Hemeroteca
El darrer somni de Monturiol
El 6 de setembre del 1885, fa 135 anys, va morir Narcís Monturiol, polític i periodista republicà i un dels pioners de la navegació submarina
COMITIVA PROHIBIDA
El governador civil“Ha mort en aquesta ciutat Narcís Monturiol, inventor de l’Ictineu del seu nom i amb què tants experiments es van fer al nostre port.” D’aquesta manera tan telegràfica, sense cap ressenya biogràfica, el diari barceloní La Dinastia del 9 de setembre anunciava la mort de l’inventor del submarí, que s’havia produït quatre dies abans a la residència de la seva filla, a Sant Martí de Provençals. La mort es va rebre amb una certa fredor, com a mínim per part d’alguns mitjans, i per acabar-ho d’adobar, es va prohibir qualsevol manifestació popular de suport. Un grup de simpatitzants del Centre Republicà Històric volien organitzar una comitiva que acompanyés el fèretre fins al cementiri, tal com s’acostumava a fer amb les persones amb una certa significació política i social, però, segons informava la premsa, el governador civil, Antonio González Solesio, no ho va permetre al·legant “l’ordre superior rebuda de prohibir qualsevol tipus de manifestacions”.
Malgrat tot, el diumenge següent els republicans hi van dipositar una corona de flors que havia estat costejada a partir d’una subscripció popular. L’obcecació del governador, que es va mantenir en el càrrec dinou dies, no només va impedir “el pas de la comitiva pels carrers fúnebres de la ciutat, sinó que va fer que l’humil vigilant del cementiri impedís que es pronunciessin discursos de qualsevol tipus”.
“Pobre i aïllat”
Altres publicacions que es van fer ressò d’aquella pèrdua, destacaven que Monturiol havia mort “pobre i aïllat”, tot i que es tractava d’una veritat a mitges. Tota la seva vida s’havia caracteritzat per la precarietat, implicat en alguns projectes periodístics amb més vocació de difondre els seus ideals polítics que no pas de guanyar diners. L’exili que va haver de patir a partir del 1848 i el refugi posterior a Cadaqués, on es va guanyar la vida fent de pintor, no van fer res més que incrementar aquesta feblesa econòmica. Resulta prou significatiu que el 1873, quan va aconseguir l’acta de diputat, els seus amics i simpatitzants haguessin de promoure una col·lecta per pagar el viatge i l’estada a Madrid. Els darrers anys de vida els havia passat intentant trobar un editor que publiqués la seva darrera memòria, Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua, un treball que no es va editar fins sis anys després de la seva mort.
Malgrat la repressió governamental, de la qual no es va lliurar ni després de mort, Narcís Monturiol no va viure en l’oblit. A banda del reconeixement dels seus correligionaris, van ser moltes les publicacions especialitzades que li van dedicar especials en què es repassava amb detall el seu vessant com a científic, amb gravats en què es reproduïen els seus dissenys o les proves que havia dut a terme als ports de Barcelona i a Alacant des del 1858.
El reconeixement del seu paper com pioner de la navegació submarina també va venir d’aquelles persones que van desenvolupar les seves idees científiques. El 1889, quatre anys després de la seva mort, Isaac Peral va escriure una carta al president de la Societat de Regates de Barcelona en què remarcava: “No puc menys que recordar i fer-ho amb gust, que l’home que va fer un dels passos més gegants en la resolució del problema de la navegació submarina era català. Pel que va ser l’Ictineu de l’il·lustre Monturiol, és fàcil deduir el que ha estat. Si aquell geni, tan ple d’abnegació com de talent, hagués disposat en l’època present del progrés en les ciències i les indústries, la felicitació que em fan i que tant m’honra, l’hauria rebut ell amb majors mèrits, sense cap mena de dubte.” Es fa difícil trobar unes paraules de reconeixement més emotives que aquestes.
La causa de la democràcia
Algunes publicacions, com ara La Publicidad, destacaven els “serveis que va prestar a la causa de la democràcia”. Monturiol va evolucionar del socialisme utòpic al republicanisme, un compromís que va canalitzar a través de la premsa i que li va comportar l’exili el 1848. Arran de la revolució del 1868, va veure acomplerts els seus somnis polítics i fins i tot el van escollir diputat a les Corts pel Partit Federal. Amb la caiguda de la República, va perdre el càrrec que tenia com a director de la Fábrica Nacional del Sello i va tornar a Barcelona.