El primer camí de ferro

L’estrena ofi­cial es va pro­duir el 28 d’octu­bre, però des de dies abans es van dur a terme algu­nes pro­ves, totes amb un èxit nota­ble. El 10 d’octu­bre, per donar-ne exem­ple, la premsa infor­mava que pocs dies abans la pri­mera loco­mo­tora havia sor­tit de Bar­ce­lona amb l’ànim de fer un petit assaig, però els engi­nyers es van engres­car i es van dei­xar “anar fins al final del tra­jecte”. La pri­mera prova, que va ser seguida per un munt de curi­o­sos, va arri­bar fins a les 20 milles per hora. Pocs dies després, es va dur a terme el segon assaig, en aquest cas amb un com­boi de deu vagons, car­re­gats amb unes tres-cen­tes per­so­nes, “entre les quals hi havia moltíssi­mes senyo­res”. Aquell segon viatge també va transcórrer sense inci­dents i amb una enorme expec­tació: “Els habi­tants de les pobla­ci­ons de pas s’amun­te­ga­ven per veure arri­bar els com­bois i els seus ros­tres reflec­tien una admi­ració nota­ble. Quan van arri­bar a Mataró, una mul­ti­tud immensa va rebre els intrèpids viat­gers en mig d’aplau­di­ments.” El dar­rer assaig abans de l’estrena ofi­cial es va fer el dia 12 i, en aquest cas, no només es va asso­lir el rècord de velo­ci­tat, uns 36 minuts, sinó que també es va poder com­pro­var la soli­desa dels ponts i ter­ra­plens; tot ple­gat, sota la super­visió de l’engi­nyer en cap del dis­tricte.

La festa gran, però, es va cele­brar el dia 28, la data reser­vada per a la inau­gu­ració. El dia ante­rior havia plo­gut, però el temps va acom­pa­nyar. Des de pri­mera hora del matí, milers de per­so­nes van sor­tir al car­rer, cons­ci­ents que es tro­ba­ven al davant d’una fita històrica. Segons un peri­o­dista: “A totes hores han estat obs­truïdes les por­tes del mar i molt a prop del punt de sor­tida del com­boi, en l’immens camp que hi ha fins al cemen­tiri i en el camí, hi havia milers i milers de per­so­nes que ana­ven a pre­sen­ciar un espec­ta­cle sor­pre­nent. Hi haurà molt poques per­so­nes de les 200.000 que hi ha a la ciu­tat que no hi hagin fet acte de presència.” L’estació de par­tença, avui des­a­pa­re­guda, es tro­bava molt a prop de l’actual estació de França.

La inau­gu­ració va tenir un mar­cat caràcter religiós. Es va ini­ciar amb una bene­dicció de la nova infra­es­truc­tura des d’un altar de l’estació de Sant Car­les de Bar­ce­lona i va cloure amb un Te Deum a l’església de Mataró. Per aca­bar-ho d’ado­bar, a l’acte, hi van assis­tir dos bis­bes, el de Bar­ce­lona i el de Puerto Rico. Les dues auto­ri­tats eclesiàsti­ques es van repar­tir els papers. La pri­mera va beneir la via, men­tre que la segona es va reser­var els vagons i les loco­mo­to­res. El com­boi, for­mat per dotze vagons i arros­se­gat per la loco­mo­tora Mataró, va sor­tir de Bar­ce­lona a un quart d’onze del matí. Durant el tra­jecte, la comi­tiva es va atu­rar en cadas­cuna de les esta­ci­ons, on els espe­ra­ven les auto­ri­tats i una munió de curi­o­sos. Mataró es va ves­tir de gala, amb més de set-cents llums a l’església i els car­rers de trànsit guar­nits com si es tractés de la festa major. Al final de l’acte religiós, es va cele­brar un dinar en què el pre­si­dent de la soci­e­tat impul­sora, Joan Miret, va pro­nun­ciar un sen­tit dis­curs. El com­boi va sor­tir cap a Bar­ce­lona a les qua­tre en punt de la tarda, però a Mataró la cele­bració es va allar­gar durant hores, amb balls, una funció de tea­tre i una il·lumi­nació gene­ral.

La major part dels cro­nis­tes que es van fer ressò de l’acte no només des­ta­ca­ven la glòria d’haver-se con­ver­tit en les pri­me­res pobla­ci­ons de la Península a dis­po­sar d’aquell símbol del progrés, sinó que també remar­ca­ven el fet que, a par­tir d’ales­ho­res, Tiana, el Mas­nou, Premià, Vilas­sar i Mataró pas­sa­ven a con­ver­tir-se en “bar­ris de Bar­ce­lona”, ja que: “No exis­teix la distància que avui hem superat en 30 o 38 minuts; és a dir, en el mateix temps que es neces­sita per anar al barri de Gràcia.” Per cert, les xifres de pas­sat­gers que uti­lit­zen el fer­ro­car­ril el 2020 no tenen res a veure amb les del 1848, però els usu­a­ris seguei­xen amb els matei­xos temps que fa 172 anys, tal­ment com si el rellotge s’hagués atu­rat.