havien coe­xis­tit durant el període de la República, no havia estat el resul­tat de la impro­vi­sació, sinó d’un llarg camí que s’havia començar a tran­si­tar després del fracàs de la revolta del 6 d’octu­bre del 1934. Amb la con­vo­catòria de les elec­ci­ons legis­la­ti­ves del febrer del 1936, el procés de con­fluència va esde­ve­nir gai­rebé ine­vi­ta­ble.

A banda dels fac­tors interns, el procés d’uni­fi­cació res­po­nia a l’estratègia de la Inter­na­ci­o­nal Comu­nista que, després de la cele­bració del VII Congrés del Komin­tern, l’agost del 1935, havia deci­dit pri­o­rit­zar les con­vergències democràtiques i anti­fei­xis­tes que reu­nis­sin els par­tits obrers amb els de l’esquerra mode­rada amb l’objec­tiu d’afa­vo­rir un front anti­fei­xista. L’estratègia es va con­cre­tar, al nos­tre país, en l’aliança estratègica del Front d’Esquer­res en les elec­ci­ons del 16 de febrer del 1936 i, poques set­ma­nes després, en la uni­fi­cació d’alguns dels par­tits mar­xis­tes.

Les pri­me­res con­ver­ses van tenir la par­ti­ci­pació del Bloc Obrer i Cam­pe­rol, l’Esquerra Comu­nista, la Unió Soci­a­lista de Cata­lu­nya, el Par­tit Català Pro­le­tari i la Fede­ració Cata­lana del PSOE, però no va arri­bar-se a cap acord, bàsica­ment, per l’hos­ti­li­tat de l’orga­nit­zació comu­nista ofi­cial con­tra els dos par­tits dis­si­dents. A finals del 1935, ja s’havien defi­nit els dos blocs en què res­ta­rien agru­pats els par­tits de l’esquerra mar­xista. D’una banda, el Bloc Obrer i Cam­pe­rol de Joa­quim Maurín i l’Esquerra Comu­nista d’Andreu Nin van for­mar el Par­tit Obrer d’Uni­fi­cació Mar­xista (POUM), i, de l’altra, les qua­tre orga­nit­za­ci­ons res­tants van con­fluir en el PSUC, una deno­mi­nació pro­po­sada per Rafael Vidi­e­lla.

Quan es va pro­duir l’alçament mili­tar, el procés d’uni­fi­cació es tro­bava ja en la recta final. El dia 21, es va pren­dre la decisió i l’endemà, la van rati­fi­car els comitès exe­cu­tius dels qua­tre par­tits. Un bar de la plaça de Sant Josep Oriol va ser l’esce­nari esco­llit per un grup de mili­tants comu­nis­tes repu­bli­cans per crear el PSUC. Poques hores després, en una al·locució a través de la ràdio, el pri­mer secre­tari gene­ral, Joan Como­rera, va anun­ciar la cons­ti­tució del nou par­tit. El procés va ser tan atípic que ni tan sols es va pas­sar pel sedàs d’un congrés cons­ti­tu­ent. De fet, el pri­mer gran acte del nou par­tit no es va cele­brar fins al 16 d’agost, amb un míting al Tea­tre Olym­pia en què van par­ti­ci­par els prin­ci­pals diri­gents de la for­mació.

La guerra i, per damunt de tot, el paper que jugarà la URSS com el prin­ci­pal aliat de la República en la lluita con­tra els solle­vats con­ver­ti­ran el PSUC en una peça fona­men­tal en el sis­tema de par­tits, tal­ment com suc­ceirà amb el Par­tit Comu­nista en l’àmbit espa­nyol. Aquest paper de prin­ci­pal repre­sen­tant de l’aliat de la República, jun­ta­ment amb la seva estratègia política de pri­o­rit­zar l’esforç de guerra a la revo­lució a la rere­guarda, el van por­tar a un crei­xe­ment espec­ta­cu­lar. Dels 6.000 o 7.000 mili­tants que tenia el juliol del 1936 va pas­sar a tenir-ne prop de 60.000 un any després. El crei­xe­ment del par­tit va anar en paral·lel al del sin­di­cat, cosa que va per­me­tre que la UGT acon­seguís dis­pu­tar el lide­ratge de la CNT entre els obrers.

Però l’estratègia del PSUC i el seu desig de con­ver­tir-se en la força hegemònica entre les clas­ses popu­lars xocava de ple amb la dels anar­co­sin­di­ca­lis­tes de la CNT i els trotskis­tes del POUM, el seu prin­ci­pal adver­sari polític. La tensió va escla­tar el maig del 1937, quan es van pro­duir enfron­ta­ments armats als car­rers de Bar­ce­lona. La der­rota de la CNT i el POUM va donar inici a la pèrdua d’influència del pri­mer i a la per­se­cució sis­temàtica del segon, en un procés diri­git direc­ta­ment des de Mos­cou. A par­tir d’ales­ho­res, el pes del PSUC no va parar de créixer.