Hemeroteca
L’assassinat de Layret
El 30 de novembre del 1920, fa cent anys, l’advocat laboralista i polític republicà Francesc Layret va morir assassinat a la porta de casa seva, un atemptat atribuït a la patronal i als aparells de l’Estat
ELS RESPONSABLES
En un llibre recent, Vidal Aragonés assegura: “Darrere l’assassinat d’en Layret, tenim l’aparell de l’Estat espanyol i el finançament de la patronal”Des de principis del 1919, Barcelona viu una guerra oberta, sense treva, entre els sindicats i la patronal. En pocs mesos, quaranta mil membres de la CNT, el sindicat majoritari entre els treballadors catalans, són empresonats. La repressió no només es manifesta a través de la detenció arbitrària, sinó també amb l’assassinat impune. Entre el 1919 i el 1923, més de 400 persones moren víctimes d’atemptats. Les autoritats espanyoles no ajuden a apaivagar els ànims, ans al contrari. La designació del general Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, el 8 de novembre del 1920, encara contribueix a caldejar més l’ambient. Anys després, en plena dictadura, el general no tindrà gaires manies a fer el fatxenda sobre aquesta qüestió i a explicar la seva particular manera d’actuar: “Vaig solucionar els conflictes socials a Barcelona sense fer ús de la policia ni de la Guàrdia Civil. El que vaig fer va ser que s’aixequés l’esperit ciutadà, fent que desaparegués la covardia, i recomanant als obrers lliures que per cada un que caigués matessin deu sindicalistes. Van caure molts homes treballadors i honestos, però van ser molts els criminals que van morir.”
La repressió no només afecta els obrers, sinó també els polítics i els advocats que hi simpatitzen. I, des de fa mesos, l’advocat Francesc Layret, un dels principals defensors dels sindicalistes, està assenyalat com a víctima. El seu germà Eduard, recordarà anys després aquella jornada fatídica en una entrevista a Mundo Gráfico: “Va menjar a casa, com de costum, després de sortir del seu bufet d’advocat. Feia dies que estava preocupat, però aquell dia semblava més reconcentrat que mai. Estava escrivint una carta a un polític de Madrid sobre presos socialistes, que eren els seus amics, quan de sobte va entrar al despatx, com una boja, la dona de Lluís Companys: «Francesc! Francesc! El meu marit! Estan deportant els sindicalistes! Volen enviar en Lluís a Fernando Poo!»”
Van quedar a les sis de la tarda al portal de cada seva, on l’esperava un cotxe de la Companyia General. Feia estona que quatre individus, coberts amb bufandes que els tapaven la cara i gavardines que els cobrien bona part del cos, s’esperaven molt a prop d’allí, però ells ni tan sols se’n van adonar. Tampoc se’n va adonar, o ho va fer veure, un guàrdia governatiu que hi havia molt a prop. De cop i volta, quan Layret es disposava a entrar al vehicle, els individus van començar a disparar. Els assassins es van acarnissar i li van disparar fins a set trets, dos a l’espatlla i la resta repartits pels pòmuls, l’aixella dreta i el nas. Layret, que s’ajudava de dues crosses per caminar, va caure fulminat, mentre la dona de Companys queia desmaiada i els assassins fugien.
El periodista Francesc Madrid, que va acompanyar l’advocat fins al dispensari del carrer Sepúlveda, descriuria anys després aquella dramàtica escena en un llibre dedicat a resseguir Las últimas veinticuatro horas de Francisco Layret. L’escena que ens descriu és esfereïdora: “Les cames, en l’aire, es movien mecànicament, com alienes a cos, que panteixava amb el pes i la roba de Francesc Layret. El cap estava cobert de benes i cotons, que no podien eixugar la sang, que sortia a borbollons dels vint forats del bell i noble cap de Layret. D’entre els seus llavis sortien ais apagats i terribles; però sentia ja la inconsciència de l’última etapa de l’agonia.” Poc després, el van traslladar a la clínica del doctor Corachan.
Els metges el van voler operar, però va ser debades. La complexitat de les ferides i la sang perduda ho van convertir en una tasca impossible. Malgrat tot, ho van intentar, però no feia ni un minut que havien començat que l’advocat va morir.
Els autors de l’atemptat no es van descobrir mai, però Vidal Aragonés, en un llibre que s’acaba de publicar, assegura: “Darrere l’assassinat d’en Layret, tenim l’aparell de l’Estat espanyol i el finançament de la patronal.” I sentencia: “És la resposta a la lluita de classes personificada amb qui representa la lluita contra el règim: el defensor de la classe treballadora i organitzador de l’esquerra catalanista.”
La reacció popular
L’1 de desembre, la premsa es va fer ressò d’aquell assassinat. I, en poques hores, milers de persones es van acostar al domicili de Layret per expressar el seu dolor i la solidaritat amb els familiars. La vaga que ja hi havia abans de l’atemptat com a protesta per la repressió governamental es van enllaçar amb la que es va convocar en diverses poblacions en protesta per la mort de Layret. Mentrestant, a quilòmetres de distància, algunes de les víctimes d’aquella repressió, amb Lluís Companys i Salvador Seguí al capdavant, tenien coneixement de la mort de Layret al vaixell Giralda, camí del presidi a Maó. Quan els va arribar la notícia, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, va exclamar: “Ja saben el que han fet, els bandits!”
El dia del seu enterrament, la tensió era extrema i la gent es va manifestar pel centre de Barcelona, però Martínez Anido, el governador més sanguinari de la història del nostre país, va ordenar que la Guàrdia Civil carregués contra tothom. Anys després, Nicolau d’Olwer, que en aquells moments era regidor de l’Ajuntament, recordaria la brutalitat de la benemérita, que no només va dispersar a cavall els manifestants, sinó que fins i tot va agredir una de les persones que transportaven el taüt. Finalment, el capità de la Guàrdia Civil va ordenar la retirada dels efectius i la marxa fúnebre va poder seguir fins al cementiri de Montjuïc.
UNA MIRADA MILITANT
Vidal Aragonés (Cornellà de Llobregat, 1978) és l’autor de la darrera biografia dedicada a Francesc Layret. La presenta Tigre de Paper, una editorial que s’ha especialitzat a publicar petits tresors. El retrat que traça Vidal Aragonés és una mirada militant, feta des de l’admiració, tal com explica en la introducció: “[Va ser] un referent per al catalanisme d’esquerres i per als socialistes que creiem en l’alliberament.” El llibre és el resultat de molts anys de recerca en arxius i hemeroteques. L’autor, des d’una honestedat que no s’acostuma a trobar, remarca que es tracta d’una aproximació feta per “un jurista que fa d’historiador”. Però això no treu valor a un treball que ens permet conèixer una figura tan mitificada com desconeguda: el seu activisme en favor de la llengua i l’ensenyament públics, la dissecció de la tasca com a advocat, el compromís polític i social i el seu pensament polític ens són explicats de forma amena en un llibre molt recomanable.