Unes eleccions, dos fronts

Agafem un diari del 18 de febrer del 1936, dos dies després de les darreres eleccions a les corts que es van celebrar durant la República. El dia anterior era dilluns, festiu per a moltes redaccions i, per tant, les primeres valoracions de la premsa no van aparèixer fins quaranta-vuit hores després. Temps suficient, doncs, per recollir les impressions que arribaven d’arreu del país i analitzar els resultats amb deteniment. Escollim una capçalera històrica, concretament La Veu de Catalunya, el portaveu oficiós de la Lliga, que en aquella contesa es presentava integrada en el Front d’Ordre, la coalició conservadora i una de les dues en litigi. A l’editorial, la valoració és molt clara: “En general, les eleccions a casa nostra es caracteritzaren per l’entusiasme i el civisme dels electors.” No es destaquen incidents remarcables, deixant de banda que “els homes responsables de les esquerres no poguessin impedir que alguns dels seus addictes recorreguessin a procediments il·lícits per entrebancar la lliure emissió dels sufragis”.

A banda d’aquesta impressió, en l’editorial també es reconeix el resultat electoral: “A Barcelona, com al restant de Catalunya, triomfaren per majoria les candidatures de les esquerres. Aquest resultat rima amb el que donava la consulta electoral a les altres terres d’Espanya.” A Catalunya, el Front d’Esquerres va aconseguir el 59% dels vots emesos i va guanyar a les cinc circumscripcions que hi havia, amb la qual cosa va aconseguir revalidar els 41 diputats que tenia. Per la seva banda, la coalició de les dretes, el Front d’Ordre, va aconseguir el 40,8% dels sufragis, però només van obtenir l’acta de diputat 13 dels seus candidats, tots ells de la Lliga, excepte un de tradicionalista. A les terres d’Espanya, els resultats van ser similars, si bé es va definir una geografia conservadora. El Front Popular, la denominació que prenia la coalició de les esquerres, va guanyar en 37 circumscripcions i va aconseguir 278 diputats, mentre que les dretes es quedaven amb 131, el centre amb 10 i el PNB n’aconseguia 10.

Les valoracions que van aparèixer a La Veu de Catalunya són molt semblants a les que podem trobar en altres capçaleres gens sospitoses de connivència amb els guanyadors. La Vanguardia, per exemple, destacava que les eleccions havien tingut dues característiques: “Han estat una manifestació concloent de la consciència popular, realitzada amb una amplitud i una profunditat poques vegades o mai igualades, especialment a Catalunya; i s’han desenvolupat amb una disciplina i una normalitat sense tatxa.” Per la seva banda, el Diario de Barcelona, destacava que la jornada s’havia desenvolupat amb “absoluta tranquil·litat” i se centrava a remarcar: “Hem perdut, però per això mateix se’ns ofereix el cas de superioritat moral dels homes forts: el de saber perdre.”

Les impressions eren, doncs, plenament coincidents: jornada festiva i resultats inapel·lables. I, malgrat tot, encara avui hi ha qui segueix mantenint la idea d’unes eleccions fraudulentes i d’un clima irrespirable que haurien abocat, de forma gairebé irremissible, a una guerra civil. Si consultem la Historia de la Cruzada, de Joaquín Arrarás, l’historiador oficial del franquisme, se’ns diu: “A Catalunya, Sevilla i Astúries les forces del Front Popular utilitzaven tota mena de mitjans per falsejar l’elecció.” I s’afegeix: “La revolució ampliava, per maniobra, les posicions conquerides i amb l’ajuda dels governadors falsejava la victòria, recorrent als més indignes procediments de suplantació, robatori i tripijocs”. El llibre d’Arraràs està escrit el 1940 i respon a la necessitat de justificar el cop d’estat del 18 de juliol del 1936. Sorprenentment, però, encara avui podem trobar manuals en què es defensa una visió semblant, ben allunyada d’allò que trobem a la premsa de l’època.