El darrer crit de Trotski

LES TEMPTATIVES FALLIDES

A finals dels anys trenta, els serveis del Comissariat del Poble per als Assumptes Interns, el precedent del KGB, rep l’ordre d’eliminar tots els dirigents trotskistes, entre els quals hi ha el fundador de l’Exèrcit Roig. El pla, batejat amb el nom d’operació Utka, preveu l’existència de diverses cèl·lules per tal de disposar de més opcions d’èxit. Una d’aquestes està encapçalada pel pintor mexicà David Alfaro Siqueiros. Una altra és comandada per l’agent soviètic Ióssif Romualdovitx Grigulevitx, d’origen lituà i un eficaç eliminador d’opositors, entre ells el dirigent del POUM Andreu Nin. Una altra cèl·lula està formada per una catalana, Caritat del Río, que ha aconseguit reclutar el seu fill Ramon Mercader i que també compta amb el suport de Nahum Eitingon.

La primera temptativa per assassinar Trotski va a càrrec de la cèl·lula encapçalada per Siqueiros, que la nit del 23 de maig del 1940 intenta un atac al més pur estil de la màfia russa. Aquell dia, a les tres de la matinada, un grup de vint homes armats, tots ells disfressats de policies i soldats, es presenten a la residència de Trotski i, després de llançar una bomba incendiària, comencen a disparar sense gaires contemplacions contra totes i cadascuna de les habitacions. La policia mexicana comptabilitza fins a 73 impactes de bala a les parets i al sostre del dormitori de Trotski, però tant ell com la seva dona aconsegueixen salvar la vida amagant-se sota el llit.

Trotski no té cap dubte sobre la identitat de qui ha enviat els assassins. En una carta adreçada al fiscal general i al ministre d’Afers Exteriors mexicà, explica: “Al llarg dels darrers anys, Stalin ha fet afusellar centenars dels meus amics reals o suposats. Després ha fet assassinar tota la meva família, llevat de mi mateix, la meva dona i un net [...]. La llista d’aquests i semblants delictes es poden estendre a voluntat. Tots tenen com a objectiu la meva anihilació física. Però al darrere hi ha Stalin. La seva arma és la policia secreta soviètica, el GPU, que té agents a tots els països [...].”

En qualsevol cas, el fracàs de la temptativa del 23 de maig posa de manifest la ineptitud dels assaltants i que cal idear un pla molt més elaborat. La cèl·lula que tindrà èxit és la formada Caritat del Río i el seu fill, als quals s’afegeix Nahum Eitingon. Mercader assumeix una nova identitat, en aquest cas la del canadenc Frank Jackson. Els agents de Stalin han destinat una bona quantitat d’energies a arribar fins a Trotski, però l’objectiu sembla gairebé inabastable. Després d’abandonar la Casa Azul, s’instal·la a l’avinguda Viena de Coyoacán, la que esdevé la seva darrera residència. Es tracta d’una fortalesa gairebé inexpugnable, amb uns murs gruixuts de ciment que només tenen una entrada, alarmes automàtiques i una guàrdia permanent que controla tothom que hi entra.

Davant d’aquest escenari, es fa evident la necessitat de trobar una clau per penetrar a l’edifici. I aquesta clau s’anomena Sylvia Ageloff, amiga i col·laboradora de Trotski. El fill de Caritat del Río, doncs, assumeix el repte d’aproximar-se a Ageloff i ho fa amb una extrema habilitat. La primera trobada se celebra al bar de l’hotel Ritz de París. El fill de Caritat no només falseja el nom, sinó també el seu perfil. Es presenta com a Jacques Mornard, fill d’un diplomàtic belga i hereu d’una gran fortuna. El català demostra les seves habilitats de conquistador per guanyar-se el cor d’Ageloff i, a través d’ella, acostar-se a Trotski.

ELS PREPARATIUS

A principis del 1940, quan Sylvia Ageloff comença a treballar com a secretària de Trotski, les portes per a Ramon Mercader, que aleshores ha assumit la identitat de Frank Jackson, s’obren de bat a bat. A partir d’aquest moment, comença la darrera fase del pla, que consisteix a guanyar-se la confiança del líder revolucionari amb l’objectiu de quedar-se sol amb ell. La idea és que l’atemptat sigui silenciós, sense armes de foc per tal de permetre la fugida de l’assassí. Mercader porta cada dia la seva parella a la vila de Coyocán, on s’hostatja Trotski i, a poc a poc, aconsegueix fer-se familiar entre l’entorn i els guàrdies que vigilen la residència del líder rus.

El 20 de març aconsegueix entrar-hi per primera vegada, i quatre dies després de l’atemptat fallit de Siqueiros, coincideix per primer cop amb Trotski. Es tracta de la primera trobada entre el botxí i la seva víctima. Malgrat tot, Ramon Mercader manté la sang freda i espera amb calma algunes setmanes més. No és fins al 12 de juny quan torna a aparèixer de nou a Coyacán, i només per comunicar que se’n va a Nova York. Allà rep les darreres instruccions i, juntament amb Nahum Eitingon, duen a terme algunes proves generals.

Durant els tres mesos següents, Ramon Mercader visita el domicili de Trotski de forma periòdica. El llibre de guàrdia recull cadascuna d’aquestes trobades. Es tracta de visites curtes, però en què acostuma a presentar-se amb petits regals amb els quals intenta guanyar-se la confiança de l’esposa de Trotski, Natalia Sedova i, al mateix temps, mostra una certa despreocupació cap a la seva víctima, a qui només veu unes dues o tres vegades. L’esposa de Trotski desconfia d’aquell home misteriós. El seu estrany comportament, els detalls sobre la seva identitat i la seva sobtada reconversió ideològica al trotskisme, el converteixen en un subjecte sospitós. Malgrat tot, el líder revolucionari no escolta els precs de la seva esposa i, com si es tractés d’una novel·la de García Márquez, es mostra resignat a acceptar el seu propi destí.

Finalment, el 20 d’agost del 1940, Mercader es desplaça fins al domicili del fundador de l’Exèrcit Roig amb la idea d’assassinar-lo. Aquell dia, Trotski s’ha aixecat amb optimisme, inconscient que està vivint les seves darreres hores. Amb el correu del matí, ha rebut la notícia que el seu arxiu ha arribat sencer a la Universitat de Harvard, sense que cap servei secret l’hagi interceptat. I només aixecar-se, ha confessat a la seva esposa: “Aquesta nit tampoc no ens han matat. I feia temps que no em sentia tan bé com avui.”

Cap a la tarda, amb l’excusa de demanar-li que revisi un article en què es defensa el trotskisme, Mercader es troba cara a cara amb Trotski. El document, que ha redactat Eitingon, està ple d’inexactituds i ingenuïtats, introduïdes expressament per propiciar una segona trobada. No és necessària. Poc després de les cinc de la tarda, quan el líder rus s’apropa a la finestra per tal d’aconseguir llum natural, el català se li acosta pel darrere i, tancant els ulls, el colpeja brutalment amb un piulet. L’eina penetra al crani, però en el darrer instant la víctima es mou i això evita una mort instantània. Malgrat la ferida mortal i els xisclets de dolor que ressonen per tota la casa, el líder revolucionari encara té esma per forcejar amb el seu assassí i mossegar-li una mà.

L’ASSASSINAT

En pocs segons, els guardaespatlles de Trotski colpegen i detenen l’assassí, que ha quedat paralitzat, atordit pels dolls de sang i els xisclets de la seva víctima. De fet, Mercader es queda tan hieràtic que ni tan sols se sent capaç de rematar Trotski amb el punyal i la petita pistola que duu amagats a la gavardina. Els xisclets que ha llançat la seva víctima, segons confessa anys després, el persegueixen la resta de la seva vida, com un malson permanentment gravat al cervell. En cap moment, però, mostra cap símptoma de penediment. Mentre Mercader és reduït, a l’exterior de la casa, la seva mare i Eitingon esperen el retorn de l’assassí, però quan comencen a arribar les ambulàncies i els cotxes de policia, s’adonen que Mercader ha estat detingut i fugen.

Trotski mor l’endemà, al lloc de socors de Cruz Verde. Mentrestant, en una habitació propera, fortament custodiat per la policia i amb el cap embenat pels cops rebuts durant la detenció, Ramon Mercader es refà de les ferides. Quan coneix els fets, la seva parella, Sylvia Ageloff, intenta suïcidar-se. Durant els interrogatoris, Mercader repeteix constantment que ha matat Trotski per motius personals, tal com han ideat amb la seva mare i Eitingon. No duu documents personals ni res que pugui donar pistes sobre la seva identitat. A la butxaca de la gavardina, però, hi duu una extensa carta, escrita en francès, en què es declara un seguidor de Trotski a qui havien proposat viatjar a l’URSS per tal d’assassinar Stalin i que, per aquest motiu, ha decidir “treure’s del damunt un cap del moviment obrer que no fa més que perjudicar-lo”. És evident que es tracta d’un argumentari per seguir alimentant la imatge d’un Trotski disposat a liquidar la Unió Soviètica.

La mort de Trotski provoca una reacció immediata. En un món aclaparat per les primeres informacions sobre la Segona Guerra Mundial, la notícia es fa un lloc a les portades dels principals diaris, malgrat els enigmes sobre la identitat i els mòbils de l’assassí. El cadàver és amortallat a la sala major de l’Alcázar, al centre de la capital mexicana, i milers de persones hi desfilen en silenci. A l’enterrament, el seguici fúnebre és acompanyat per milers de persones i, ben aviat, pels carrers es canta una cançó dedicada a la il·lustre víctima: “Trotski és mort, assassinat / entre el dia i la nit. / Els qui l’han estimat es planyen. / Qui l’ha matat, riu [...] Com a amic en qui un confiava / l’assassí s’introduí a la casa / que Trotski es construí aquí / i va treure la seva destral. / Assassinà el seu amfitrió i amic / que no li havia fet cap mal!/ Ara tot Mèxic el plora / i tot Coyocán està de dol.”