Hemeroteca

Hemeroteca

El darrer somni de Monturiol

El 6 de setembre del 1885, fa 135 anys, va morir Narcís Monturiol, polític i periodista republicà i un dels pioners de la navegació submarina

COMITIVA PROHIBIDA
El governador civil
va prohibir que els simpatitzants del Centre Republicà Històric de Barcelona acompanyessin el fèretre en comitiva fins al cementiri

“Ha mort en aquesta ciu­tat Narcís Mon­tu­riol, inven­tor de l’Icti­neu del seu nom i amb què tants expe­ri­ments es van fer al nos­tre port.” D’aquesta manera tan telegràfica, sense cap res­se­nya biogràfica, el diari bar­ce­loní La Dinas­tia del 9 de setem­bre anun­ci­ava la mort de l’inven­tor del sub­marí, que s’havia produït qua­tre dies abans a la residència de la seva filla, a Sant Martí de Pro­vençals. La mort es va rebre amb una certa fre­dor, com a mínim per part d’alguns mit­jans, i per aca­bar-ho d’ado­bar, es va pro­hi­bir qual­se­vol mani­fes­tació popu­lar de suport. Un grup de sim­pa­tit­zants del Cen­tre Repu­blicà Històric volien orga­nit­zar una comi­tiva que acom­panyés el fèretre fins al cemen­tiri, tal com s’acos­tu­mava a fer amb les per­so­nes amb una certa sig­ni­fi­cació política i social, però, segons infor­mava la premsa, el gover­na­dor civil, Anto­nio González Sole­sio, no ho va per­me­tre al·legant “l’ordre supe­rior rebuda de pro­hi­bir qual­se­vol tipus de mani­fes­ta­ci­ons”.

Mal­grat tot, el diu­menge següent els repu­bli­cans hi van dipo­si­tar una corona de flors que havia estat cos­te­jada a par­tir d’una subs­cripció popu­lar. L’obce­cació del gover­na­dor, que es va man­te­nir en el càrrec dinou dies, no només va impe­dir “el pas de la comi­tiva pels car­rers fúnebres de la ciu­tat, sinó que va fer que l’humil vigi­lant del cemen­tiri impedís que es pro­nun­ci­es­sin dis­cur­sos de qual­se­vol tipus”.

“Pobre i aïllat”

Altres publi­ca­ci­ons que es van fer ressò d’aque­lla pèrdua, des­ta­ca­ven que Mon­tu­riol havia mort “pobre i aïllat”, tot i que es trac­tava d’una veri­tat a mit­ges. Tota la seva vida s’havia carac­te­rit­zat per la pre­ca­ri­e­tat, impli­cat en alguns pro­jec­tes periodístics amb més vocació de difon­dre els seus ide­als polítics que no pas de gua­nyar diners. L’exili que va haver de patir a par­tir del 1848 i el refugi poste­rior a Cadaqués, on es va gua­nyar la vida fent de pin­tor, no van fer res més que incre­men­tar aquesta feblesa econòmica. Resulta prou sig­ni­fi­ca­tiu que el 1873, quan va acon­se­guir l’acta de dipu­tat, els seus amics i sim­pa­tit­zants hagues­sin de pro­moure una col·lecta per pagar el viatge i l’estada a Madrid. Els dar­rers anys de vida els havia pas­sat inten­tant tro­bar un edi­tor que publiqués la seva dar­rera memòria, Ensayo sobre el arte de nave­gar por debajo del agua, un tre­ball que no es va edi­tar fins sis anys després de la seva mort.

Mal­grat la repressió gover­na­men­tal, de la qual no es va lliu­rar ni després de mort, Narcís Mon­tu­riol no va viure en l’oblit. A banda del reco­nei­xe­ment dels seus cor­re­li­gi­o­na­ris, van ser mol­tes les publi­ca­ci­ons espe­ci­a­lit­za­des que li van dedi­car espe­ci­als en què es repas­sava amb detall el seu ves­sant com a científic, amb gra­vats en què es reproduïen els seus dis­senys o les pro­ves que havia dut a terme als ports de Bar­ce­lona i a Ala­cant des del 1858.

El reco­nei­xe­ment del seu paper com pio­ner de la nave­gació sub­ma­rina també va venir d’aque­lles per­so­nes que van desen­vo­lu­par les seves idees científiques. El 1889, qua­tre anys després de la seva mort, Isaac Peral va escriure una carta al pre­si­dent de la Soci­e­tat de Rega­tes de Bar­ce­lona en què remar­cava: “No puc menys que recor­dar i fer-ho amb gust, que l’home que va fer un dels pas­sos més gegants en la reso­lució del pro­blema de la nave­gació sub­ma­rina era català. Pel que va ser l’Icti­neu de l’il·lus­tre Mon­tu­riol, és fàcil deduir el que ha estat. Si aquell geni, tan ple d’abne­gació com de talent, hagués dis­po­sat en l’època pre­sent del progrés en les ciències i les indústries, la feli­ci­tació que em fan i que tant m’honra, l’hau­ria rebut ell amb majors mèrits, sense cap mena de dubte.” Es fa difícil tro­bar unes parau­les de reco­nei­xe­ment més emo­ti­ves que aques­tes.

La causa de la democràcia

Algunes publicacions, com ara La Publicidad, destacaven els “serveis que va prestar a la causa de la democràcia”. Monturiol va evolucionar del socialisme utòpic al republicanisme, un compromís que va canalitzar a través de la premsa i que li va comportar l’exili el 1848. Arran de la revolució del 1868, va veure acomplerts els seus somnis polítics i fins i tot el van escollir diputat a les Corts pel Partit Federal. Amb la caiguda de la República, va perdre el càrrec que tenia com a director de la Fábrica Nacional del Sello i va tornar a Barcelona.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.