L’assassinat de Layret

Des de prin­ci­pis del 1919, Bar­ce­lona viu una guerra oberta, sense treva, entre els sin­di­cats i la patro­nal. En pocs mesos, qua­ranta mil mem­bres de la CNT, el sin­di­cat majo­ri­tari entre els tre­ba­lla­dors cata­lans, són empre­so­nats. La repressió no només es mani­festa a través de la detenció arbitrària, sinó també amb l’assas­si­nat impune. Entre el 1919 i el 1923, més de 400 per­so­nes moren vícti­mes d’atemp­tats. Les auto­ri­tats espa­nyo­les no aju­den a apai­va­gar els ànims, ans al con­trari. La desig­nació del gene­ral Martínez Anido com a gover­na­dor civil de Bar­ce­lona, el 8 de novem­bre del 1920, encara con­tri­bu­eix a cal­de­jar més l’ambi­ent. Anys després, en plena dic­ta­dura, el gene­ral no tindrà gai­res manies a fer el fat­xenda sobre aquesta qüestió i a expli­car la seva par­ti­cu­lar manera d’actuar: “Vaig solu­ci­o­nar els con­flic­tes soci­als a Bar­ce­lona sense fer ús de la poli­cia ni de la Guàrdia Civil. El que vaig fer va ser que s’aixequés l’espe­rit ciu­tadà, fent que des­a­pa­regués la covar­dia, i reco­ma­nant als obrers lliu­res que per cada un que caigués mates­sin deu sin­di­ca­lis­tes. Van caure molts homes tre­ba­lla­dors i hones­tos, però van ser molts els cri­mi­nals que van morir.”

La repressió no només afecta els obrers, sinó també els polítics i els advo­cats que hi sim­pa­tit­zen. I, des de fa mesos, l’advo­cat Fran­cesc Lay­ret, un dels prin­ci­pals defen­sors dels sin­di­ca­lis­tes, està asse­nya­lat com a víctima. El seu germà Edu­ard, recor­darà anys després aque­lla jor­nada fatídica en una entre­vista a Mundo Gráfico: “Va men­jar a casa, com de cos­tum, després de sor­tir del seu bufet d’advo­cat. Feia dies que estava pre­o­cu­pat, però aquell dia sem­blava més recon­cen­trat que mai. Estava escri­vint una carta a un polític de Madrid sobre pre­sos soci­a­lis­tes, que eren els seus amics, quan de sobte va entrar al des­patx, com una boja, la dona de Lluís Com­panys: «Fran­cesc! Fran­cesc! El meu marit! Estan depor­tant els sin­di­ca­lis­tes! Volen enviar en Lluís a Fer­nando Poo!»”

Van que­dar a les sis de la tarda al por­tal de cada seva, on l’espe­rava un cotxe de la Com­pa­nyia Gene­ral. Feia estona que qua­tre indi­vi­dus, coberts amb bufan­des que els tapa­ven la cara i gavar­di­nes que els cobrien bona part del cos, s’espe­ra­ven molt a prop d’allí, però ells ni tan sols se’n van ado­nar. Tam­poc se’n va ado­nar, o ho va fer veure, un guàrdia gover­na­tiu que hi havia molt a prop. De cop i volta, quan Lay­ret es dis­po­sava a entrar al vehi­cle, els indi­vi­dus van començar a dis­pa­rar. Els assas­sins es van acar­nis­sar i li van dis­pa­rar fins a set trets, dos a l’espat­lla i la resta repar­tits pels pòmuls, l’aixe­lla dreta i el nas. Lay­ret, que s’aju­dava de dues cros­ses per cami­nar, va caure ful­mi­nat, men­tre la dona de Com­panys queia des­ma­iada i els assas­sins fugien.

El peri­o­dista Fran­cesc Madrid, que va acom­pa­nyar l’advo­cat fins al dis­pen­sari del car­rer Sepúlveda, des­criu­ria anys després aque­lla dramàtica escena en un lli­bre dedi­cat a res­se­guir Las últi­mas vein­ti­cu­a­tro horas de Fran­cisco Lay­ret. L’escena que ens des­criu és esfereïdora: “Les cames, en l’aire, es movien mecànica­ment, com ali­e­nes a cos, que pan­tei­xava amb el pes i la roba de Fran­cesc Lay­ret. El cap estava cobert de benes i cotons, que no podien eixu­gar la sang, que sor­tia a bor­bo­llons dels vint forats del bell i noble cap de Lay­ret. D’entre els seus lla­vis sor­tien ais apa­gats i ter­ri­bles; però sen­tia ja la inconsciència de l’última etapa de l’ago­nia.” Poc després, el van tras­lla­dar a la clínica del doc­tor Corac­han.

Els met­ges el van voler ope­rar, però va ser deba­des. La com­ple­xi­tat de les feri­des i la sang per­duda ho van con­ver­tir en una tasca impos­si­ble. Mal­grat tot, ho van inten­tar, però no feia ni un minut que havien començat que l’advo­cat va morir.

Els autors de l’atemp­tat no es van des­co­brir mai, però Vidal Ara­gonés, en un lli­bre que s’acaba de publi­car, asse­gura: “Dar­rere l’assas­si­nat d’en Lay­ret, tenim l’apa­rell de l’Estat espa­nyol i el finançament de la patro­nal.” I sen­ten­cia: “És la res­posta a la lluita de clas­ses per­so­ni­fi­cada amb qui repre­senta la lluita con­tra el règim: el defen­sor de la classe tre­ba­lla­dora i orga­nit­za­dor de l’esquerra cata­la­nista.”