El primer camí de ferro

L’estrena oficial es va produir el 28 d’octubre, però des de dies abans es van dur a terme algunes proves, totes amb un èxit notable. El 10 d’octubre, per donar-ne exemple, la premsa informava que pocs dies abans la primera locomotora havia sortit de Barcelona amb l’ànim de fer un petit assaig, però els enginyers es van engrescar i es van deixar “anar fins al final del trajecte”. La primera prova, que va ser seguida per un munt de curiosos, va arribar fins a les 20 milles per hora. Pocs dies després, es va dur a terme el segon assaig, en aquest cas amb un comboi de deu vagons, carregats amb unes tres-centes persones, “entre les quals hi havia moltíssimes senyores”. Aquell segon viatge també va transcórrer sense incidents i amb una enorme expectació: “Els habitants de les poblacions de pas s’amuntegaven per veure arribar els combois i els seus rostres reflectien una admiració notable. Quan van arribar a Mataró, una multitud immensa va rebre els intrèpids viatgers en mig d’aplaudiments.” El darrer assaig abans de l’estrena oficial es va fer el dia 12 i, en aquest cas, no només es va assolir el rècord de velocitat, uns 36 minuts, sinó que també es va poder comprovar la solidesa dels ponts i terraplens; tot plegat, sota la supervisió de l’enginyer en cap del districte.

La festa gran, però, es va celebrar el dia 28, la data reservada per a la inauguració. El dia anterior havia plogut, però el temps va acompanyar. Des de primera hora del matí, milers de persones van sortir al carrer, conscients que es trobaven al davant d’una fita històrica. Segons un periodista: “A totes hores han estat obstruïdes les portes del mar i molt a prop del punt de sortida del comboi, en l’immens camp que hi ha fins al cementiri i en el camí, hi havia milers i milers de persones que anaven a presenciar un espectacle sorprenent. Hi haurà molt poques persones de les 200.000 que hi ha a la ciutat que no hi hagin fet acte de presència.” L’estació de partença, avui desapareguda, es trobava molt a prop de l’actual estació de França.

La inauguració va tenir un marcat caràcter religiós. Es va iniciar amb una benedicció de la nova infraestructura des d’un altar de l’estació de Sant Carles de Barcelona i va cloure amb un Te Deum a l’església de Mataró. Per acabar-ho d’adobar, a l’acte, hi van assistir dos bisbes, el de Barcelona i el de Puerto Rico. Les dues autoritats eclesiàstiques es van repartir els papers. La primera va beneir la via, mentre que la segona es va reservar els vagons i les locomotores. El comboi, format per dotze vagons i arrossegat per la locomotora Mataró, va sortir de Barcelona a un quart d’onze del matí. Durant el trajecte, la comitiva es va aturar en cadascuna de les estacions, on els esperaven les autoritats i una munió de curiosos. Mataró es va vestir de gala, amb més de set-cents llums a l’església i els carrers de trànsit guarnits com si es tractés de la festa major. Al final de l’acte religiós, es va celebrar un dinar en què el president de la societat impulsora, Joan Miret, va pronunciar un sentit discurs. El comboi va sortir cap a Barcelona a les quatre en punt de la tarda, però a Mataró la celebració es va allargar durant hores, amb balls, una funció de teatre i una il·luminació general.

La major part dels cronistes que es van fer ressò de l’acte no només destacaven la glòria d’haver-se convertit en les primeres poblacions de la Península a disposar d’aquell símbol del progrés, sinó que també remarcaven el fet que, a partir d’aleshores, Tiana, el Masnou, Premià, Vilassar i Mataró passaven a convertir-se en “barris de Barcelona”, ja que: “No existeix la distància que avui hem superat en 30 o 38 minuts; és a dir, en el mateix temps que es necessita per anar al barri de Gràcia.” Per cert, les xifres de passatgers que utilitzen el ferrocarril el 2020 no tenen res a veure amb les del 1848, però els usuaris segueixen amb els mateixos temps que fa 172 anys, talment com si el rellotge s’hagués aturat.