L’assassinat de Lluch

Hi ha dates que que­den fixa­des en la retina col·lec­tiva. Dates en què molts recor­den on eren o què feien. El 21 de novem­bre de fa vint anys, el dia que van assas­si­nar Ernest Lluc, és una d’aques­tes dates. Aquell dia, però, l’exmi­nis­tre el va viure amb plena nor­ma­li­tat, com un dia qual­se­vol. De fet, acos­tu­mava a dir que la seva vida era “com la d’un ofi­ci­nista”, amb uns hora­ris i llocs rei­te­ra­da­ment gra­vats a l’agenda. De bon matí, va par­ti­ci­par en una tertúlia d’actu­a­li­tat política a Ràdio Euskadi des dels estu­dis de Cata­lu­nya, i després d’una con­versa telefònica amb el seu amic Odón Elorza, es va des­plaçar fins a la facul­tat. Va dinar amb la seva filla Rosa, pro­fes­sora d’his­to­ria medi­e­val. I, durant la con­versa, li va expli­car l’entre­vista que havia man­tin­gut el dia ante­rior amb la dele­gada del govern espa­nyol.

Lluch hi havia anat con­vençut que Julia García-Val­de­ca­sas li par­la­ria de la neces­si­tat de dur escorta davant l’esca­lada d’atemp­tats d’ETA. Pocs dies abans d’aque­lla reunió, l’orga­nit­zació armada havia col·locat un cotxe bomba als jar­dins de Clara Cam­po­a­mor, una acció que no havia pro­vo­cat cap ferit, però que con­fir­mava la presència de la banda ter­ro­rista a Cata­lu­nya. En comp­tes d’això, però, la dele­gada li va recri­mi­nar que en una tertúlia s’hagués refe­rit al seu pare, exrec­tor de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, com “un repres­sor”. Al final, Lluch havia reconduït la con­versa cap al perill d’un atemp­tat, però la dele­gada, al límit de la imper­tinència, li va etzi­bar: “Qui et vol­dria matar, a tu?”

A la tarda, Lluch va dei­xar pas­sar les hores tre­ba­llant al seu des­patx, amb algu­nes breus inter­rup­ci­ons per conèixer el nadó d’una com­pa­nya del depar­ta­ment d’història econòmica i per man­te­nir una con­versa telefònica. Poc després de les nou de la nit, va sor­tir de la facul­tat i es va diri­gir cap a casa. Quan sor­tia del seu Seat Córdoba, a l’apar­ca­ment soter­rani del seu domi­cili, una ombra se li va acos­tar pel dar­rere i li va dis­pa­rar dos trets, un a l’esquena i l’altre a la nuca. Lluch ni tan sols va veure el seu agres­sor i va caure al terra, abraçat als seus apunts de la facul­tat.

L’assassí va fugir a través de la rampa de l’apar­ca­ment, on l’espe­rava un altre mem­bre de la banda en un Ford Fiesta blanc. Pocs minuts després, el feien explo­tar en un des­cam­pat pro­per, al cos­tat del parc de Can Rigalt, i fugien en un altre vehi­cle. Durant força estona, la poli­cia es va tro­bar deso­ri­en­tada, incapaç de deduir quin havia estat el veri­ta­ble objec­tiu dels ter­ro­ris­tes. Però la tru­cada d’un veí al ser­vei d’emergències va ori­en­tar els agents cap a l’apar­ca­ment, molt a prop d’on vivia un altre polític, Alberto Fernández Díaz, ales­ho­res pre­si­dent del Par­tit Popu­lar a Cata­lu­nya. Poc després de les dotze de la nit, l’arri­bada del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Jordi Pujol, visi­ble­ment aba­tut, con­fir­mava la mort de l’exmi­nis­tre de Sani­tat.