L’estrena de l’òmnibus

Els autobusos que diàriament recorren els carrers de Barcelona s’han convertit en una estampa quotidiana i es fa difícil imaginar-se el paisatge urbà sense la seva presència. Però la introducció d’aquest servei, fa 114 anys, no va resultar gens plàcida i va topar amb tota mena d’entrebancs, des de l’oposició dels propietaris dels tramvies, els seus principals competidors, fins a la d’alguns veïns, que es queixaven del soroll i els accidents provocats pels vehicles. De fet, dos dies després de l’estrena oficial es va produir una topada entre un tramvia i un òmnibus; un accident que, si fem cas d’alguns testimonis recollits per la premsa, posava de manifest “un estat de rivalitat entre els conductors d’ambdues companyies”. Només cal fullejar la premsa de l’època per adonar-se de la polèmica que va generar el nou servei, amb regidors i diaris prenent posició a favor o en contra del nou transport, en alguns casos amb extrema vehemència. Finalment, però, l’Ajuntament va decidir autoritzar el servei, si bé va fer-ho a precari i no va ser fins a finals d’any quan es va disposar d’unes Bases per a la concessió de permisos d’explotació de línies d’autobusos.

El dia abans de l’estrena es va celebrar la inauguració oficial. A les 10 h, quatre vehicles de la companyia, pintats amb un groc cridaner, es van concentrar a la plaça Catalunya. La carrosseria havia estat fabricada als tallers de La Catalana, mentre que el motor era de procedència francesa. A l’acte, van convidar-hi l’alcalde i el governador civil, però cap dels dos va assistir-hi. Malgrat tot, la companyia es va esforçar per atreure l’atenció de la gent. Aquell mateix dia, va repartir 1.500 bons de carn, pa i arròs entre els pobres i durant alguns dies més va oferir un preu especial de 5 cèntims per als obrers. Aquell dia, però, els únics passatgers van ser les autoritats convidades expressament. A les 10 h, quan els quatre vehicles van arrencar els motors, el públic es va posar a aplaudir. La comitiva es va desplaçar fins a la Rabasseda i, segons la crònica que va aparèixer a El Diluvio, el trajecte es va fer “amb tota felicitat, essent d’admirar la destresa amb la qual van maniobrar els xòfers esquivant obstacles, passant fàcilment entre els tramvies i carros i salvant els revolts amb gran precisió”. Un dels vehicles, però, va tenir una avaria, una circumstància que va generar tota mena de comentaris. Hom també destacava que algun dels vehicles només havia trigat 35 minuts per fer el trajecte de retorn, una dada poc rellevant si tenim en compte que l’Ajuntament havia imposat una velocitat màxima de 8 quilòmetres per hora. Malgrat tot, alguns dels cronistes que es van fer ressò de l’acte no es podien estar de destacar que “les proves de velocitat van demostrar que no hi ha locomotora que pugui competir amb la dels òmnibus automòbils”. En el dinar de celebració, que es va celebrar al restaurant Maison Dorée, el president del consell d’administració de La Catalana va dedicar una part del discurs a aquells que s’havien oposat a la concessió i va recordar que, quan es va establir el servei elèctric de tramvies, l’empresa també havia rebut “un cop terrible”; però va assegurar que “va abaixar el cap entenent que es tractava dels efectes del progrés”.

El primer dia de servei, la premsa destacava l’acollida del públic. Des de La Veu de Catalunya, per exemple, es remarcava que “de molts anys en aquesta banda no s’havia inaugurat cap servei públic que despertés l’entusiasme de l’òmnibus d’automòbils”. A la parada de la plaça de Catalunya, “el públic s’hi apilotava formant llargues taparades tot al llarg de les voreres, sent els carruatges agafats per assalt”. Bona part dels primers passatgers agafaven el trajecte de tornada sense ni tan sols posar els peus a terra, amb l’únic objectiu d’estrenar el servei.