L’estrena de l’òmnibus

Els auto­bu­sos que diària­ment recor­ren els car­rers de Bar­ce­lona s’han con­ver­tit en una estampa quo­ti­di­ana i es fa difícil ima­gi­nar-se el pai­satge urbà sense la seva presència. Però la intro­ducció d’aquest ser­vei, fa 114 anys, no va resul­tar gens plàcida i va topar amb tota mena d’entre­bancs, des de l’opo­sició dels pro­pi­e­ta­ris dels tram­vies, els seus prin­ci­pals com­pe­ti­dors, fins a la d’alguns veïns, que es quei­xa­ven del soroll i els acci­dents pro­vo­cats pels vehi­cles. De fet, dos dies després de l’estrena ofi­cial es va pro­duir una topada entre un tram­via i un òmni­bus; un acci­dent que, si fem cas d’alguns tes­ti­mo­nis reco­llits per la premsa, posava de mani­fest “un estat de riva­li­tat entre els con­duc­tors d’amb­dues com­pa­nyies”. Només cal fulle­jar la premsa de l’època per ado­nar-se de la polèmica que va gene­rar el nou ser­vei, amb regi­dors i dia­ris pre­nent posició a favor o en con­tra del nou trans­port, en alguns casos amb extrema vehemència. Final­ment, però, l’Ajun­ta­ment va deci­dir auto­rit­zar el ser­vei, si bé va fer-ho a pre­cari i no va ser fins a finals d’any quan es va dis­po­sar d’unes Bases per a la con­cessió de per­mi­sos d’explo­tació de línies d’auto­bu­sos.

El dia abans de l’estrena es va cele­brar la inau­gu­ració ofi­cial. A les 10 h, qua­tre vehi­cles de la com­pa­nyia, pin­tats amb un groc cri­da­ner, es van con­cen­trar a la plaça Cata­lu­nya. La car­ros­se­ria havia estat fabri­cada als tallers de La Cata­lana, men­tre que el motor era de pro­cedència fran­cesa. A l’acte, van con­vi­dar-hi l’alcalde i el gover­na­dor civil, però cap dels dos va assis­tir-hi. Mal­grat tot, la com­pa­nyia es va esforçar per atreure l’atenció de la gent. Aquell mateix dia, va repar­tir 1.500 bons de carn, pa i arròs entre els pobres i durant alguns dies més va ofe­rir un preu espe­cial de 5 cèntims per als obrers. Aquell dia, però, els únics pas­sat­gers van ser les auto­ri­tats con­vi­da­des expres­sa­ment. A les 10 h, quan els qua­tre vehi­cles van arren­car els motors, el públic es va posar a aplau­dir. La comi­tiva es va des­plaçar fins a la Rabas­seda i, segons la crònica que va aparèixer a El Dilu­vio, el tra­jecte es va fer “amb tota feli­ci­tat, essent d’admi­rar la des­tresa amb la qual van mani­o­brar els xòfers esqui­vant obs­ta­cles, pas­sant fàcil­ment entre els tram­vies i car­ros i sal­vant els revolts amb gran pre­cisió”. Un dels vehi­cles, però, va tenir una ava­ria, una cir­cumstància que va gene­rar tota mena de comen­ta­ris. Hom també des­ta­cava que algun dels vehi­cles només havia tri­gat 35 minuts per fer el tra­jecte de retorn, una dada poc relle­vant si tenim en compte que l’Ajun­ta­ment havia impo­sat una velo­ci­tat màxima de 8 quilòmetres per hora. Mal­grat tot, alguns dels cro­nis­tes que es van fer ressò de l’acte no es podien estar de des­ta­car que “les pro­ves de velo­ci­tat van demos­trar que no hi ha loco­mo­tora que pugui com­pe­tir amb la dels òmni­bus automòbils”. En el dinar de cele­bració, que es va cele­brar al res­tau­rant Mai­son Dorée, el pre­si­dent del con­sell d’admi­nis­tració de La Cata­lana va dedi­car una part del dis­curs a aquells que s’havien opo­sat a la con­cessió i va recor­dar que, quan es va esta­blir el ser­vei elèctric de tram­vies, l’empresa també havia rebut “un cop ter­ri­ble”; però va asse­gu­rar que “va abai­xar el cap ente­nent que es trac­tava dels efec­tes del progrés”.

El pri­mer dia de ser­vei, la premsa des­ta­cava l’aco­llida del públic. Des de La Veu de Cata­lu­nya, per exem­ple, es remar­cava que “de molts anys en aquesta banda no s’havia inau­gu­rat cap ser­vei públic que des­pertés l’entu­si­asme de l’òmni­bus d’automòbils”. A la parada de la plaça de Cata­lu­nya, “el públic s’hi api­lo­tava for­mant llar­gues tapa­ra­des tot al llarg de les vore­res, sent els car­ru­at­ges aga­fats per assalt”. Bona part dels pri­mers pas­sat­gers aga­fa­ven el tra­jecte de tor­nada sense ni tan sols posar els peus a terra, amb l’únic objec­tiu d’estre­nar el ser­vei.