Hemeroteca

Hemeroteca

L’estrena de l’òmnibus

El 12 d’agost del 1906, Barcelona es va convertir en una de les primeres ciutats europees a disposar d’una línia regular d’autobusos urbans, una experiència que va topar amb tota mena d’obstacles i va durar poc més de dos anys

EL VIATGE INAUGURAL L’11 d’agost del 1906, el dia abans de la posada en funcionament del servei, es va celebrar la inauguració oficial

Els auto­bu­sos que diària­ment recor­ren els car­rers de Bar­ce­lona s’han con­ver­tit en una estampa quo­ti­di­ana i es fa difícil ima­gi­nar-se el pai­satge urbà sense la seva presència. Però la intro­ducció d’aquest ser­vei, fa 114 anys, no va resul­tar gens plàcida i va topar amb tota mena d’entre­bancs, des de l’opo­sició dels pro­pi­e­ta­ris dels tram­vies, els seus prin­ci­pals com­pe­ti­dors, fins a la d’alguns veïns, que es quei­xa­ven del soroll i els acci­dents pro­vo­cats pels vehi­cles. De fet, dos dies després de l’estrena ofi­cial es va pro­duir una topada entre un tram­via i un òmni­bus; un acci­dent que, si fem cas d’alguns tes­ti­mo­nis reco­llits per la premsa, posava de mani­fest “un estat de riva­li­tat entre els con­duc­tors d’amb­dues com­pa­nyies”. Només cal fulle­jar la premsa de l’època per ado­nar-se de la polèmica que va gene­rar el nou ser­vei, amb regi­dors i dia­ris pre­nent posició a favor o en con­tra del nou trans­port, en alguns casos amb extrema vehemència. Final­ment, però, l’Ajun­ta­ment va deci­dir auto­rit­zar el ser­vei, si bé va fer-ho a pre­cari i no va ser fins a finals d’any quan es va dis­po­sar d’unes Bases per a la con­cessió de per­mi­sos d’explo­tació de línies d’auto­bu­sos.

El dia abans de l’estrena es va cele­brar la inau­gu­ració ofi­cial. A les 10 h, qua­tre vehi­cles de la com­pa­nyia, pin­tats amb un groc cri­da­ner, es van con­cen­trar a la plaça Cata­lu­nya. La car­ros­se­ria havia estat fabri­cada als tallers de La Cata­lana, men­tre que el motor era de pro­cedència fran­cesa. A l’acte, van con­vi­dar-hi l’alcalde i el gover­na­dor civil, però cap dels dos va assis­tir-hi. Mal­grat tot, la com­pa­nyia es va esforçar per atreure l’atenció de la gent. Aquell mateix dia, va repar­tir 1.500 bons de carn, pa i arròs entre els pobres i durant alguns dies més va ofe­rir un preu espe­cial de 5 cèntims per als obrers. Aquell dia, però, els únics pas­sat­gers van ser les auto­ri­tats con­vi­da­des expres­sa­ment. A les 10 h, quan els qua­tre vehi­cles van arren­car els motors, el públic es va posar a aplau­dir. La comi­tiva es va des­plaçar fins a la Rabas­seda i, segons la crònica que va aparèixer a El Dilu­vio, el tra­jecte es va fer “amb tota feli­ci­tat, essent d’admi­rar la des­tresa amb la qual van mani­o­brar els xòfers esqui­vant obs­ta­cles, pas­sant fàcil­ment entre els tram­vies i car­ros i sal­vant els revolts amb gran pre­cisió”. Un dels vehi­cles, però, va tenir una ava­ria, una cir­cumstància que va gene­rar tota mena de comen­ta­ris. Hom també des­ta­cava que algun dels vehi­cles només havia tri­gat 35 minuts per fer el tra­jecte de retorn, una dada poc relle­vant si tenim en compte que l’Ajun­ta­ment havia impo­sat una velo­ci­tat màxima de 8 quilòmetres per hora. Mal­grat tot, alguns dels cro­nis­tes que es van fer ressò de l’acte no es podien estar de des­ta­car que “les pro­ves de velo­ci­tat van demos­trar que no hi ha loco­mo­tora que pugui com­pe­tir amb la dels òmni­bus automòbils”. En el dinar de cele­bració, que es va cele­brar al res­tau­rant Mai­son Dorée, el pre­si­dent del con­sell d’admi­nis­tració de La Cata­lana va dedi­car una part del dis­curs a aquells que s’havien opo­sat a la con­cessió i va recor­dar que, quan es va esta­blir el ser­vei elèctric de tram­vies, l’empresa també havia rebut “un cop ter­ri­ble”; però va asse­gu­rar que “va abai­xar el cap ente­nent que es trac­tava dels efec­tes del progrés”.

El pri­mer dia de ser­vei, la premsa des­ta­cava l’aco­llida del públic. Des de La Veu de Cata­lu­nya, per exem­ple, es remar­cava que “de molts anys en aquesta banda no s’havia inau­gu­rat cap ser­vei públic que des­pertés l’entu­si­asme de l’òmni­bus d’automòbils”. A la parada de la plaça de Cata­lu­nya, “el públic s’hi api­lo­tava for­mant llar­gues tapa­ra­des tot al llarg de les vore­res, sent els car­ru­at­ges aga­fats per assalt”. Bona part dels pri­mers pas­sat­gers aga­fa­ven el tra­jecte de tor­nada sense ni tan sols posar els peus a terra, amb l’únic objec­tiu d’estre­nar el ser­vei.

Una guerra sense treva

El trajecte del nou òmnibus costava 10 cèntims, 5 menys que el tramvia. El problema és que aquest era un dels pocs aspectes en els quals tenia marge per competir. L’empresa havia anunciat que el nou transport podria circular a 20 quilòmetres per hora, 30 menys del seu potencial; però l’Ajuntament els va imposar una velocitat màxima de 8, exactament la mateixa a la qual podia arribar el tramvia. Aquesta limitació, afegida al soroll i els fums que deixaven anar els vehicles, juntament amb l’acumulació d’accidents i la guerra sense treva que van fer-li els propietaris del tramvia, amb la complicitat d’alguns regidors o diaris, ens ajuden a entendre el fracàs d’aquella primera experiència. El 23 de desembre del 1908, després de poc més de dos anys de servei, l’Ajuntament en va ordenar la suspensió, amb la qual cosa va condemnar a mort l’empresa concessionària, que va acabar fent fallida. Caldria esperar força anys després per tal que l’autobús tornés a circular pels carrers de Barcelona i es convertís, en aquest cas de manera ininterrompuda, en un sistema de mobilitat imprescindible.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor