El darrer crit de Trotski

LES TEMP­TA­TI­VES FALLI­DES

A finals dels anys trenta, els ser­veis del Comis­sa­riat del Poble per als Assump­tes Interns, el pre­ce­dent del KGB, rep l’ordre d’eli­mi­nar tots els diri­gents trotskis­tes, entre els quals hi ha el fun­da­dor de l’Exèrcit Roig. El pla, bate­jat amb el nom d’ope­ració Utka, pre­veu l’existència de diver­ses cèl·lules per tal de dis­po­sar de més opci­ons d’èxit. Una d’aques­tes està encapçalada pel pin­tor mexicà David Alfaro Siquei­ros. Una altra és coman­dada per l’agent soviètic Ióssif Romu­al­do­vitx Gri­gu­le­vitx, d’ori­gen lituà i un eficaç eli­mi­na­dor d’opo­si­tors, entre ells el diri­gent del POUM Andreu Nin. Una altra cèl·lula està for­mada per una cata­lana, Cari­tat del Río, que ha acon­se­guit reclu­tar el seu fill Ramon Mer­ca­der i que també compta amb el suport de Nahum Eitin­gon.

La pri­mera temp­ta­tiva per assas­si­nar Trotski va a càrrec de la cèl·lula encapçalada per Siquei­ros, que la nit del 23 de maig del 1940 intenta un atac al més pur estil de la màfia russa. Aquell dia, a les tres de la mati­nada, un grup de vint homes armats, tots ells dis­fres­sats de poli­cies i sol­dats, es pre­sen­ten a la residència de Trotski i, després de llançar una bomba incendiària, comen­cen a dis­pa­rar sense gai­res con­tem­pla­ci­ons con­tra totes i cadas­cuna de les habi­ta­ci­ons. La poli­cia mexi­cana comp­ta­bi­litza fins a 73 impac­tes de bala a les parets i al sos­tre del dor­mi­tori de Trotski, però tant ell com la seva dona acon­se­guei­xen sal­var la vida ama­gant-se sota el llit.

Trotski no té cap dubte sobre la iden­ti­tat de qui ha enviat els assas­sins. En una carta adreçada al fis­cal gene­ral i al minis­tre d’Afers Exte­ri­ors mexicà, explica: “Al llarg dels dar­rers anys, Sta­lin ha fet afu­se­llar cen­te­nars dels meus amics reals o supo­sats. Després ha fet assas­si­nar tota la meva família, lle­vat de mi mateix, la meva dona i un net [...]. La llista d’aquests i sem­blants delic­tes es poden esten­dre a volun­tat. Tots tenen com a objec­tiu la meva ani­hi­lació física. Però al dar­rere hi ha Sta­lin. La seva arma és la poli­cia secreta soviètica, el GPU, que té agents a tots els països [...].”

En qual­se­vol cas, el fracàs de la temp­ta­tiva del 23 de maig posa de mani­fest la inep­ti­tud dels assal­tants i que cal idear un pla molt més ela­bo­rat. La cèl·lula que tindrà èxit és la for­mada Cari­tat del Río i el seu fill, als quals s’afe­geix Nahum Eitin­gon. Mer­ca­der assu­meix una nova iden­ti­tat, en aquest cas la del cana­denc Frank Jack­son. Els agents de Sta­lin han des­ti­nat una bona quan­ti­tat d’ener­gies a arri­bar fins a Trotski, però l’objec­tiu sem­bla gai­rebé ina­bas­ta­ble. Després d’aban­do­nar la Casa Azul, s’ins­tal·la a l’avin­guda Viena de Coyoacán, la que esdevé la seva dar­rera residència. Es tracta d’una for­ta­lesa gai­rebé inex­pug­na­ble, amb uns murs grui­xuts de ciment que només tenen una entrada, alar­mes automàtiques i una guàrdia per­ma­nent que con­trola tot­hom que hi entra.

Davant d’aquest esce­nari, es fa evi­dent la neces­si­tat de tro­bar una clau per pene­trar a l’edi­fici. I aquesta clau s’ano­mena Syl­via Age­loff, amiga i col·labo­ra­dora de Trotski. El fill de Cari­tat del Río, doncs, assu­meix el repte d’apro­xi­mar-se a Age­loff i ho fa amb una extrema habi­li­tat. La pri­mera tro­bada se cele­bra al bar de l’hotel Ritz de París. El fill de Cari­tat no només fal­seja el nom, sinó també el seu per­fil. Es pre­senta com a Jac­ques Mor­nard, fill d’un diplomàtic belga i hereu d’una gran for­tuna. El català demos­tra les seves habi­li­tats de con­quis­ta­dor per gua­nyar-se el cor d’Age­loff i, a través d’ella, acos­tar-se a Trotski.

ELS PRE­PA­RA­TIUS

A prin­ci­pis del 1940, quan Syl­via Age­loff comença a tre­ba­llar com a secretària de Trotski, les por­tes per a Ramon Mer­ca­der, que ales­ho­res ha assu­mit la iden­ti­tat de Frank Jack­son, s’obren de bat a bat. A par­tir d’aquest moment, comença la dar­rera fase del pla, que con­sis­teix a gua­nyar-se la con­fiança del líder revo­lu­ci­o­nari amb l’objec­tiu de que­dar-se sol amb ell. La idea és que l’atemp­tat sigui silenciós, sense armes de foc per tal de per­me­tre la fugida de l’assassí. Mer­ca­der porta cada dia la seva pare­lla a la vila de Coyocán, on s’hos­tatja Trotski i, a poc a poc, acon­se­gueix fer-se fami­liar entre l’entorn i els guàrdies que vigi­len la residència del líder rus.

El 20 de març acon­se­gueix entrar-hi per pri­mera vegada, i qua­tre dies després de l’atemp­tat fallit de Siquei­ros, coin­ci­deix per pri­mer cop amb Trotski. Es tracta de la pri­mera tro­bada entre el botxí i la seva víctima. Mal­grat tot, Ramon Mer­ca­der manté la sang freda i espera amb calma algu­nes set­ma­nes més. No és fins al 12 de juny quan torna a aparèixer de nou a Coyacán, i només per comu­ni­car que se’n va a Nova York. Allà rep les dar­re­res ins­truc­ci­ons i, jun­ta­ment amb Nahum Eitin­gon, duen a terme algu­nes pro­ves gene­rals.

Durant els tres mesos següents, Ramon Mer­ca­der visita el domi­cili de Trotski de forma periòdica. El lli­bre de guàrdia recull cadas­cuna d’aques­tes tro­ba­des. Es tracta de visi­tes cur­tes, però en què acos­tuma a pre­sen­tar-se amb petits regals amb els quals intenta gua­nyar-se la con­fiança de l’esposa de Trotski, Nata­lia Sedova i, al mateix temps, mos­tra una certa des­pre­o­cu­pació cap a la seva víctima, a qui només veu unes dues o tres vega­des. L’esposa de Trotski des­con­fia d’aquell home mis­teriós. El seu estrany com­por­ta­ment, els detalls sobre la seva iden­ti­tat i la seva sob­tada recon­versió ideològica al trotskisme, el con­ver­tei­xen en un sub­jecte sos­pitós. Mal­grat tot, el líder revo­lu­ci­o­nari no escolta els precs de la seva esposa i, com si es tractés d’una novel·la de García Márquez, es mos­tra resig­nat a accep­tar el seu propi destí.

Final­ment, el 20 d’agost del 1940, Mer­ca­der es des­plaça fins al domi­cili del fun­da­dor de l’Exèrcit Roig amb la idea d’assas­si­nar-lo. Aquell dia, Trotski s’ha aixe­cat amb opti­misme, incons­ci­ent que està vivint les seves dar­re­res hores. Amb el cor­reu del matí, ha rebut la notícia que el seu arxiu ha arri­bat sen­cer a la Uni­ver­si­tat de Har­vard, sense que cap ser­vei secret l’hagi inter­cep­tat. I només aixe­car-se, ha con­fes­sat a la seva esposa: “Aquesta nit tam­poc no ens han matat. I feia temps que no em sen­tia tan bé com avui.”

Cap a la tarda, amb l’excusa de dema­nar-li que revisi un arti­cle en què es defensa el trotskisme, Mer­ca­der es troba cara a cara amb Trotski. El docu­ment, que ha redac­tat Eitin­gon, està ple d’ine­xac­ti­tuds i ingenuïtats, introduïdes expres­sa­ment per pro­pi­ciar una segona tro­bada. No és necessària. Poc després de les cinc de la tarda, quan el líder rus s’apropa a la fines­tra per tal d’acon­se­guir llum natu­ral, el català se li acosta pel dar­rere i, tan­cant els ulls, el col­peja bru­tal­ment amb un piu­let. L’eina pene­tra al crani, però en el dar­rer ins­tant la víctima es mou i això evita una mort ins­tantània. Mal­grat la ferida mor­tal i els xis­clets de dolor que res­so­nen per tota la casa, el líder revo­lu­ci­o­nari encara té esma per for­ce­jar amb el seu assassí i mos­se­gar-li una mà.

L’ASSAS­SI­NAT

En pocs segons, els guar­da­es­pat­lles de Trotski col­pe­gen i dete­nen l’assassí, que ha que­dat para­lit­zat, ator­dit pels dolls de sang i els xis­clets de la seva víctima. De fet, Mer­ca­der es queda tan hieràtic que ni tan sols se sent capaç de rema­tar Trotski amb el punyal i la petita pis­tola que duu ama­gats a la gavar­dina. Els xis­clets que ha llançat la seva víctima, segons con­fessa anys després, el per­se­guei­xen la resta de la seva vida, com un mal­son per­ma­nent­ment gra­vat al cer­vell. En cap moment, però, mos­tra cap símptoma de pene­di­ment. Men­tre Mer­ca­der és reduït, a l’exte­rior de la casa, la seva mare i Eitin­gon espe­ren el retorn de l’assassí, però quan comen­cen a arri­bar les ambulàncies i els cot­xes de poli­cia, s’ado­nen que Mer­ca­der ha estat detin­gut i fugen.

Trotski mor l’endemà, al lloc de socors de Cruz Verde. Men­tres­tant, en una habi­tació pro­pera, for­ta­ment cus­to­diat per la poli­cia i amb el cap embe­nat pels cops rebuts durant la detenció, Ramon Mer­ca­der es refà de les feri­des. Quan coneix els fets, la seva pare­lla, Syl­via Age­loff, intenta suïcidar-se. Durant els inter­ro­ga­to­ris, Mer­ca­der repe­teix cons­tant­ment que ha matat Trotski per motius per­so­nals, tal com han ideat amb la seva mare i Eitin­gon. No duu docu­ments per­so­nals ni res que pugui donar pis­tes sobre la seva iden­ti­tat. A la but­xaca de la gavar­dina, però, hi duu una extensa carta, escrita en francès, en què es declara un segui­dor de Trotski a qui havien pro­po­sat viat­jar a l’URSS per tal d’assas­si­nar Sta­lin i que, per aquest motiu, ha deci­dir “treure’s del damunt un cap del movi­ment obrer que no fa més que per­ju­di­car-lo”. És evi­dent que es tracta d’un argu­men­tari per seguir ali­men­tant la imatge d’un Trotski dis­po­sat a liqui­dar la Unió Soviètica.

La mort de Trotski pro­voca una reacció imme­di­ata. En un món acla­pa­rat per les pri­me­res infor­ma­ci­ons sobre la Segona Guerra Mun­dial, la notícia es fa un lloc a les por­ta­des dels prin­ci­pals dia­ris, mal­grat els enig­mes sobre la iden­ti­tat i els mòbils de l’assassí. El cadàver és amor­ta­llat a la sala major de l’Alcázar, al cen­tre de la capi­tal mexi­cana, i milers de per­so­nes hi des­fi­len en silenci. A l’enter­ra­ment, el seguici fúnebre és acom­pa­nyat per milers de per­so­nes i, ben aviat, pels car­rers es canta una cançó dedi­cada a la il·lus­tre víctima: “Trotski és mort, assas­si­nat / entre el dia i la nit. / Els qui l’han esti­mat es pla­nyen. / Qui l’ha matat, riu [...] Com a amic en qui un con­fi­ava / l’assassí s’introduí a la casa / que Trotski es cons­truí aquí / i va treure la seva des­tral. / Assas­sinà el seu amfi­trió i amic / que no li havia fet cap mal!/ Ara tot Mèxic el plora / i tot Coyocán està de dol.”