Hemeroteca
La ciutat del terror
El 20 de gener del 1921, fa cent anys, quatre sindicalistes van ser assassinats als carrers de Barcelona en aplicació de l’anomenada “llei de fugues”, un atemptat que es va produir en una ciutat aclaparada per la violència
-
Un dibuix d’Opisso en el que els carrers de Barcelona esdevenen un circ romà en el que s’enfronta el Sindicat Únic i el Sindicat Lliure davant l’actitud passiva de la policia i les autoritats L'ESQUELLA DE LA TORRATXA / BNC. -
La comitiva fúnebre durant l’enterrament de l’inspector de policia Antonio Espejo el 1921 LA HORMIGA DE ORO / BNE. -
La ciutat del terror. -
Un dibuix d’Opisso en el que els carrers de Barcelona esdevenen un circ romà en el que s’enfronta el Sindicat Únic i el Sindicat Lliure davant l’actitud passiva de la policia i les autoritats.
FER-SE EL MORT PER VIURE
Un dels sindicalistes detinguts el 20 de gener del 1921, Diego Parra, es va fer el mort i va aconseguir salvar-se de l’agressió policial, amb la qual cosa es va convertir en un testimoni d’excepcióEntre els anys 1918 i el 1923, els carrers de Barcelona es va convertir en un immens camp de batalla, en l’escenari d’una guerra sense treva entre empresaris i obrers, patronal i sindicats, Sindicat Únic i Sindicat Lliure. Les estadístiques dels atemptats socials són esfereïdores: 82 assassinats el 1918, 88 el 1919, 292 el 1920 i 311 el 1921. La violència social es va produir en un període d’intensa crisi econòmica, amb un país colpejat pels efectes de la grip, una inestabilitat política permanent i el desastre de l’aventura colonial espanyola a la batalla d’Annual, que va provocar milers de morts i va posar al descobert les misèries de la política colonial espanyola.
L’espiral de violència es produïa amb la connivència de les autoritats. El cap visible d’aquesta política repressiva era el governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido. Quan va prendre possessió del càrrec, el 8 de novembre del 1920, va afirmar: “He estat a Cuba i a les Filipines. Hauria d’estar a l’Àfrica. El govern m’envia a Barcelona i actuaré com si estigués en campanya.” Un dels mètodes de Martínez Anido era l’aplicació de l’anomenada “llei de fugues”, una norma no escrita que consistia a simular la fugida d’un detingut quan era traslladat a la presó, principalment de nit o de matinada. Amb la cobertura d’un precepte legal que permetia disparar a un detingut que no feia cas al crit d’“alto!”, es van cometre un munt d’assassinats, tal com explicava l’anarquista Diego Abad de Santillán: “Començava l’humiliant espectacle de les cordes de deportats traslladats pels camins entre guàrdies civils, amb el seu viàtic de cinc cèntims per dia. Algunes vegades aquests presos arribaven al seu destí, a regions llunyanes, però molt sovint es quedaven a les carreteres, sentenciats pels seus guardians i confidents.”
La primera vegada que es va aplicar aquesta llei va ser el 20 de gener del 1921. Aquell dia, cap a les tres de la matinada, un grup de sindicalistes van ser traslladats a la presó Model. Segons la versió que va donar l’endemà la policia, quan la comitiva de detinguts va arribar a l’altura del carrer Calàbria, uns desconeguts van començar a disparar des d’un edifici en construcció. Si ens atenem a aquesta font, a partir d’aleshores la situació va esdevenir caòtica: “En aquell moment, els detinguts, aprofitant les circumstàncies favorables, van voler fugir i van ser perseguits pels guàrdies, que van obrir foc.”
El primer cas
La versió que va oferir la policia i que va recollir bona part de la premsa escrita no tenia res a veure amb la que van explicar alguns testimonis presencials. Segons relata Adolfo Bueso en el llibre Recuerdos de un cenetista, a mitjanit els sindicalistes van ser trets del calabós i lliurats a dues parelles de la Guàrdia Civil, un procediment atípic, ja que el trasllat dels presos acostumava a fer-se en un furgó cel·lular. Els guàrdies van lligar els presos de dos en dos, però amb una corda comuna, per la qual cosa era molt complicat que un dels detinguts intentés fugir tot sol. Quan van arribar al carrer Vilamarí, els guàrdies de cada costat es van endarrerir i, immediatament, van començar a sonar trets de màuser. En aquella època, la zona estava sense edificar i l’enllumenat era molt precari. Immediatament, els detinguts “van caure a terra sense ni tan sols cridar”. “Un dels guàrdies es va encarregar d’anar a l’Hospital Clínic i va ordenar que anessin a recollir els cadàvers. Després de discutir molt i de trucar a la central de policia, els treballadors de l’hospital van agafar un carro que tenien per fer les compres i van dur-hi, apilonats, els cinc morts, que no eren més que quatre.”
Un debat al Congrés
No es tractava d’un error. L’episodi va tenir un testimoni d’excepció, un dels detinguts, anomenat Diego Parra. Segons va explicar ell mateix, quan es van produir els trets “es va sentir ferit per l’espatlla i els peus, però no va perdre el coneixement en cap moment i, comprenent la situació, va tenir la serenitat de fer-se el mort, estirat de boca terrosa, i amb un braç estirat fortament pel d’un altre company mort”. Parra estava ferit i “se sentia dessagnar lentament, però va comprendre que, si callava, tenia una lleu possibilitat de sortir viu d’aquell atemptat vergonyós”: “I es va mantenir així durant més de mitja hora. Al seu cervell s’amuntegaven una gran quantitat d’idees, la seva família, la seva promesa, el seu poble..., però per damunt de tot, l’instint de supervivència. Viure! Havia de viure i, per aconseguir-ho, no moure’s, callar, patir.” Antoni Parra va ressuscitar als serveis sanitaris del Clínic i, poc després, va poder explicar els fets produïts durant l’aplicació de la llei de fugues i contradir la versió policial, la qual cosa va provocar una gran commoció social.
La tensió social que es vivia als carrers de Barcelona va generar un agre debat al Congrés. El debat el va obrir el diputat socialista Julián Besteiro, que va acusar el governador civil d’utilitzar procediments terroristes per eliminar l’oposició sindical i va reclamar al govern que depurés responsabilitats. També es van afegir a les crítiques altres diputats d’esquerres, com ara Lluís Companys i els radicals Guerra del Río i Emiliano Iglesias. A l’altre costat de la trinxera, s’hi va situar Francesc Cambó. El líder de la Lliga va deixar anar que no es podia fer una política diferent de la que la que feia Martínez Anido i que la seva actuació era “aplaudida per la immensa majoria de Barcelona”. També va proposar la creació de tribunals especials, la sindicació obligatòria i altres mesures repressives. El diputat de la Unión Monárquica Nacional, Alfonso Sala, comte d’Egara, industrial tèxtil de Terrassa, es va afegir a les posicions de Cambó, una prova evident que els enfrontaments que es vivien als carrers de Barcelona tenien un reflex a l’hemicicle del Congrés.
MEMÒRIA DEL PISTOLERISME
El fenomen del pistolerisme és ben present en la literatura, els llibres de memòries i els estudis històrics. Entre les primeres novel·les, cal esmentar la de Francisco Bastos Ansart, Pistolerismo (1935), o la de Joan Oller Rabassa, Quan mataven pels carrers (1955). Entre les memòries, hi ha les d’Adolfo Bueso, Juan García Oliver, Ángel Pestaña i Pere Foix. Pel que fa a estudis històrics, destaquen els llibres de Soledad Bengoechea, Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya i d’Amàlia Pradas, L’anarquisme i les lluites socials a Barcelona, tots dos editats per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Un dels més recomanables és el de l’historiador Albert Balcells, El pistolerisme. Barcelona 1917-1923 (Pòrtic, 2009), en què es ressegueixen els antecedents, les etapes i les conseqüències d’un fenomen que va deixar una forta petja en la societat catalana, tal com es va comprovar l’estiu del 1936.