Hemeroteca

Hemeroteca

L’atemptat de Prim

El 27 de desembre del 1870, fa justament 150 anys, el general Joan Prim, aleshores president del govern espanyol, va patir un atemptat que li va provocar la mort tres dies després

PRIMERES IMPRESSIONS
En el primer comunicat oficial, difós la mateixa nit de l’atemptat, s’afirmava que el president del Consell de Ministres havia estat “lleugerament ferit”

Era un dia fred, i el cel de Madrid estava ente­lat per una espessa nevada. El pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, el català Joan Prim, es pre­pa­rava per a una jor­nada atra­fe­gada. L’endemà havia de viat­jar a Car­ta­gena per donar la ben­vin­guda al duc d’Aosta, un príncep italià que, després de llar­gues nego­ci­a­ci­ons, havia accep­tat ocu­par el tron espa­nyol, vacant des de la fugida d’Isa­bel II dos anys enrere. Prim era el prin­ci­pal ava­la­dor d’aquell mem­bre de la casa reial de Savoia, que havia de reg­nar amb el nom d’Ama­deu I i que havia de subs­ti­tuir la dinas­tia dels Bor­bons. Aque­lla tarda, el pre­si­dent del govern es va diri­gir a les corts per tal d’enlles­tir les dar­re­res dis­po­si­ci­ons sobre el pres­su­post de la nova casa reial. Prim també va anun­ciar que el govern pre­sen­ta­ria la dimissió al nou rei i va afe­gir: “Si S.M. té la dig­nació d’encar­re­gar-me la for­mació d’un nou gabi­net, jo obeiré les ordres de S.M. per tal de seguir pres­tant els meus ser­veis a la pàtria, a la revo­lució, a la lli­ber­tat i al rei Ama­deu I”, tot i pun­tu­a­lit­zar: “El meu desig és que arribi un dia, com més aviat millor, que pugui dei­xar aquest lloc.” Al marge d’això i de les típiques bara­lles par­la­mentàries, la sessió va transcórrer amb nor­ma­li­tat. Quan va aca­bar, Prim va con­ver­sar una estona amb alguns dipu­tats i es va com­pro­me­tre a assis­tir a un sopar orga­nit­zat per una soci­e­tat maçònica, si bé va avi­sar que només arri­ba­ria a l’hora de les postres perquè s’havia com­promès a sopar amb la seva família.

A dos quarts de vuit del ves­pre, ja fosc, Prim va pujar a la seva ber­lina, que encara es con­serva al Museu de l’Exèrcit de Segòvia. Mal­grat els adver­ti­ments, el pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres no duia escorta. Només l’acom­pa­nyava el seu secre­tari per­so­nal, González Nandín, i el seu aju­dant, el gene­ral Juan Fran­cisco Moya. El pri­mer va orde­nar al cot­xer que es dirigís al palau de Bue­na­vista, ales­ho­res seu del Minis­teri de la Guerra i actu­al­ment quar­ter gene­ral de l’exèrcit. La distància entre el Congrés i el Palau no arriba a un quilòmetre, però Prim no va arri­bar a com­ple­tar-la.

MORT A tra­bu­ca­des

El cotxe va avançar pel car­rer del Turco, actu­al­ment Marqués de Cubas, i quan es dis­po­sava a entrar al d’Alcalá, dos vehi­cles li van obs­ta­cu­lit­zar el camí, l’un al davant i l’altre al dar­rere. Moya va treure el cap per la fines­tra per veure què succeïa i de cop i volta, d’entre la penom­bra, van aparèixer vuit o deu des­co­ne­guts que es van abra­o­nar con­tra el vehi­cle. “Gene­ral, ens estan dis­pa­rant!”, va cri­dar l’aju­dant de Prim quan es va ado­nar que els ata­ca­ven. Un dels assal­tants va acon­se­guir tren­car el vidre i apun­tar el gene­ral. El secre­tari de Prim el va inten­tar pro­te­gir i, de resul­tes d’aque­lla heroïcitat, la mà li va que­dar inu­ti­lit­zada per a tota la vida. Mal­grat tot, des dels dos cos­tats del car­ru­atge es van dis­pa­rar trets que van impac­tar al cos del pri­mer minis­tre i que es van sen­tir des de lluny i alguns van arri­bar a pen­sar que s’havia produït una revolta. Una veu va orde­nar les descàrre­gues al crit de “foc, punyeta, foc!”. Algu­nes hores després, ja ago­nit­zant, el mateix Prim va con­fes­sar que havia reco­ne­gut en aque­lla expressió la veu de José Paul y Angulo, un polític andalús que havia col·labo­rat amb ell en l’ender­ro­ca­ment de la dinas­tia borbònica, però que s’havia aca­bat con­ver­tint en el seu ene­mic acèrrim. Dies abans, des del diari El Com­bate, el polític andalús li havia llançat tota mena d’impro­pe­ris i, després de rep­tar-lo, l’havia tit­llat de covard. El cot­xer va començar a fue­te­jar els agres­sors i amb penes i tre­balls va poder repren­dre la marxa fins a arri­bar al domi­cili de Prim. El gene­ral hi va arri­bar mal­fe­rit però viu. I fins i tot alguns tes­ti­mo­nis van expli­car que va entrar al Minis­teri de la Guerra amb ajuda, recol­zant-se a la barana i dei­xant un ras­tre de sang.

En un pri­mer moment, es va difon­dre el rumor que el comte de Reus havia estat mort o que es tro­bava greu­ment ferit. El gabi­net de Pre­sidència va difon­dre un comu­ni­cat tran­quil·lit­za­dor, en què s’expli­cava: “El pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres ha estat lleu­ge­ra­ment ferit.” Els met­ges van acon­se­guir extreure els pro­jec­tils i van tapar les feri­des amb emplas­tres. No sem­blava, en un pri­mer moment, que la seva vida perillés. L’endemà, durant la sessió al Congrés, l’almi­rall Juan Bau­tista Topete, que va aca­bar ocu­pant el càrrec de pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres de forma interina, es va refe­rir a l’atemp­tat, però no va fer cap referència a les feri­des. Alguns dipu­tats van con­dem­nar l’atemp­tat i d’altres fins i tot es van apres­sar a dei­xar clar que no hi tenien res a veure. Les infor­ma­ci­ons que van aparèixer aquell dia a la Gaceta de Madrid no eren gens pre­o­cu­pants i l’informe mèdic trans­me­tia la mateixa sen­sació.

L’endemà, la sen­sació era la mateixa, però el dia 30 Prim es va aixe­car amb febre. Tot i això, el comu­ni­cat seguia afir­mant: “L’estat gene­ral del malalt és satis­fac­tori i les feri­des evo­lu­ci­o­nen favo­ra­ble­ment.” De cop i volta, però, cap a la tarda, Prim va començar a deli­rar i la situ­ació va empit­jo­rar radi­cal­ment, fins que va morir a dos quarts de nou del ves­pre. La causa de la mort era molt evi­dent. Es trac­tava d’una sep­ticèmia, pro­vo­cada pel mate­rial que van arros­se­gar els pro­jec­tils; una infecció per­fec­ta­ment cura­ble en l’actu­a­li­tat, però que fa cent cin­quanta anys va pro­vo­car el pri­mer mag­ni­cidi de la història d’Espa­nya. Aque­lla mateixa nit, el minis­tre d’Ultra­mar, Segis­mundo Moret, es va pre­sen­tar a les corts i va comu­ni­car la notícia.

UN ATEMPTAT DE NOVEL·LA

Hi ha atemptats que han fet vessar molta tinta. El que més, molt probablement, el que posar fi a la vida del president dels EUA John F. Kennedy. En el cas de Prim, les investigacions oficials van ocupar més de 18.000 pàgines i hi ha un munt de llibres, els darrers publicats fa poc, arran de l’autòpsia feta el 2014. En el cas de les biografies, una de les millors és la que va escriure el reusenc Pere Anguera: El general Prim, biografia de un conspirador (Edhasa, 2003), un retrat que copsa les contradiccions d’un militar que va reprimir la revolta de la Jamància el 1843, però que el 1869 es va “guanyar” una estàtua al parc de la Ciutadella com un dels principals impulsors de l’enderrocament de la fortalesa. L’atemptat també ha inspirat novel·les. La darrera la signa Francesc Puigpelat i es titula Els darrers dies del general Prim (Proa, 2014), una obra molt ben documentada.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.