La primera ONU

La Soci­e­tat de Naci­ons es va començar a ges­tar quan les bom­bes de la Pri­mera Guerra Mun­dial encara fume­ja­ven i el món sen­cer estava ins­tal·lat en l’auto­des­trucció. El gener del 1918, el pre­si­dent dels Estats Units, Woo­drow Wil­son, va pre­sen­tar el seu cone­gut pro­grama de pau. En el seu dis­curs, el man­da­tari nord-ame­ricà cul­pava les ali­an­ces secre­tes entre naci­ons d’haver pro­vo­cat els recels i la guerra, i decla­rava que si es volia esta­blir una pau per­du­ra­ble s’havia d’assu­mir un com­promís col·lec­tiu en la reducció dels arse­nals mili­tars, la dis­mi­nució de les bar­re­res comer­ci­als i l’auto­de­ter­mi­nació de les naci­ons sense estat. Per tal de fer-ho pos­si­ble, no n’hi havia prou amb els ins­tru­ments tra­di­ci­o­nals, calia un espai esta­ble i trans­pa­rent on les naci­ons es rela­ci­o­nes­sin de manera mul­ti­la­te­ral. El punt catorzè del seu docu­ment, doncs, pro­po­sava la cre­ació d’una “asso­ci­ació gene­ral de naci­ons” que garantís la inde­pendència política i la inte­gri­tat ter­ri­to­rial. No tots els països com­par­tien aquesta visió. Alguns man­da­ta­ris esta­ven més obse­dits a cul­pa­bi­lit­zat Ale­ma­nya i a exi­gir unes repa­ra­ci­ons con­tun­dents que no pas a evi­tar un nou con­flicte. Mal­grat tot, l’esta­tut de la Soci­e­tat de Naci­ons es va aca­bar con­ver­tint en el pri­mer arti­cle del Trac­tat de Ver­sa­lles. La idea de crear una ins­ti­tució per­ma­nent per garan­tir la pau no era nova. De fet, havien estat molts els intel·lec­tu­als que l’havien pro­po­sat al llarg de la història. Però el des­as­tre de la Gran Guerra, amb una des­trucció sense pre­ce­dents, amb 8,5 mili­ons de morts, 6,6 dels quals civils, van fer que es con­vertís en una neces­si­tat ine­lu­di­ble.

El pre­si­dent dels EUA no només va tro­bar opo­sició a l’exte­rior, sinó també a casa seva. El trac­tat de pau va gene­rar, des de bon començament, una intensa con­trovèrsia al país, amb alguns que el con­si­de­ra­ven massa radi­cal i d’altres massa poc ambiciós. El pre­si­dent va dur a terme una gira frenètica per convèncer els seus con­ciu­ta­dans, amb trenta-set dis­cur­sos en un mes i vint-i-nou ciu­tats visi­ta­des, però va patir un ves­sa­ment cere­bral i la cam­pa­nya es va fre­nar en sec. La prin­ci­pal opo­sició la va tro­bar al Senat, on el seu prin­ci­pal rival, Henry Cabot Lodge, que pre­si­dia el comitè de rela­ci­ons exte­ri­ors de la cam­bra, va denun­ciar que la nova soci­e­tat podia obli­gar els EUA a actuar en con­tra dels seus pro­pis interes­sos per garan­tir la segu­re­tat ter­ri­to­rial dels altres. Al final, després d’un blo­queig polític sis­temàtic, la cam­bra va rebut­jar el trac­tat per sis vots de diferència i, para­do­xal­ment, el país que havia llançat la idea no hi va par­ti­ci­par.

Sí que ho van fer trenta-dos estats, i la Soci­e­tat de Naci­ons va començar a avançar el 15 de novem­bre del 1920 a Gine­bra. Aquell dia, la ciu­tat es va endiu­men­jar i les cam­pa­nes van repi­car cons­tant­ment. Una comi­tiva, amb les auto­ri­tats locals i el pre­si­dent de la República al cap­da­vant, i al so de diver­ses orques­tres, va anar des de l’ajun­ta­ment fins al lloc on es va cele­brar l’assem­blea. Mal­grat la para­fernàlia, la pri­mera tro­bada només va ser­vir per esco­llir el pre­si­dent, un honor que va recaure en el repre­sen­tant belga.

L’orga­nisme, però, va néixer ferit de mort. Sense els Estats Units, el pes de les potències ali­a­des i de les cen­trals era el mateix i, des de bon començament, la Soci­e­tat de Naci­ons es va tro­bar cons­tants blo­que­jos en temes essen­ci­als com ara el des­ar­ma­ment. De fet, només va ser capaç de resol­dre con­flic­tes menors. Tal com expres­sa­ria amb cru­esa el líder fei­xista italià Benito Mus­so­lini, “la Soci­e­tat de Naci­ons és molt eficaç quan els par­dals cri­den, però no ho és gens quan les àligues ata­quen”. Amb el pas dels anys, països com Ale­ma­nya i el Japó es va reti­rar de l’orga­nisme, que va ser incapaç d’evi­tar que el món sen­cer caigués de ple en una Segona Guerra Mun­dial, molt més cru­enta i devas­ta­dora que la pri­mera. Com a mínim, però, es va con­ver­tir en la lla­vor d’una segona temp­ta­tiva: les Naci­ons Uni­des.