Unes eleccions, dos fronts

Aga­fem un diari del 18 de febrer del 1936, dos dies després de les dar­re­res elec­ci­ons a les corts que es van cele­brar durant la República. El dia ante­rior era dilluns, fes­tiu per a mol­tes redac­ci­ons i, per tant, les pri­me­res valo­ra­ci­ons de la premsa no van aparèixer fins qua­ranta-vuit hores després. Temps sufi­ci­ent, doncs, per reco­llir les impres­si­ons que arri­ba­ven d’arreu del país i ana­lit­zar els resul­tats amb dete­ni­ment. Esco­llim una capçalera històrica, con­cre­ta­ment La Veu de Cata­lu­nya, el por­ta­veu oficiós de la Lliga, que en aque­lla con­tesa es pre­sen­tava inte­grada en el Front d’Ordre, la coa­lició con­ser­va­dora i una de les dues en litigi. A l’edi­to­rial, la valo­ració és molt clara: “En gene­ral, les elec­ci­ons a casa nos­tra es carac­te­rit­za­ren per l’entu­si­asme i el civisme dels elec­tors.” No es des­ta­quen inci­dents remar­ca­bles, dei­xant de banda que “els homes res­pon­sa­bles de les esquer­res no pogues­sin impe­dir que alguns dels seus addic­tes recor­re­gues­sin a pro­ce­di­ments il·lícits per entre­ban­car la lliure emissió dels sufra­gis”.

A banda d’aquesta impressió, en l’edi­to­rial també es reco­neix el resul­tat elec­to­ral: “A Bar­ce­lona, com al res­tant de Cata­lu­nya, tri­om­fa­ren per majo­ria les can­di­da­tu­res de les esquer­res. Aquest resul­tat rima amb el que donava la con­sulta elec­to­ral a les altres ter­res d’Espa­nya.” A Cata­lu­nya, el Front d’Esquer­res va acon­se­guir el 59% dels vots eme­sos i va gua­nyar a les cinc cir­cums­crip­ci­ons que hi havia, amb la qual cosa va acon­se­guir reva­li­dar els 41 dipu­tats que tenia. Per la seva banda, la coa­lició de les dre­tes, el Front d’Ordre, va acon­se­guir el 40,8% dels sufra­gis, però només van obte­nir l’acta de dipu­tat 13 dels seus can­di­dats, tots ells de la Lliga, excepte un de tra­di­ci­o­na­lista. A les ter­res d’Espa­nya, els resul­tats van ser simi­lars, si bé es va defi­nir una geo­gra­fia con­ser­va­dora. El Front Popu­lar, la deno­mi­nació que pre­nia la coa­lició de les esquer­res, va gua­nyar en 37 cir­cums­crip­ci­ons i va acon­se­guir 278 dipu­tats, men­tre que les dre­tes es que­da­ven amb 131, el cen­tre amb 10 i el PNB n’acon­se­guia 10.

Les valo­ra­ci­ons que van aparèixer a La Veu de Cata­lu­nya són molt sem­blants a les que podem tro­bar en altres capçale­res gens sos­pi­to­ses de con­nivència amb els gua­nya­dors. La Van­guar­dia, per exem­ple, des­ta­cava que les elec­ci­ons havien tin­gut dues carac­terísti­ques: “Han estat una mani­fes­tació con­clo­ent de la consciència popu­lar, rea­lit­zada amb una ampli­tud i una pro­fun­di­tat poques vega­des o mai igua­la­des, espe­ci­al­ment a Cata­lu­nya; i s’han desen­vo­lu­pat amb una dis­ci­plina i una nor­ma­li­tat sense tatxa.” Per la seva banda, el Dia­rio de Bar­ce­lona, des­ta­cava que la jor­nada s’havia desen­vo­lu­pat amb “abso­luta tran­quil·litat” i se cen­trava a remar­car: “Hem per­dut, però per això mateix se’ns ofe­reix el cas de supe­ri­o­ri­tat moral dels homes forts: el de saber per­dre.”

Les impres­si­ons eren, doncs, ple­na­ment coin­ci­dents: jor­nada fes­tiva i resul­tats ina­pel·lables. I, mal­grat tot, encara avui hi ha qui segueix man­te­nint la idea d’unes elec­ci­ons frau­du­len­tes i d’un clima irres­pi­ra­ble que hau­rien abo­cat, de forma gai­rebé irre­mis­si­ble, a una guerra civil. Si con­sul­tem la His­to­ria de la Cru­zada, de Joaquín Arrarás, l’his­to­ri­a­dor ofi­cial del fran­quisme, se’ns diu: “A Cata­lu­nya, Sevi­lla i Astúries les for­ces del Front Popu­lar uti­lit­za­ven tota mena de mit­jans per fal­se­jar l’elecció.” I s’afe­geix: “La revo­lució ampli­ava, per mani­o­bra, les posi­ci­ons con­que­ri­des i amb l’ajuda dels gover­na­dors fal­se­java la victòria, recor­rent als més indig­nes pro­ce­di­ments de suplan­tació, roba­tori i tri­pi­jocs”. El lli­bre d’Arraràs està escrit el 1940 i res­pon a la neces­si­tat de jus­ti­fi­car el cop d’estat del 18 de juliol del 1936. Sor­pre­nent­ment, però, encara avui podem tro­bar manu­als en què es defensa una visió sem­blant, ben allu­nyada d’allò que tro­bem a la premsa de l’època.