Hemeroteca
La primera locució
Fa noranta-sis anys es van estrenar les emissions de Ràdio Barcelona, la tercera emissora d’Europa
-
Urbano Fando, el primer operador tècnic, i també rapsode, controlant les emissions de Ràdio Barcelona durant els primers anys de funcionament de l’emissora LRP. -
Portada de la revista “Ràdio Barcelona”. -
Francesc Macià en un míting retransmès per Ràdio Barcelona. -
Maria Sabater, la primera locutora de ràdio al nostre país.
EL MISSATGE DE L’ALCALDE
En el discurs inaugural, l’alcalde va voler saludar tots els que l’escoltaven “de part del rei Alfons XIII”“Aquí EAJ-1 d’emissions Ràdio Barcelona. L’estació radiodifusora EAJ-1 d’emissions Ràdio Barcelona.” Aquestes dues frases, tan poc originals i reiteratives, es van poder escoltar, fa noranta-sis anys, en l’estrena oficial de la ràdio al nostre país. Les va pronunciar una jove locutora, Maria Sabater, que es va convertir en la primera periodista radiofònica. Havia nascut la primera emissora de la Península i la tercera d’Europa.
Després va parlar el locutor Rafael del Caño des de “la cabina de l’anunciador”. I, tot seguit, ho va fer l’alcalde de Barcelona. Com si desconfiés de la possibilitat de difondre la veu a través de les ones, Darius Romeu, segon Baró de Viver, va repetir fins a tres vegades “Ràdio Barcelona”. I, tot seguit, va deixar anar un breu parlament en castellà: “En inaugurar aquesta estació de radiotelefonia en aquests solemnes i memorables instants, m’honro saludar a tots els que ens escolten de part del rei Alfons XIII.” Per si no n’hi hagués prou amb l’arenga monàrquica, el batlle va afegir: “Aprofito l’avinentesa per saludar, en nom de Barcelona, el nostre valerós exèrcit que lluita i combat donant la seva vida a l’Àfrica.” Tot seguit, com si l’aparell s’hagués col·lapsat per la raspallada de l’alcalde, es van sentir algunes paraules incomprensibles: “Estomacs, intestins... servetinal, telefunken...” I, per tal d’apaivagar la tortura auditiva dels escassos oients, es va donar pas a algunes composicions musicals, la primera de les quals Granada, d’Isaac Albéniz, a càrrec dels músics del quintet Nice. De fet, la música es convertiria, des del primer moment, en un dels protagonistes del nou mitjà, en concerts que, per art de màgia, eren retransmesos des del Liceu o des del Palau de la Música. L’altre protagonista de la jornada va ser Urbano Fando, que va fer les funcions d’operador tècnic, però que també va col·laborar com a recitador en algunes emissions.
UN NOU MITJÀ
Malgrat disposar de “potentíssims public-address de la Casa Bell”, la primera emissió només es va poder escoltar des dels salons de cafè i te i des de la terrassa de la vorera de la plaça de Catalunya, a escassos metres del centre d’emissió, instal·lat a l’Hotel Colón. De fet, abans de la primera emissió, les autoritats civils, militars i eclesiàstiques van poder conèixer de primera mà les instal·lacions, que ocupaven el sisè pis de l’esmentat hotel. Es tractava d’un estudi de forma circular i organitzat com un petit escenari de teatre, amb les parets i el sostre entapissats i una doble terra de catifes per evitar les vibracions de l’ascensor de l’hotel i del trànsit de la plaça Catalunya.
Un any després d’aquesta estrena, es va afegir una nova ràdio barcelonina, Ràdio Catalana. El desplegament del nou mitjà va ser espectacular, i dotze mesos després de la instal·lació, es calculava que ja hi havia 80.000 receptors a tot el país. El nou mitjà es va convertir, a partir d’aleshores, en un instrument indispensable, cada vegada amb més capacitat per arribar a tots els racons del país. I no només per la diversitat de temes que va difondre, des de programes infantils fins a divulgació agrícola, sinó també perquè es va convertir en el protagonista dels principals esdeveniments polítics que va viure el nostre país, des de la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril del 1931, fins a l’esclat de la Guerra Civil el 19 de juliol del 1936.
LA CAPITAL DE LA RÀDIO
Acaba de sortir del forn i omple un buit. Es tracta d’un llibre col·lectiu que permet resseguir la història de la ràdio a partir de múltiples perspectives, des de l’anàlisi del context polític i social (David Martínez Fiol) fins al paper modernitzador que va jugar el nou mitjà (Carmen Grandas Sagarra). El segon apartat, el més extens, se centra en la ràdio que es feia i s’escoltava, amb aportacions sobre el seguiment esportiu i musical o la divulgació històrica. El volum dedica un apartat específic al paper de la dona, amb articles de Sílvia Espinosa Mirabet i Elvira Altés.